Nihilisme Constructiu

La gràcia d’un castell de sorra està en que un cop ensorrat, al reconstruir-lo segurament hi haurà grans de sorra nous i, per tant, el castell mai serà igual.

A finals del segle XIX el nihilisme radical dominava gran part del discurs filosòfic d’Europa, cosa que va portar a Nietzsche a criticar-lo i parlar de nihilisme constructiu. Quina és la diferència? Els primers només destrueixen els discursos per quedar-se en el no-res, és a dir, el no-res és el fonament del seu plantejament, són el lleó que acaba amb el camell. En canvi, el segon ve a ser el nen, aquell que juga amb la moral i cosmovisió que en un principi li ha sigut imposat, modificant les normes, és a dir, aquell que del no-res construeix nous jocs.

Això ha sigut un resum molt curt i ràpid de dues de les tres figures de Nietzsche… potser massa curt, però el que interessa aquí no és parlar d’això, sinó de la figura del nen.

Per una altra banda podríem fer un breu recordatori de Kant, de fet de l’únic que m’ha interessat de tota la seva filosofia. Segons el xinés Konigsberg, tot filòsof ha de passar per una etapa d’escepticisme on es posa en suspensió de judici tot el que s’ha aprés per tal de poder crear un nou pensament.

Per poder fer del nihilisme quelcom constructiu és necessari primer destruir el teu propi pensament, pensament que està influenciat per un moment històric, una cultura, una educació, l’entorn social… per tant, s’ha de destruir també totes aquestes influències. Per exemple: sóc català, d’una ciutat més aviat obrera, formo part del postmodernisme, de família en certa mesura cristiana i d’un entorn d’amistats majoritàriament d’esquerres. Anem per passos…

Va de Finals.

Durant el segle XX s’han enunciat el final de la història, de la filosofia, de l’home, de l’art… com si fos una moda macabra dels pensadors postmoderns. El problema està que totes aquestes morts es poden resumir en una de sola: El de la Metafísica.

Explicar el final de la Metafísica Occidental és molt complicat en una entrada de blog, tot i així ho intentaré resumir el màxim de bé possible. Per fer-ho cal mirar molt enrere en la nostra història un segon. Tota la metafísica va començar amb el poema de Parmènides sobre el ser, a partir d’això es va iniciar la reflexió entorn el ser de les coses, l’ontologia, sobre quin és el seu principi i la naturalesa d’aquest principi. I el nostre estimadíssim Plató va ser el que va acabar de liar la troca amb la seva teoria de les idees, donant el cop d’efecte necessari per alimentar el pensament religiós amb fonament teòric-”racional”. Fins aquí el mini-resum de tota la història del pensament antic.

Per no avorrir amb un llarg recorregut sobre l’evolució del pensament que passa per Aristòtil, Plotino, Sant Tomàs, Descartes, Hume, Kant, Hegel… ens situarem al final del segle XIX amb Nietzsche. El pensador alemany va anunciar la mort de déu, aquest anunci el planteja al Zaratustra com un assassinat de la societat occidental necessari al haver-hi un canvi en la mentalitat a causa del progrés. És a dir, déu no ha mort de vell, sinó que som nosaltres els que hem vist que pensar en ell és quelcom caduc. Després d’això comença una llarga reflexió dins de la postmodernitat i el nihilisme, però un nihilisme destructiu on ja no existeix cap veritat absoluta, cap ideal, i per tan res a fer (la mort de la història, etc.), no. En aquest punt hi ha dos camins a escollir, tal com ens plantejava la deessa de Parmènides, refundar la Metafísica o aniquilar-la per crear un nou pensament adient amb el temps que vivim. I aqui apareix una figura dimonitzada per molts: Heidegger.

Heidegger va teoritzar el final de la metafísica com a apertura. Segons ell no es podia parlar del Ser des de la totalitat del món al ser impossible i aleshores va començar a reflexionar sobre l’ontologia del Ser des de la pròpia existència. Dins de la nostra existència hi ha una sola cosa evident: que som ser per a la mort. O sigui que som persones finites i per això el Ser també ho ha de ser. Què comporta tot això? Que hi ha un canvi de perspectiva on la Metafísica careix de sentit, per una banda, i que els valors que s’extreien d’ella ja no valen per una banda, i que només la Història és allò no finit, malgrat que cada època la interpreti segons li sembli.

