Sobre el Nacionalisme

El nacionalisme és una cortina de fum perfecte per amagar els problemes socials.

Des de l’11 de setembre, i uns mesos abans, s’ha produït un canvi en la discussió política que m’espanta, moltíssim la veritat. Com podeu imaginar em refereixo al discurs sobiranistanacionalista català. Com a bons partits polítics a la caça de vots hem presenciat com CiU ha canviat de jaqueta, el PSC-PSOE cerca un discurs diferent per captar els catalans no independentistes o ERC s’apropa més a la dreta de SI.

Em fa gràcia, molta gràcia que per una manifestació d’entre un i dos milions de persones es pugui aconseguir això i que les manifestacions del moviment indignat o de l’última vaga general passessin bastant desapercebudes pels partits polítics. Aquesta entrada subscriu en certa manera les crítiques per part de ICV, està molt bé que es vulgui donar al poble català el dret a decidir sobre el seu futur, però ens estem oblidant completament dels problemes socials que tenim.

Mentre es discuteix sobre la independència oblidem les retallades, de veritat no recordem que el primer govern que va iniciar les retallades no va ser l’espanyol? No recordem que va ser CiU? A ningú li sembla estrany com a mínim que l’Assemblea Nacional Catalana hagi donat suport INCONDICIONAL al president Mas? Cada cop que pels carrers del meu barri veig estelades amb la web de la ANC a sota m’horroritzo. Els convergents obtindran una àmplia majoria absoluta per pura tàctica electoralista, sobretot si tenim en compte que ens han enganyat com el PP fent el que han volgut sense seguir gaire el seu programa electoral.

I què pot passar el 25-N? Que moltes persones donaran via lliure a la dreta per continuar eixamplant les diferències entre rics i pobres. De debò creieu que la millor forma de sortir de la situació econòmica actual és separar-se de la resta de l’estat espanyol? Em fa gràcia sentir gent dient-ho, com si TVC hagués aconseguit menjar-nos definitivament el cap. Mentre ahir als voltants del Congrés es manifestaven milers de persones en contra de les retallades semblava que pels mitjans el més important era el suposat gir sobiranista de Catalunya. No és prou clar que la confrontació de nacionalismes és una cortina de fum perfecte?

Els problemes venen de Madrid… un cop siguem un estat serà culpa dels immigrants… després dels jueus… després dels castellano parlants… i finalment a qui culparem? Qui serà el cap de turc… Barcelona? La Unió Europea?

Tinc moltes preguntes perquè no veig res clar. Moltes han sigut les converses… persones que s’han girat cap al nacionalisme català pels insults que es reben d’Espanya. Cosa que no entenc perquè la imatge que tenim ve donada pel que ens ofereix la televisió. No crec, per experiència pròpia, que al traspassar la franja de ponent t’insultin per ser català.

I no ens equivoquem senyors! Defensar la cultura pròpia d’alguns atacs de l’Espanya profunda no és defensar Catalunya com a estat. Per això no em vaig manifestar l’11 de Setembre. Tinc una cultura i una llengua, em molesta que l’ataquin amb arguments sense sentit, però d’aquí a deixar-me endur pel joc de confrontació de persones que realment tenen problemes iguals és quelcom que mai faré. I si hom posa la història pel mig està caient en un gran error. Portem oprimits en el nostre territori des de l’arribada dels romans, si ens hem de posar demagogs.

En fi, no sé on arribarem a parar però trobo que el camí per sortir de l’abisme on les classes mitjanes i baixes ens trobem és la lluita contra a aquells que ens han dut fins on estem, i Espanya no és precisament un dels factors.

La Tempesta Elèctrica

La revolució és una tempesta elèctrica, només cal un parallamps per evitar-la.

El cel s’enfosquia paulatinament, mentre els ciutadans cercaven algun lloc on aixoplugar-se desesperadament, però en cap edifici existia el balcó ansiat. De cop va caure el primer llamp amenaçador, avís del que s’apropava. La gent començà a córrer temoroses, provocant el caos pels carrers, espentes, patades, crits… al bell mig de la plaça un paraigües, fals amagatall d’uns quants il·lusos que al caure el segon llamp damunt d’ells foren fulminats. El Govern havia decidit tapiar totes les portes per vendre els edificis a l’estranger, però la previsió d’una tempesta elèctrica havia deixat a tots els habitants a mercè dels llamps, mentre els polítics seguien tancats al congrés debatent sobre quin era el millor paper de WC.

