Va de Finals.

Durant el segle XX s’han enunciat el final de la història, de la filosofia, de l’home, de l’art… com si fos una moda macabra dels pensadors postmoderns. El problema està que totes aquestes morts es poden resumir en una de sola: El de la Metafísica.

Explicar el final de la Metafísica Occidental és molt complicat en una entrada de blog, tot i així ho intentaré resumir el màxim de bé possible. Per fer-ho cal mirar molt enrere en la nostra història un segon. Tota la metafísica va començar amb el poema de Parmènides sobre el ser, a partir d’això es va iniciar la reflexió entorn el ser de les coses, l’ontologia, sobre quin és el seu principi i la naturalesa d’aquest principi. I el nostre estimadíssim Plató va ser el que va acabar de liar la troca amb la seva teoria de les idees, donant el cop d’efecte necessari per alimentar el pensament religiós amb fonament teòric-”racional”. Fins aquí el mini-resum de tota la història del pensament antic.

Per no avorrir amb un llarg recorregut sobre l’evolució del pensament que passa per Aristòtil, Plotino, Sant Tomàs, Descartes, Hume, Kant, Hegel… ens situarem al final del segle XIX amb Nietzsche. El pensador alemany va anunciar la mort de déu, aquest anunci el planteja al Zaratustra com un assassinat de la societat occidental necessari al haver-hi un canvi en la mentalitat a causa del progrés. És a dir, déu no ha mort de vell, sinó que som nosaltres els que hem vist que pensar en ell és quelcom caduc. Després d’això comença una llarga reflexió dins de la postmodernitat i el nihilisme, però un nihilisme destructiu on ja no existeix cap veritat absoluta, cap ideal, i per tan res a fer (la mort de la història, etc.), no. En aquest punt hi ha dos camins a escollir, tal com ens plantejava la deessa de Parmènides, refundar la Metafísica o aniquilar-la per crear un nou pensament adient amb el temps que vivim. I aqui apareix una figura dimonitzada per molts: Heidegger.

Heidegger va teoritzar el final de la metafísica com a apertura. Segons ell no es podia parlar del Ser des de la totalitat del món al ser impossible i aleshores va començar a reflexionar sobre l’ontologia del Ser des de la pròpia existència. Dins de la nostra existència hi ha una sola cosa evident: que som ser per a la mort. O sigui que som persones finites i per això el Ser també ho ha de ser. Què comporta tot això? Que hi ha un canvi de perspectiva on la Metafísica careix de sentit, per una banda, i que els valors que s’extreien d’ella ja no valen per una banda, i que només la Història és allò no finit, malgrat que cada època la interpreti segons li sembli.

Seguim avançant en el segle XX, l’hermenèutica i el post-estructuralisme agafarà el testimoni heideggerià per teoritzar partint de la Història. Derrida i Deleuze per una banda es dirigiran cap als clàssics per fer una relectura intentant fer parlar tot allò silenciat en els textos per segles de metafísica cristiana. L’hermenèutica dirigirà l’òptica cap a intentar donar a la societat alguna mena de fonament a l’ètica i la política postmoderna tenint en compte aquells valors que durant la Història s’han mantingut i reflexionant perquè no han patit gaire modificacions. Tot això sembla apuntar cap a Hegel i la seva visió de la Història, i no seria una mala intuïció.

Tota aquesta evolució que he resumit no és gratuïta, el final de la Metafísica és el final de la Filosofia com sempre ha sigut coneguda, cosa que teoritza actualment Gianni Vattimo agafant el relleu de tot el pensament continental del segle XX. A partir d’aquest punt el filòsof pot començar a crear, fer nihilisme constructiu on la veritat, malgrat a estar subjecte al moment en que ens trobem i per tant no pot ser possible una veritat 100% objectiva. I ni tan sols l’art (com deia Heidegger) o la ciència, el progrés és present, això vol dir que el que avui és cert en ciència, demà potser no ho és a causa d’aquest progrés. Però pot crear noves perspectives sense intentar superar la Metafísica, ja que això seria continuar amb el joc dialectal. Un exemple d’això seria advertir que les religions no tenen cap mena de sentit, però que hi ha valors com el respecte o la solidaritat que caldria marcar com a necessaris per a la societat malgrat semblar oblidats per l’individualisme alimentat pel capitalisme.

