L’Heura i el Roure

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana, hi vivia un roure solitari que s’alçava com un vigilant imponent, envoltat per quatre herbes mal comptades. El trist roure comptava el pas del temps tot veient els núvols passar per damunt seu i els arbres de la plana jugar amb la brisa movent alegrement les fulles com si fossin papallones i les branques com si d’una sensual dansa es tractés.

El roure sospirava anhels, l’anhel de poder moure’s d’allà i baixar, anhel de tenir algú amb qui poder compartir les vistes privilegiades, amb qui sentir-se més viu que les minses pessigolles que les formigues li feien.

I vet aquí que un bon dia de primavera una planta nova s’aproximava cap a ell. El roure somreia ansiós de veure de què es tractava, de qui sorgiria d’entre les quatre herbes. Suaument va començar a enfilar-se per les seves arrels una heura. Ella va preguntar-li amb veu sensual si volia una abraçada, el roure va acceptar encantat feliç d’estar acompanyat per primer cop des de feia anys. L’heura es va enfilar, acariciant el dur tronc del roure disposada a abraçar-lo.

Al cap d’uns mesos l’heura ja havia envoltat tot el roure en una abraçada mortal. Enmig de l’agonia, el roure vivia un torrent de sentiments oposats, no podia creure’s que l’amor d’aquella heura fos la seva mort i alhora no se’n volia desprendre, més aviat no li era possible, preferia morir ofegat però acompanyat que tornar a veure passar el temps solitàriament.

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana hi ha les restes d’un roure sota l’asfixiant abraçada d’una heura solitària. Tal com ha passat amb l’heura i el roure, l’abraçada asfixiant de l’amor pot arribar a debilitar a les persones més fortes.

5 comments on “L’Heura i el Roure

  1. Espero que no sigui una metafora de la teva vida personal!! 😉

    Si, era aquest el conte que trobava a faltar al recull, però el recordava diferent, recordava com una història d’amor en que no es desvelaven qui eren els protagonistes (heura i roure) fins al nus o el desenllaç. L’has reescrit? Una mica més d’agonia i èmfasi en l’abraçada que avança lentament no estaria malament, però és bona, la metàfora! M’agrada.

    N’hauries de deixar algun de sorpresa que sigui inèdit del recull, no?

  2. Crític de cine ha dit:

    M’ha agradat la metàfora, tot i que l’aficionats, no tinc gaire clar si parla d’algú que coneguem. La foto és genial.
    Mica en mica, el recull és va ampliant…

  3. conjuntbuit ha dit:

    Si, aficionats l’he canviat pq no trobava l’original. La metàfora és ibnteressant, però no acabo de trobar-li el què al relat, quan me’l repassi provaré d’ampliar la part de l’agonia i canviar el roure per ell i l’heura per ella, total antropomorfitzar-ho una mica.
    Crític no és isnpiració de ningú conegut, però podria ser-ho. La fotografia l’he tret d’una web de la generalitat. De les nostres (aficionats i jo) tenia molts arbres però cap amb heura i que fos solitari.

  4. Igual el roure hauria de provar de reproduïr-se amb un altre roure i la heura amb un altre heura, no? Aixó de reproduir-se amb membres d’altres especies animals, mai ha acabat de donar gaire resultat!

  5. Arqueòleg, s’abracen, es fan companyia, i com a molt es sedueixen i potser, fins i tot, s’estimen… no es reprodueixen…

    I no crític, no em refereixo a ningú que conegut perquè recordo que el relat va sorgir d’una conversa sense basar-se en ningú en concret, però en ser una metàfora pot ser que a tu t’hagi recordat a algú, encara que sigui després del meu comentari…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s