La Prestatgeria

Una prestatgeria pot dir tan o més que la roba que portem posada.

Assegut en el seu puf mirava atentament la seva prestatgeria plena de llibres, sempre ho feia quan anava a qualsevol casa, al cap i a la fi li semblava molt interessant saber què llegia o li interessava més la gent que coneixia. Alguns cops perdia més d’una hora a la nova llar que coneixia per prestatgeries que ocupaven un corredor infinit, però no era el cas de la seva humil prestatgeria. En ella hi havia dos prestatges especials, un ple de literatura variada i l’altre amb els llibres de filosofia que cada any demanava als reis, un petit recorregut per la història del pensament occidental. Però no estava mirant els llibres precisament… no, hi havia una cosa que el preocupava una mica, i es que cada dia les figuretes que adornaven la prestatgeria es movien de lloc i ni ell ni ningú més del pis ho havia fet. Aleshores va començar a pensar, a imaginar, mentre la seva pipa fumejava…

Vet aquí que un bon dia el senyor Cordills es va declarar amo i senyor de la prestatgeria, en contra de l’opinió de la resta d’habitants, els que anomenarem prestatgerians. Aprofitant els moments que els humans no hi serien (si, això sembla Toy Story… però sinó, no hi trobo explicació possible), iniciarien una revolta contra el senyor Cordills, el més gran dels prestatgerians. Els primers en començar la revolta van ser les figuretes de Fanhunter, però Jonh Konstantin i el papa Alejo I, al ser adversaris tota la vida, no van poder evitar iniciar una confrontació paral·lela a la revolta. Veient-se impotents, els voltors de Playmobil van optar per unir-se al nou senyor, protegint-lo de la resta de prestatgerians, i així es van situar a la part més alta de la prestatgeria, vigilant amb el seu vol qualsevol intent de la revolta d’arribar-hi. Era una feina un xic inútil, ja que sols quedaven a la part central el Homer i la Marge, el superman, un hipopòtam, un conill sortit, varis instruments de percussió que passaven de tot i una gàrgola que no es volia moure del davant dels llibres de filosofia medieval.

Durant una setmana els atacs al senyor Cordills van ser contrarestats impecablement, però al final, cansats tots de estar-se barallant tota l’estona van optar per arribar a un acord. Cada grup es repartiria la prestatgeria i ningú entraria en el territori de ningú, a no ser que hi fos convidat, clar. El conill sortit va demanar entrar al prestatge de la literatura variada per poder llegir contínuament el petit exemplar del Kamasutra, el senyor Cordills ho va acceptar. La gàrgola va demanar continuar guardant dels infidels la filosofia medieval i els daus van afegir-s’hi posant-se a la zona de la filosofia postmoderna, i el superman es va quedar davant els llibres de Nietzsche. La resta de prestatgerians es van anar col·locant en diferents punts, alguns van preferir anar al prestatge on no hi havia res de res per ser lliures de fer qualsevol cosa amb l’espai que tenien…

Això podria ser una petita metàfora de la guerra civil espanyola, amb la diferència que aquesta petita història acaba més o menys bé per tothom… pensava assegut en el puf abans d’adormir-se envoltat per la calor del Juliol. I els prestatgerians van començar a moure’s de lloc per tornar boig al veritable amo de la prestatgeria.

Pausa Final de Curs

Com a persona que treballa amb infants ha arribat la pitjor i millor època: El Final de Curs.
Qui està en la mateixa situació que jo, m’entendrà.
És per aquest motiu que fins el dia 25 de Juny, aquest bloc farà una breu aturada, ja que a part se m’ha ajuntat els examens finals… com sempre.
En fi, espero que no em trobeu gaire a faltar! Jejeje!

Poesia?

La sopa de lletres és ben bona i divertida, potser massa entretinguda per a qui estimi les paraules… ràpidament s’enfreda mentre la meva àvia em diu que deixi de jugar a crear paraules i mengi d’una vegada. No puc evitar-ho. Frases incomplertes per falta de lletres que ja estan a l’estómac digeri

Un punt. Solament un punt. Això és el que em cal per tornar a començar, un punt. Clar que només si és seguit… i punt.