Tots aquests finals són el final dels ideals utòpics, de la mala lectura de Parmènides per part de Plató que tan de mal ha fet durant segles, de l’idealisme, per fer del nihilisme quelcom productiu tenint sempre present la finitud de la nostra existència i el que la Història ens pot encara ensenyar, una mirada cap a enrere per encarar el futur amb certa esperança de poder canviar encara alguna cosa.

El que crec que he entes…

DEL PARRICIDI DE PARMÈNIDES (o de la metafísica platònica explicada per I. Guiu)

-No creus que és evident que si considerem els sofistes com a traficants de símbols, aquest utilitzen la falsedat?

-Si, és clar!

– Però aleshores, al fer discursos falsos, aquest són discursos sobre el no-ser.

-Ostres! És cert!

-Però llavors des del discurs de Parmènides sobre el Ser, en el que ens negava la via del no-ser, no és possible afirmar la falsedat dels sofistes i per tant no podem acusar-los de res.

– Per Zeus que no podem!

– Per tant és necessàri explicar l’existència del no-ser per tal de fer front al discurs sofista, i per fer-ho cal primer revisar d’on sorgeix el problema, i és el discurs mateix de Parmènides sobre el Ser.

És a dir, que dins del món de les formes platòniques, el no-ser no existeix, però en el món del discurs si. Per això és una necessitat cercar com explicar la existència del no-ser, sense haver de tocar la teorida de les formes. Aquesta explicació vindrà donada per la Dialèctica platònica, on reduirà el ser i el no-ser a termes de participació en la existéncia (Ser) i en la participació de divers (No-ser). A tall d’exemple, allò que no és Bell (més ben dit, és no Bell) significa que és tot allò divers de Bell (i no és només la lletgesa, sinò qualsevol altre terme que sigui diferent de Bell).

Com es pot comporvar, ha tornat l’epoca de l’any en que els estudiants més feina fan, la d’examens… entre apunts d’una assignatura i d’altres, intentarè escriure quelcom més interessant.

Amor, estimar i altres

Potser deu ser fruit d’aquest dies on les roses i els llibres han multiplicat la seva venda, potser és per la manera en que sant valenti es celebra als països com Bèlgica, o potser es perque estic baix de moral… el cas es que m’he posat a pensar, cosa estranya en mi, sobre l’amor.

Encara que ja fa molts anys que hi reflexiono, no soc capaç de desenredar el gran nus que es forma al voltant d’aquest mot, masses connotacions. Estimar es un invent d’uns quants poetes que cercaven un tema amb el qual ser escoltats? No, pero parlar de l’amor i com el veiem sembla cosa de metafisics…

Segons Plató, l’amor veritable es aquell que es dona en el mon de les idees, o sigui jo puc estimar molt a algun que altre amic en aquest sentit ja que intelectualment em sento a gust amb ell (és aixo l’amor platònic). Per Aristotil, l’amor que senten tots els elements cap a la divinitat es alló que els fa moure, hi ha moviment com quan estas en un ball i cerques sense parar a aquella persona que desitjes, et mous cap a ella, t’hi apropes… però totes aquestes concepcions difereixen bastant del que molts creuen quan parlen d’amor.

He trigat anys en poder afirmar que allò al que des de petit m’han ensenyat com a sentit del mot és fals. Estimar no és sentir-se atret per una bellesa espaterrant, tampoc coincidir en la majoria de gustos amb la teva parella, no es la passió desenfrenada, no és sentir una devocio constant a ell/a, no és voler crear una familia, no es voler crear un microcosmos on nomes existeixen el tu i el jo, i uns no es mes que ara no recordo…

He mentit, he dit que estimava quan nomes volia sexe, he dit que estimava quan nomes m’agradava la seva conversa, he dit que estimava per pressio. Aquesta paraula ha estat durant temps una idea negativa, una idea que em provocava tristesa al no poder-la tastar. Fins que un dia em vaig adonar que no era res mes que una idea, una mera idea i ja esta, i com a tal, una nova definicio per crear. Des de llavors, no he plorat mes… la soletat que veia va passar a ser independencia emocional, els valors que la societat implicava a la idea eren cendra d’un foc devastador semblant a la passió… al meu voltant, l’amor havia passat a ser una columna de fum que es dil·luïa entre les respiracions profundes de la meva “anima”.

Què és l’amor?

un concepte metafisic…