Seguim avançant en el segle XX, l’hermenèutica i el post-estructuralisme agafarà el testimoni heideggerià per teoritzar partint de la Història. Derrida i Deleuze per una banda es dirigiran cap als clàssics per fer una relectura intentant fer parlar tot allò silenciat en els textos per segles de metafísica cristiana. L’hermenèutica dirigirà l’òptica cap a intentar donar a la societat alguna mena de fonament a l’ètica i la política postmoderna tenint en compte aquells valors que durant la Història s’han mantingut i reflexionant perquè no han patit gaire modificacions. Tot això sembla apuntar cap a Hegel i la seva visió de la Història, i no seria una mala intuïció.

Tota aquesta evolució que he resumit no és gratuïta, el final de la Metafísica és el final de la Filosofia com sempre ha sigut coneguda, cosa que teoritza actualment Gianni Vattimo agafant el relleu de tot el pensament continental del segle XX. A partir d’aquest punt el filòsof pot començar a crear, fer nihilisme constructiu on la veritat, malgrat a estar subjecte al moment en que ens trobem i per tant no pot ser possible una veritat 100% objectiva. I ni tan sols l’art (com deia Heidegger) o la ciència, el progrés és present, això vol dir que el que avui és cert en ciència, demà potser no ho és a causa d’aquest progrés. Però pot crear noves perspectives sense intentar superar la Metafísica, ja que això seria continuar amb el joc dialectal. Un exemple d’això seria advertir que les religions no tenen cap mena de sentit, però que hi ha valors com el respecte o la solidaritat que caldria marcar com a necessaris per a la societat malgrat semblar oblidats per l’individualisme alimentat pel capitalisme.

Tots aquests finals són el final dels ideals utòpics, de la mala lectura de Parmènides per part de Plató que tan de mal ha fet durant segles, de l’idealisme, per fer del nihilisme quelcom productiu tenint sempre present la finitud de la nostra existència i el que la Història ens pot encara ensenyar, una mirada cap a enrere per encarar el futur amb certa esperança de poder canviar encara alguna cosa.

desmontant falsos arguments

El catolicisme ha hagut al llarg de la història esgrimir diversos arguments per tal de continuar amb la seva mentida. Actualment s’utilitzen, que jo hagi llegit, escoltat i que considero els més importants, un parell que pasaré a discutir i desmontar.

– Defensa uns valors que estan en decriment, com la solidaritat, l’amor al prógim i la caritat.

Aquests valors estan en decadència, si d’acord, però no són únics i exclusius del catolicisme, de fet formen part de totes les religions majoritàries. Per altra banda, parlar de solidaritat té relació directe amb l’amor al prògim, que és un valor moral de sentit comú. Pel que fa a la caritat cristiana no arribo a entendre quina diferència hi ha amb la resta de caritats, la seva és millor? Però encara diria més, és innecessària en l’actualitat ja que la reinserció s’ha demostrat molt més efectiva que el donar diners als desafavorits, és molt millor per la societat el treball que fan ajuntaments i associacions ajudant a entrar al món laboral als sense sostre que continuar animant a aquests a no fer res.

– Dòna una espiritualitat positiva.

D’això extrec que és una necessitat humana creure en alguna cosa per evadir-se del món en el que viu. Això és la espiritualitat, l’evasió. Com a necessitat humana que és, és creació humana també, com a tal, és producte de la imaginació, per tant Dèu no existeix més enllà que dels nostres pensaments, no és cap entitat metafísica real, i qualsevol cosa pot donar-te espiritualitat. Una bona novel·la et pot transportar a qualsevol lloc, estar envoltat de gent gaudint d’un concert et fa sentir millor, anar a veure una obra de teatre i acabar sentint empatia per l’actor és espiritual… si ens posem a filar prim, moltes coses que fem ens aporten unes sensacions que els creients anomenen espiritualitat i ens fan sentir culpables de ser incapaços de veure-ho.

No senyors, veure com l’esglèsia catalana es gasta millons d’euros en fer venir un ric a sermonejar-nos sobre valors caducs mentre per una altra banda demana i coarta a petites entitats un lloguer per un espai que estava cedit desde feia dècades amb l’excusa que no ténen diners per remoledar la façana de la catedral de Barcelona no és espiritualitat, és enriquir-se i enriure’s de la voluntat del èsser humà, és aprofitar-se d’una necessitat… és fer el mateix que els especuladors, i això de moral en té poc.