La coma, la semicorxera dels símbols de puntuació, petites respiracions entre paraules, la que marca el ritme de la frase, la separació d’enumeracions…

Punt i coma… mai he sabut on posar-la… potser aquí pot anar una; no ho crec.

…

Com? Quan? Per què? On? Què?

Digues! Parla! Queixa’t! Enfada’t! Crida! Exclama!

Si.

No.

Potser.

La Tempesta

Un llamp parteix el cel com si fos el flaix d’un radar que considera que les gotes de l’aiguat van massa ràpid. La calamarsa colpeja amb força el terra com si volgués trencar el ciment per arribar fins al sòl veritable, a la terra natural, martells que repiquen atemorint als humans més urbanites.

Dins la casa tot és relaxació, el constant impacte de la pluja crea una simfonia imperfecte però plena de bellesa per les meva castigada oïda, massa acostumada als sorolls de la ciutat. Rius més efectius que qualsevol brigada de neteja indiquen el desnivell dels carrers. Si ço ho considero calma, què vindrà quan acabi la tempesta? El nirvana? Em pregunto assegut en una butaca de Ikea gaudint del instant.

Goteres que fan del terra massa polit una pista de gel improvisada, el moment perfecte per jugar, per ser un infant que correteja per intentar lliscar el màxim de lluny possible fins que la sensatesa em pari recordant-me que potser ja no tinc edat per fer aquestes coses… Bah! Bestieses! Respon una part de mi.

Converses de preocupació sobre què passarà l’endemà si la tempesta continua, i què més dóna l’endemà? Replico mentre em calço les botes impermeables per sortir a mullar-me i intentar trepitjar el màxim de bassals possibles, diversió major que qualsevol atracció, i a sobre gratuïta. Dutxa calenta i a dormir, el que demà passi serà cosa del jo de demà…

La pluja sempre m’ha obsessionat, potser perquè treu de mi l’alegria del infant inconscient que el seny té lligat en algun lloc del meu interior. La llibertat del joc s’enfronta a les preocupacions del dia a dia, a les cadenes de la quotidianitat perversa del “bon” temps… alliberament semblant al que fer art, ser creatiu, a vegades m’ofereix.

Què hagués passat si…?

Colom no hagués descobert Amèrica.

Any 1492, oceà Atlàntic, enmig d’una gran tempesta les tres embarcacions dirigides per Colom amb el propòsit de trobar una ruta comercial més ràpida amb les indies són engolides per unes enormes onades. Això fa créixer la llegenda que aquelles zones del oceà són massa perilloses, cosa que porta a que el continent americà no hagi estat descobert. I sense aquest descobriment hi ha una llista de coses que no han passat…

1. No s’ha demostrat que la terra sigui rodona.
2. En conseqüència, el pensament europeu continua ancorat en la metafísica neoplatònica i aristotèlica cristiana. Per tant la modernitat no ha arribat. Per tant la revolució francesa no ha arribat. Per tant…
3. Les civilitzacions del continent americà no han estat massacrades i han anat evolucionant.
4. No s’ha exportat la patata ni la xocolata, entre altres productes.
5. El regne espanyol no arriba a ser l’imperi on mai es pon el sol.
6. Els negres no són portats com esclaus al continent americà.
7. En conseqüència, no existeixen les cançons de recollida del cotó ni tota l’evolució posterior d’aquestes (blues, rock, pop, swing, jazz…)
8. L’1 de maig no és festiu, ja que mai es fa la vaga a EUA que li dona origen.
9. No es descobreix l’electricitat, ni tot el que li ve al darrere.
10. El Amazones no és desforestada.
11. El Pare Noel segueix sent verd.
12. El meu avi no ha anat a Cuba a bordo del Català.
13. No tenim les fantàstiques pel·lícules de qualitat que ens ofereix Hollywood.
14. Només hi ha una primera guerra mundial amb el triomf indiscutible dels alemanys, ara tota Europa està en les seves mans… bé, aquesta no és que sigui gaire diferent.
15. … Continuem la llista?