Tercer llamp.

La por omplia cada cantonada, l’odi cap a aquells que els havien traït mitjançant el poder augmentava al mateix pas que el cel s’ennegria. Les forces de seguretat protegien el poder, com si la seva feina fos realment aquella, tot ignorant que a ells també els podia afectar la tempesta.

Quart llamp.

Unes persones topen amb un contenidor amb la grata sorpresa de trobar-hi a dins uns malls. Sense pensar-s’ho dues vegades rebenten un de les tàpies i conviden a la resta a entrar-hi. Al adonar-se’n el poder, envia a corre-cuita a les seves forces a evitar-ho. Només els polítics podien trobar la solució a allò que ells havien provocat, no pas uns ciutadans enfurismats. Però per primer cop en molts anys la sort es girà cap als desafavorits i el cinqué llamp va caure davant dels policies, que aleshores van entendre per fi que ells també estaven en perill, i així va ser com van començar a ajudar a la resta de la gent a obrir forats als edificis buits envoltats de més i
més llamps.

Malgrat els esforços de molts, els llamps havien deixat la ciutat quasi fantasmagòrica. Just quan va acabar la tempesta elèctrica els polítics van sortir del congrés cridant ben fort: Ja tenim la solució! Ja la tenim! Hem fet la nostra feina!

Al cap de dos dies es va col·locar un parallamps a l’edifici més alt i tornaren a tapiar portes i finestres.

El Mono

L’abstinència és un mono en zel perseguint-te.

L’Annam era un pobre pastor de Judea, cada dia treia a pasturar el seu “ramat” d’una ovella, si sols tenia una ovella, cosa que el tenia tot el dia preocupat al veure que no podia aconseguir res de res amb aquell trist ramat. Cada nit un cop estirat al llit els pensaments corrien sense parar, insomni ple d’idees que el dia següent havia oblidat, insomni d’agonia al veure’s incapaç de trobar solució al seu estat. Un bon dia, desesperat i amb unes ulleres que arrossegava pel bosc, va decidir trobar solució al seu problema.

Passejant pel mercat va trobar en un fosc carreró una botiga d’aspecte intrigant, estava ple d’objectes i materials que mai havia vist fins aleshores. Et puc ajudar?- li va preguntar el dependent. L’Annam va respondre que volia dormir, que feia setmanes que no es reconciliava amb els somnis i quan ho aconseguia era hora de llevar-se. El dependent va cercar sota el mostrador, va mirar a banda i banda, tot assegurant-se que no hi havia mirades inquisitives.

– Prenent una dosis d’això cada nit podràs descansar i oblidar tots els problemes. Com veig que no t’ho creus et dono una mostra i ja tornaràs a per més.

El pastor va tornar incrèdul cap a casa, es va seure a la taula mirant aquell narcòtic durant uns moments, va agafar un got d’aigua tot afegint-li una cullerada d’aquella cosa. S’ho va beure d’un sol glop. Al cap d’uns minuts el seu cap va començar a volar, l’Annam mirava la llar de foc tot embriagat, no podia separar la vista de les flames juganeres fins que amb un sobreesforç va aixecarse i se n’anà cap al llit mig marejat. En breus respiracions ja estava dormint. D’aquesta manera va ser com l’Annam acabava de caure en un camí sense retorn.

Amb el pas de les setmanes una dosis es va convertir en dues, tres, quatre… les visites a aquella botiga eren cada cop més freqüents. El pastor era esclau dels narcòtics i no veia forma de sortir-ne. Un matí es llevà enmig d’un paratge desconegut, envoltat de palmeres rodejades d’un desert infinit era incapaç de recordar com havia arribat a aquell lloc. Per sort no estava sol i podia tornar cap al seu poble. A casa seva reflexionava sobre què li passava i com fer-li front, però sense cap força de voluntat va tornar a caure a la temptació d’embriagar-se. Cada nit, mentre el sostre donava voltes es jurava a ell mateix
que el dia següent no ho faria més, òbviament al arribar la tarda les promeses eren trencades. Els horaris es perdien en records borrosos, els dies passaven com un conte buit d’obligacions, lentament aquell pobre pastor sols era aquell pobre deambulant. Els narcòtics que comprava anaven minvant de qualitat, mer mirall de la seva capacitat econòmica, cosa que feia degradar molt més ràpid tant cos com personalitat.