Estat laïc i cristianisme

Porto molt de temps pensant aquest post, des dels moviments antiavortistes més o menys, i ahir encara em feia més ràbia com l’esglèsia catòlica intenta interposar-se en els afers de l’estat.

Aquest dies ha estat notícia el fet que ZP no estarà present en tota la parafernàlia que es farà a la Sagrada Familia, suposo que perquè ja dòna per perdut el vot ultra-catòlic, i es reunirà amb el cap d’estat Benet XVI a l’aeroport just abans que aquest marxi. Ahir el senyor Sistach en una entrevista al Periòdico deia que era una falta d’educació cap a tots els ciutadants de l’estat espanyol, ja que la majoría són catòlics segons ell, i que no s’hauria de confondre els límits de l’estat laïc amb els del respecte cap a les institucions internacionals.

L’esglèsia ha tingut molt de poder sobre els estats al llarg de la història i creu que encara ara pot remenar les cireres. Som un estat laïc, i com a tal hauriem de seguir els pasos dels nostres veïns (França és molt creient, però manté sempre fermes les bases de la laïcitat). Això què vol dir? Doncs vol dir que l’esglèsia no pot atemorir els polítics obertmanet creients amenaçant-los amb l’extracomulgació, no pot amenaçar a tots els ciutadants amb l’infern per acceptar els matrimonis homosexuals i no pot rebre una alta subvenció per part de l’estat, en decriment de la cultura o l’educació. No pot ser que els col·legis concertats religiosos rebin majors subvencions que els que no ho són, això no forma part d’un estat laïc, sinò más aviat d’un estat cristià encobert.

Per cada llei que s’aprova que suposadament va en contra dels valors de l’esglèsia es crea un gran rebombori, en canvi quan es coarta la llibertat i la fraternitat de les persones, com ara els discursos misògins o la pederastia clerical, es fa un silenci absolut.

L’esglèsia ha d’acceptar que el seu paper com a protectora dels drets morals de l’estat ja no és vàlid en una societat suposadament lliure i il·lustrada… l’últim cop que vaig estar en una misa va ser per l’enterrament de l’àvia dels meus cosins i el discurs en contra del matrimoni homosexual que em va fer esgarrifar, que defensin els seus valors, però que no atemptin contra la laïcitat de l’estat!

Jo no t’espero!

S’acosta la visita del Papa Benet XVI, i tal com li vaig prometre a en Miky durant els dies previs de la vaga, toca fer uns quants especials sobre la religió i sobretot el catolicisme.

Per començar criticaré la campanya Jo no t’espero per certes coses que no entenc. En la seva web (aquí) apareixen tots els actes que faran les entitats adherides. És aquí on entra allò que no comprenc. En primer lloc hi ha la concentració contra la visita del Papa el Dijous a les 19h a plaça SANT JAUME, no acabo de entendre quina lògica té fer-ho un dijous quan la visita es farà el cap de setmana… potser algú dels que la organitza vol anar el diumenge a veure’l però no vol quedar malament amb els seus col·legues. Per altra banda hi ha un dels actes que sembla més la promoció i la cerca de diners que no pas un acte reivindicatiu, és el festival Habemus Party, que sembla el títol d’una festa universitària dirigida als estudiants d’Erasmus. Tot i això, considero que la iniciativa esta bé si mou als barcelonins  manifestar-se contra una visita que els costarà molt cara.

La següent crítica, i última per avui, va contra TV3. Aquesta cadena pública que a vegades sembla defensar la laïcitat va estar més d’una setmana bombardejant els telespectadors amb notícies cada dia sobre les bones accions que fan algunes associacions crisitianes. En comptes de fer publicitat dels grans valors que se suposa que té la religió, hauria d’haver fet un treball imparcial mostrant com hi ha associacions actives que fant front a la pobresa tant cristianes com laiques. Les institucions públiques haurien de ser imparcials, cosa que TV3 ha demostrat molts cops, però que vés a saber perquè amb això se’ls ha vist el plumero.

Fins aqui el post d’avui… demà més!

Formes de morir

Aquesta és la història de quatre amics que cada dia veien des d’un pujol com de tan en tan marxaven entre un i dos milions d’habitants del lloc on vivien, de cop. En Sergi, la Susana, el Marc i la Maria cada dia estaven més i més intrigats: On deuen marxar? Perquè no tornen?- Es preguntaven. Així que van decidir seguir als emigrants per aconseguir resoldre totes les seves qüestions.