Sobre el Sentit Comú

El sentit comú és el menys comú que tenim en aquesta societat plural…

Se suposa que tots tenim un sentit comú, que a partir de certa edat l’utilitzem en fer segons quines coses. No obstant… què és el sentit comú? Quina línia separa allò aparentment correcte del que no ho és?

Fa uns dies, com a punt final d’una discussió sobre si amb infants i adolescents es pot parlar de segons què o no, es va dir que tots érem prou grandets com per posar-hi sentit comú en el tema. Suposo que aquesta línia era de no fer partidisme però si parlar de política o del que fos. Si es parla del que un pensa… no es fa partidisme? És a dir, per exemple, si parlo amb una persona de 13 anys sobre la religió des de la meva posició està clar que prendria una òptica atea. No estaré influint en el seu pensament? El sentit comú em diu que claríssimament sí. Però per altres persones no els sembla així, sinó que li estic donant valors crítics perquè aquest adolescent decideixi què pensar. Aleshores… realment hi ha sentit comú?

Estem en una època on predomina l’opinió per damunt de tot, on la doxa s’ha apoderat del logos. Si el que ens envolta és l’opinió, on tothom pot tenir raó i ningú té la veritat absoluta, on tot és relatiu, no hi ha cap punt en comú en les divergències de discurs.  Per tant, no es pot establir un sentit comú perquè és inexistent. Això es dóna en entitats plurals, és lògic que en una associació de posició clarament nacionalista no. Però la riquesa que pot oferir la pluralitat sembla ser una arma de doble fil. Per una banda hi ha el perill que si s’ajunten persones d’una mateixa opinió en un grup de taller amb adolescents, facin de l’ensenyar valors crítics, l’ensenyar un sol punt de vista sense adonar-se’n, ja que no hi ha una segona veu que entri en conflicte amb ells. Per l’altra banda, el intent de posar un punt comú a la pluralitat pot passar a ser una discussió sobre la llibertat d’acció i, correlativament, sobre la llibertat en si. Això últim portarà a un debat estèril que ha fet de la qüestió principal, marcar un punt en comú, un núvol que es dissipa ràpidament colpejat pels vents de les diferents opinions.

Aleshores podem afirmar, en certa manera, que el sentit comú només es pot donar en llocs de pensaments hermètics. Malgrat que dins de la pluralitat es pugui creure que, per exemple, no es farà una defensa del racisme, s’ha de tenir en compte que la gràcia de la pluralitat és que tot hi té cabuda. Quan la sanitat, l’educació i la cultura estan essent destruïdes, sembla de sentit comú queixar-se, però no ho fem tots. Quan hi ha persones que es suïciden perquè han perdut la feina i la casa, sembla de sentit comú que els polítics es posin d’acord per fer-hi alguna cosa al respecte, però no ho fan. La línia que marca què és i què no sentit comú la marquem nosaltres mateixos amb la nostra opinió… i ja hi tornem a ser amb el problema de la pluralitat!

Així doncs, a partir d’ara quan em diguin “Posa-hi el sentit comú” penso fer el que em sembli correcte per a mi. Si un infant em pregunta sobre el meu pensament polític li explicaré que tot és una gran merda, que potser el millor seria que hi hagués una dictadura feixista… a veure si aquelles persones que demanen llibertat d’acció fent partidisme cap a l’esquerra em diuen alguna cosa. Aquest últim comentari ha sigut completament reaccionari i gratuït, però m’és absolutament igual perquè, segons els defensors de la pluralitat, tinc dret a ser-ho.