Finalment, cansat de les mirades preocupades de família i amistats va omplir-se de voluntat i va començar a deixar-ho. El primer dia va passar sense problemes, però al caure la nit la tempesta de pensaments va tornar, quan el sol ja sortia va començar a somiar en un mono en zel que el perseguia allà on anés, definició de perseguir? Pujava altes muntanyes, nadava pel mar blau, escalava arbres, es llançava a piscines de fems, es camuflava entre esbarzers… no hi havia manera, el mono sempre estava allà, com si el seu desig fos que es dirigís cap a la maleïda botiga.

Entre suors i crits va obrir els ulls, havia sigut un somni- es repetia sens parar. Al girar la mirada cap a la porta va comprovar horroritzat que el mono estava allà. D’una revolada s’alçà, agafà un ganivet de tallar pernil i matà al mono. Respirant profundament tot ple de sang es dutxà, es va posar a plorar desesperadament, s’apropà a l’armari nerviosament i al veure que ja no tenia res per evadir-se va anar corrents a la botiga, estava tancada. La bogeria corria
per la seva sang, no sabia què fer… quelcom va estirar-li la roba, era el mono oferint-li una dosis.

L’Annam sols tenia dues opcions, pensava, suïcidar-se per acabar amb tot el patiment o satisfer al mono en zel i fer-lo desaparèixer de la seva vida…

Sobre Cuidar les Amistats

L’amistat és un fràgil bonsai. Proverbi xinés.

– Hauries de cuidar més les teves amistats.

No he acabat mai d’entendre aquest comentari, per moltes voltes que li doni. Forma curiosa d’introduir la reflexió entorn a la concepció actual de l’amistat, per què carai s’han de cuidar? Què vol dir cuidar? Comença la filosofia de la contradicció…

Primera part. Suposo que aixó de cuidar amistats ha sorgit a partir de la sobrecàrrega de xarxes socials. Molts cops he dit que si no tens facebook o tuitter o WatsApp sembla que no existeixis per la resta de la gent. O sigui que per cuidar amistats, i fins i tot per lligar, necessites d’aquestes o sembles un fantasma. Què se n’ha fet del trobar-se casualment amb la gent? Si saps on estan les teves amistats pots anar-les a cercar… aquí el problema que tinc jo és que els meus horaris són un caos, a part que això no ho poso en pràctica tampoc. Potser es referien a aixó. Malgrat tot, trobo que el terme cuidar és el problema de la qüestió, no m’agrada, sona a una obligació moral que tots hem de tenir, una moral plenament capitalista.

Si, capitalista.

Una amistat sempre la tindràs al teu costat a no ser que la trenquis en bocins per tonteries, malentesos o un conflicte sense solució possible. He estat setmanes sense parlar amb alguns dels meus amics i ho continuen essent. Per què m’haig de veure obligat a haver de quedar amb ells cada cap de setmana o dos cops al dia? És molt millor veure’s quan tots podem i gaudir del plaer de l’amistat que no pas degradar-lo pel sobre 俍 d’aquest. Clar que si visqués amb ells seria fantàstic i no me’n cansaria mai. No sé… Pensar l’amistat com a un fràgil bonsai que cal estar a tota hora pendent d’ell, atenent-lo, és pensar-la de forma superficial. Com si no tingués fonaments allò que en un principi ens uneix, com si el que importés és l’haver de mantenir el contacte contínuament, haver de fer moltes coses junts, que tinguéssim els mateixos gustos… en fi: com si fos una parella. Fi de la segona part.

Cal comprendre que en el rerefons de tot hi ha la concepció de l’amistat com a una necessitat i no pas com a plaer. El poder trobar-te en relacions amb els altres com a unió i no com a conflicte fa l’existència molt més agradable, molt bonic. Però això només fa que exemplificar la necessitat de l’altre per poder expressar els sentiments i conflictes, com si fos un psicòleg que et coneix. Però l’altre ha de ser aquell amb qui poder crear, projectar una forma de vida alternativa a l’actual.

Una simple conversa en el tren que a simple vista pot semblar conflictiva pot acabar extraient els problemes de la societat i pensar algunes possibles formes de resoldre’ls. O imaginar horroritzats el possible futur.

P.D.: El proverbi no és xinés… m’ho he inventat.