Al cap d’un any, els quatre amics es trobaren al llimb. Tots havien mort en la seva aventura, però com?

En Sergi va explicar que va començar a seguir a tots els altres, cada cop anaven més i més ràpid, semblava una gran cursa. Fins que va arribar a una gran cova fosca i sense res. Allà els seus companys es tornaven bojos cercant no sé que, mentre en Sergi simplement investigava les grans muntanyes marrons que veia al final. Al cap de pocs dies va morir de gana.

La Susana va morir una mica diferent, al estar al punt mig de la cursa va sortir amb tota la resta, però es vam trobar amb un plàstic que no els deixava anar enlloc més. Després va començar a caure aigua i tots es van ofegar.

El Marc va tenir la mort menys tràgica. Al començar la cursa va sortir, com la resta de companys, disparat, fent un recorregut de varis centímetres que dibuixaven una paràbola perfecte, fins a empotrar-se contra les rajoles d’un lavabo públic. Per descomptat va morir pel xoc.

La Maria va morir al final de la carrera, quan ja començava a estar cansada de tan còrrer, va veure una cosa rodona que li donava unes ganes terribles d’entrar. Creia que era la casa ideal, però per desgràcia només hi entrava un dels un o dos milions de personatges que corrien pel seus voltant. I just quan la Maria estava a punt d’entrar, pam! Un company se li va colar i ella va morir de cansament.

Només diré que això es pot interpretar de dues maneres, una és dient que sóc un cristià conservador (que no és el cas). L’altre és veure que sigui com sigui com mori l’espermatozou, s’ha de tenir en compte que quan una dona es queda embarassada s’esta cometen un genocidi igual, ja que al cap i a la fi, només sobreviu un dels milions que corren poer allà dins. Bon final mes!!

overbooking

En Geido va tenir una vida d’aquelles que a uns quants els sembla exemplars. Durant al llarg de la seva estada al món terrenal va ser un àngel, un reprimit més per l’església, però ell estava feliç ja que era tal com l’havien educat i no coneixía cap altra alternativa.

Des de sempre que havia desitjat morir per poder pujar al cel, però com que la seva religió no li permetia el suicidi, es passava els dies fent de bon cristià. Anava a l’esglèsia cada diumenge i sempre que podia entre setmana s’ha pasava, els caps de setmana en comptes de sortir de festa destrossant el fetge, preferia seure’s a la seva butaca i rellegir els seus autors preferits (com Sant Tomas d’Aquinno, Sant Agustí, Plotino…) o repassar els passatges de la Bíblia que el poguessin entretenir més.

A la universitat va conèixer una noia que pensava igual que ell, al cap de varis anys de festeig verge es van casar i van tenir uns quants fills, ja es sap que quan no s’utilitzen condons passen coses d’aquestes… va obtenir una feina al Bisbat de Barcelona on es dedicava a estrangular financierament les associacions laïques que tinguessin locals cedits pel Bisbat, la seva feina era aconseguir diners per a l’esglèsia com fos.

Despres de varis anys al servei de l’esglèsia es retirà a Montserrat a ajudar els monjos i al final morir cristianament als vuitanta anys.

Quan va arribar la seva ànima al cel el Geido va flipar, les portes estaven mig obertes i Sant Pere restava desesperat… després de tants anys de cristianisme el cel s’havia quedat massa ple de gent bona i a l’infern feia anys que no hi cabia ni una ànima. Geido va pensar aleshores que potser seria hora d’acabar amb la religió i així tot seria terrenal, ja que les entitats metafísiques estaven en overbooking i el sistema ara estava saturat.

Perquè és tan important la teoria de Darwin?

En resposta a Yop al comentari del post sobre Darwin i veient que molta gent consulta aquest blog pel només per aquella antiga entrada (serà per l’any Darwin?), intentaré respondre.

La teoria de l’evolució suposa un canvi en la cosmovisió de la Europa Occidental. Fins aleshores l’home havia estat creat per déu juntament amb totes les altres espècies i la historia natural havia estat sempre la mateixa (el creacionisme defensa això). Igual que la teoria de Giordano Bruno i Galileu sobre el moviment dels astres, amb la destrucció de la teoria geocèntrica i la crisi del pensament cristià on es creia que la terra era plana, envoltada d’esferes celestes i amb un déu omnipresent a l’exterior que es comunicava amb l’home mitjançant a Jesús i la biblia, amb l’evolucionisme es trencava la creeença de que la naturalesa era immutable, cosa que juntament amb el pensament cristià feia veure la naturalesa perfecte i dirigida cap a la humanitat.