En fi, el meu sentit comú em diu que hi ha coses que es poden afirmar davant de segons qui i coses que no, que si es treballa amb infants es pot ensenyar a ser crític mostrant tots els punts de vista, raonables, possibles sense arribar a dir quin és el millor, i que de l’únic que un s’ha de posicionar sense pensar-s’ho dues vegades és en el tractar amb respecte cap als que t’envolten. Però clar, aquest és el meu sentit comú, potser una altra persona creurà que cap als polítics, policies i banquers, no s’ha de tenir cap mena de respecte… No sé, es pot ser crític amb aquesta gent sense faltar-los el respecte, la veritat…

Estimat Lector

Estimat Lector,

T’escric per demanar disculpes per la meva absència durant tant de temps, tots sabem que dues setmanes a Internet pot arribar a ser com mesos en la realitat. Sé que de coses per parlar no me’n falten, tal com està anant tota l’actualitat potser tindria per escriure cada dia una entrada… per exemple preguntant-me si el món ha entrat en guerra veient els conflictes que diàriament sorgeixen o continuen, conflictes tan d’àmbit social com de guerres.

El cas és que el meu accés a Internet està relativament lluny, o sigui no esta a casa meva. El procés per tenir-lo començarà aviat, mentrestant la motivació per poder escriure es veu truncada per aquest fet. Sé que podria anar a casa mons pares, a casa d’un amic o al ordinador d’una de les entitats on formo part, però es fa cansat haver de fer un arxiu, PDF o .doc, i al copiar-lo a la plantilla de
wordpress trobar-me que l’haig de refer. És un pal.

També haig de dir que actualment, al retornar a la rutina de classes i treball, estic en procés d’acostumar-me al nou ritme d’horaris. La llibertat d’hores s’ha acotat, i sense temps lliure no queda molt d’espai per pensar. A més estic en un nou projecte de creativitat que fa que la inspiració pels relats, de les poques coses interessants que considero que hi ha en el meu blog, hagi minvat enormement.

En fi, estimat lector, espero que ho entenguis i tranquil que quan retorni a l’acció bloquera la intenció serà no parar…

Atentament,

Conjunt Buit.

P.D.: Hom em recomana alguna companyia d’Internet barateta?

I jo els dic…

Em diuen que estudii, que tingui un bon treball per formar una família amb nen, nena, gos i caseta d’estiu.

Em diuen que sempre somrigui, que mai em posi trist, seriós o enfadat.

Em diuen com fer les coses sense donar pas a la imaginació, que el cel sempre serà blau i mai lila.

Em diuen que la pluja no és bona, que la sequera no és perillosa, que el fred és terrible i la nit innombrable.

Em diuen que pagui els medicaments, la sanitat o l’educació mentre altres s’enriqueixen gràcies a ells, que no se’m passi pel cap manifestar-me i encara menys tenir pensaments crítics.

Em diuen obeeix, segueix les lleis sense pensar-t’ho, creu, viu el que t’oferim, consumeix, consumeix, consumeix com un més del ramat.

Em diuen que de l’art res se’n pot treure, que és un futur amb un final ben negre, que tot està fet i no val la pena intentar innovar, que millor cerqui una cosa més seria.

Em diuen que les llàgrimes són inútils, expressar els sentiments una pèrdua de temps, que és demostrar feblesa davant dels demés.

I jo els dic que no em dóna la gana fer-los cas.

Haig de reconèixer que sempre he estat un reaccionari…

Les Dues Baquetes

Per no defraudar els comentaris d’en Bondiaibonsol, aquí arriba un segon relat amb les seves premisses. I tranquil que el català escrit de molta gent que no el va estudiar és horrible, però que això no et faci recular a l’hora de comentar.

Eren com germanes aquell parell de baquetes, sempre molt enfadades entre elles! Però els va passar una cosa que els va canviar la vida per complert.

La 5B era molt gruixuda i li agradava molt els tons greus, la 7A era més aviat primeta i li encantava els tons aguts. Dia rere dia discutien sobre quin era el millor so d’un tabal. Un matí, mentre el Sol sobresortia de les muntanyes del fons de la vall, van rebre una invitació al seu perfil del facebook de la primera trobada de baquetes, masses i tabals del món. Elles van acceptar de bon grat ja que així podrien d’una vegada per totes veure quina de les dues tenia raó.

La sala estava plena a rebentar d’instruments de percussió de tot tipus. Les masses xiuxiuejaven entre elles tot criticant les baquetes “mira la 5A com es passeja creient que és la millor” “I les baquetes del repenique? Buff, sempre amunt i avall… com m’estressen!”, amb tanta mala sort que la resta ho van escoltar i va començar una batalla campal. Els bombos intentaven descol·locar a la restar anant a destemps, les caixes repicaven sense parar ensordint a la resta, els tabals més greus marcaven ritmes de batalla tot avançant en bloc cap a la resta. De cop la 7A i la 5B van pujar fins un faristol i van cridar ben fort: Prou!

La resta va callar a l’instant.

LA 5B va començar a marcar un tempo mentre la 7A intentava reordenar els instruments de percussió. Poc a poc la resta comprenia què era el que passava, les dues baquetes volien acabar amb les discussions ajuntant-los amb quelcom inherent en tots, la passió pel ritme. I d’aquella trobada va sorgir un pacte: Cada cop que sorgís una discussió entre tabals, masses o baquetes, s’enviaria un e-mail amb el link del vídeo de youtube del final de la trobada.

La 5A i la 7A tornaren cap a casa tranquil·les d’haver trobat una certa resposta a les seves discussions, doncs el que era important no era saber si els greus o els aguts eren millor o pitjor, sinó que la unió dels dos obria tot un món de possibilitats rítmiques. Però pel camí una àvia amb al·lèrgia als monopatins les va segrestar. Les dues baquetes van intentar desesperadament fugir, però la força d’aquella senyora era superior, malgrat semblar tenir més de cent anys…

El que va passa després és una altra història que no ve al cas, només diré que després de tot van quedar tant tacades de vermell que semblaven una massa.

Liebster Blog’s

Aquest blog ha estat premiat, com molts altres, pel premi Liebster Blog’s per part d’Aficionats als Senders. Tal com descrivia en Miky aquest premi és piramidal, i crec que per part meva ja s’ha arribat a la base, ja que dins de les bases un ha d’escollir 5 blocs que tingui menys de 200 visites. I dic que estic a la base de la piràmide perquè la majoria de blogs que llegeixo ja han estat premiats.

Dins de les xarxes socials ha sorgit una nova idea per premiar els blogs que cadascú valora millor, els Liebster Blog’s. Liebster, per si hom encara no ho sap significa m’agrada en alemany. Així que poso les bases i dic els blogs que considero que se’l mereixen (però no arribaré als cinc ni de conya…):

1.- Copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho ha otorgat.

2.- Nominar als teus 5 blogs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3.- Demanar i esperar que aquests bloggers passin el guardó a altres 5 blogs.

Blocs premiats:

1.- Ectòrix: Interessants reflexions sobre la societat i la política que solen ser més profundes que les meves. Suposo que els licenciats en Història saben cercar millor els rerefons que els de Filosofia…

2.- Escrits Efrem: Bloc d’aforismes i reflexions sobre la vida des de l’òptica filosòfica majoritàriament, encara que al ser un bloc personal sempre hi ha cabuda per altres qüestions.

3.- Transformando el Infierno: Malgrat ser un bloc de posts extensos, de tant en tant va bé fer-hi una ullada si el que ens interessa és l’estudi de la teoria del coneixement. Ciència, Filosofia i Psicologia en un mateix espai. Encara que no estigui d’acord en algunes de les seves teories…

4.- Rupcultura: Bloc al qual participo, però que s’enriqueix de totes les branques possibles. Ja sigui de l’actualitat com de l’art, ciència, filosofia o cinema… qualsevol excusa és bona per ciritcar el que pass al món.

I tal com deia al principi, el premi  5 l’haig de declarar desert perquè la resta de blocs que llegeixoi se’l mereixien ja han estat premiats, però no deixaré d’anomenar-los per si de cas: Aficionats als Senders, Made by Miki i Critic de Cine.