Per tant la teoria de Darwin va topar, i encara topa, amb els dogmatismes de l’esglèsia, demostrant que la bíblia no és més que un mite, una mentida que s’ha imposat a la força a arreu del món.

Tot i aixó, s’ha de dir que la teoria de Darwin es fruit del pensament victoria de la època, en un altre àmbit cultural aquesta teoria no hagués sigut pensada així. M’explico, la època victoriana esta marcada pel contrast entre les classes obreres i els burgesos i nobles que vivien molt bé, o sigui que aquests últims són l’espècie més ben adaptada al medi industrial (aquí m’estic posant un fil de discussió on els meus comentaristes se’m menjaran…).

Per resumir: la teoria és important perque suposa un gran canvi en la visió de la història, la humanitat i la religió. No obstant, i dins del meu pensament, s’ha de tenir en compte que la demostració d’aquesta no significa que la realitat sigui necessàriament així i que no tot és gràcies a Darwin, els genis són productes del temps en que viuen i si no hagués sigut ell un altre hagués aparegut amb prou lògica com per veure certes evidències.

Escena 1 any 3 dies

Dos personatges, X i Conjuntbuit!. X porta un tratge negre i Conjuntbuit porta una camisa groga i pantalons de pana. Estan asseguts un cara a l’altre.

X: Hola senyor Conjuntbuit!, ha vingut a parlar de la seva obra potser?

ø!: Bé, podria fer-ho si tingués algun llibre per presentar… jo només estava al públic, l’Arqueòleg em va dir que era un programa molt interessant i que hi havia d’anar i no sé ben bé perquè m’heu fet pujar a aquí dalt.

X: Doncs només per fer-te una sèrie de preguntes relacionades amb els esdeveniments que durant un any han succeït en la teva vida. Creus que has fet una involució en el teu pensament?

ø!: suspirant Involució? No t’ho sabria afirmar, és cert que durant un temps feia una defensa fèrria d’un escepticisme mal entés, suposo que amb el pas dels mesos i estudiant amb una mica de profunditat m’he adonat que ho feia molt malament. També haig de dir que jo vivia molt feliçment en una gàbia on només feia reflexions a partir de fotografies i que la feina de pensar més el que dic ha fet baixar la producció.

Però dubto molt que sigui una involució.

X: Bé això és el que tu creus… et diria que la teva ironia s’ha perdut molt últimament i que ets incapaç de posar una mica de sarcasme a aquelles contradiccions que dia rere dia veus, afegeixo que t’has perdut en un deliri paranoic que no et permet tocar amb els teus peus a terra.

ø!: tens No és veritat que hagi perdut ironia, el que passa és que el meu entorn ja és prou absurd com per posar-ho de manifest, seria redundant i aborrit. Per a mi és molt millor posar una mica de bojeria a la realitat, trobo que així se’m fa menys pesat escriure. I és evident que el canvi no és producte d’afluixar o no, si nó de madurar o no.

He trobat el meu que en aquest espai i per molt que li pesi a l’audiència em sento incapaç de fer textos plens de radicalitats.

X: En sèrio? Quin és el seu proper projecte?

ø!: Estic pensant escriure una mica a favor de la ignorància, del cristianisme (encara que no sigui creient), del futbol, de la moda sexista i també de la televisió escombraries… encara que tot es pot emmarcar en el primer. El titularé ‘L’ignorant si que és feliç!’

X: endormiscat A part d’escriure les teves reflexions has estat embarcat en una altra cosa, un relat que segueix a mitges tintes el teu estimat manifest. De què es tracta?

ø!: Bé durant el mes de març i abril he estat participant en el concurs d’unificcions… al principi no sabia per on començar a escriure però al final m’ha sortit un relat de quatre parts realment estrany i que si es llegeix fora de context (de la desconeixença de com sóc) pot sobtar molt.

També he estat acabant els textos d’una exposició… però això no interessa. Millor que continuïs amb les mossegades.

X: Una última cosa, a que creus que es deu la caiguda de visites?

ø!: A varies coses. Falta de textos amb contingut interessant. Falta de textos provocadors. Falta d’originalitat al presentar els relats i en la seva temàtica. Falta de tot menys lletres… m’he tornat avorrit fins i tot per a mi mateix.

X: No cal que ho juris. L’audiència del programa a caigut en picat i jo no m’he adormit de miracle… adeu.

ø!: adeu.

Cristianisme i paradoxes

La moral crisitiana esta fonamentada en aquests deu manaments, en un principi. Tal com ja criticava en Federico N, aquesta moral esta basada en la negació, és purament nihilista, i ha influenciat  massa en el pensament occidental. Tota metafísica pensada a partir de la creació de l’esglesia cristiana esta influenciada per aquest, Descartes es va veure obligat a afirmar la possible existencia de deu per no acabar a la foguera, del medieval millor no parlar-n’he, Montaigne defensava un escepticisme en la rao pero el cristianisme en la religio (un esceptic dogmatic?) i Kant no para de fer apologia del pensament cristia en cada obra seva, sobretot a les dues critiques de la rao.

En fi, començarem per veure els deu manaments i ara veure les paradoxes que el mateix cristianisme ha donat durant el llarg de la historia.

1. Estimaràs Déu sobre totes les coses i no tindràs déus aliens davant meu.
2. No et faràs imatges de res que estigui als cels, ni a la terra, ni al mar, ni les adoraràs.
3. No et prendràs el nom de Déu a la lleugera.
4. Descansaràs el setè dia, dissabte.
5. Honraràs el teu pare i la teva mare.
6. No mataràs.
7. No cometràs adulteri.
8. No robaràs ni furtaràs.
9. No donaràs fals testimoni.
10. No desitjaràs els béns del proïsme

 

1.  Els sants no són entitats divines a part de Déu? Perque s’adoren els sants si només hauriem de fer-ho d’un sol deu omnipresent, es que potser era necessari per l’esglesia mantenir certes costums paganes? Perr descomptat, però aixo topa amb el primer manament.
2. El segon és més del mateix, ja que els sants són imatges d’unes persones que segons ells van fer un miracle, i aquests estaven a la terra.
3. Jajajaja!! Em sembla que aquest manament cau pel seu propi pes en cada discurs de Bush o de qualsevol cura donant missa. En nom de deu s’han dit grans tonteries en contra de la llibertat.
4. Aquest és un manament jueu… el cristia diu que es respectin els dies festius. Clar que alguns tenen festa cada dia de la setmana, com els reis escollits per la gracia del seu deu.
5. Encara que et maltractin. El respecte cap a la gent no hauria de ser cap màxima obligatòria, hauria de sortir d’un mateix. Però honrar els primogénits és caure en una espiral carca, ja que cada generacio perdra aquella adolescencia en que destrueixes tot valor familiar.
6. Jajaja!! Com si no hagues potenciat l’assasinat l’esglesia! Caça de bruixes, la Santa Inquisició, la Guerra Santa, la conquesta de Sud-America i Africa, l’holocaust jueu, les guerres que fa EUA… demanant perdo es pot dir que no s’han saltat aquest manament? A part de matar en sentit mes metaforic molts pensaments, cultures senceres i ciencies ocultes interessants com ara l’alquimia.
7. Aixo es un atemptat contra la llibertat sexual i la felicitat del ser huma, si no pots cometre adulteri i has de passar-te tota la vida amb la mateixa persona pots estar creant un problema mental molt gran a aqeusta gent. Si estic casat i estic temptat per la carn d’una altra, reprimir-ho nomes fara creixer una bola que acabara amb la relació. Que cadascú faci el que vulgui.
8. … l’or azteca i maya, les ciutats del proxim orient, el gra dels camperols a base d’impostos, el control de les riqueses de les grans monarquies europees… La ciutat del Vatica no va ser construida gratuitament. Pero nosaltres no podem robar per poder sobreviure, quins pebrots.
9. Deu existeix no es un fals testimoni? Les seves possibles demostracions no son falsos testimonis?
10. Aquest fonament és el mateix que el de no robaràs ni el del adulteri, perque tenen aquest sentiment de por a que els iguals, els cristians, es robin, matin i follin entre ells?

Aquesta es la religio de l’autorepressio, un racionalisme radical basat en una metafisica completament indemostrable que te 2000 anys d’història… amb els canvis que ha tingut la cosmovisió europea, jo encara no em puc creure que hi hagi crisitians. Espero que tard o d’hora la religio cristiana desaparegui del mapa, i aquell dia penso esta en primera linia preparat per canviar els espais religiosos per espais de reflexio i discussio.