Coloms

Coloms… una metàfora sobre les persones? Un animal odiat, rates alades solen ser anomenades, que podrien ser tranquil·lament els polítics que gestionen els nostres recursos.

Un vol suau i en certa manera elegant, i quin vol no és elegant, travessa el cel de l’Hospitalet. Els ulls d’aquest animal necessitat de menjar escombraria ressegueix cada un dels carrers amb ànsia. El seu objectiu és l’atac cap als pobres ciutadans desarmats i que no s’ho esperen. El colom ha perdut la poca por i respecte que ens tenia, abans només ens llançava els seus excrements amagat des de la rapissa de qualsevol façana, ara s’abalança directe cap a nosaltres amb violència quasi kamikaze.

Al bell mig de la Rambla Just Oliveras es produeix el moment, una pobre pensionista que amb prou feines arriba a finals de mes passeja amb una barra de pa sota el braç ignorant del que esta a punt de passar. L’ocell alça el vol decidit i al trobar el corrent d’aire adient fa un descens picat cap al passejant més dèbil, el que no es queixarà després. El vent recorre les seves plomes, es sent lliure de fer el que vulgui, endrapa la barra de pa atemorint la vella que s’ajup contra el terra brut del carrer. El colom satisfet torna al seu cau a l’ajuntament per alimentar-se primer i donar les restes a les seves cries.

La víctima ja no tornarà a sortir mai més al carrer, perquè sap que el barri ja no és nostre ni ho serà si no es lluita contra aquesta plaga que durant anys s’ha anat estenent sense que ningú li fes front.

Un parell de Micro-Relats

Vist que si vull fer alguna cosa aquest cap de setmana m’haig de passar dos dies tancat a casa amb quatre capes de roba per tal d’evitar que la grip vagi a més, només puc dormir, mirar la televisió, pensar o escriure… el resultat: un parell de micro-relats pel blog.

SOL D’HIVERN

La nit havia sigut freda, feia una setmana que els núvols no marxaven, la tristesa omplia els carrers de l’Hospitalet del Llobregat. El negre de les jaquetes era el reflex dels pensaments de la gent,que caminava ràpid de la feina a casa per tal de gaudir de les seves calefaccions, qui en tenia, i no sortir de casa fins al dia següent. Al vespre tot el Districte 1 era un desert gelat, tota l’agitació nocturna de l’estiu havia fugit com a un mer record amagat ja en l’inconscient.

El matí es començava a alçar i uns rajos quasi desconeguts banyaven la ciutat. Les parets dels edificis prenien el sol mentre als seus peus l’activitat començava a bullir. Com si fossin cargols, les persones sortien a gaudir d’uns instants de llum i calor naturals, traient la pols de les seves ulleres de sol i dels abrics de colors més vius. Cadascú redescobria el barri a la seva manera, ja fos trepitjant la plaça de l’ajuntament tot jugant a pilota o passejant per la rambla alegres de poder treure’s de sobre l’encarcarament que duien a sobre.

Però quan el cel passava d’un blau immaculat a una gamma de taronges intensos i blaus cada cop més foscos presidits per la lluna plena sempre acompanyada per Venus, els habitants fugien cames ajudeu-me cap a les seves llars.

Els Sol d’Hivern havia marxat animant a la població durant un breu dia.

COSES QUE PASSEN

Tinc un problema i es diu timidesa, en serio… i és un problema molt gran, sobretot quan es tracta de lligar amb persones que m’atrauen sexualment. Cada cop que se’m presenta algú que m’obre la porta a l’esperança de dormir acompanyat fico la pota fins al fons. D’entre les moltes coses que m’han arribat a passar, com marxar corrents, començar a tenir singlot sense parar o riure nerviosament, sempre recordaré en especial un dia.

Farà cosa de tres setmanes, abans d’un concert estava amb els meus companys de grup fen el cigaló i el xarrup d’escalfament (pels habitants de l’àrea metropolitana el carajillo i el xupito). I això que quan ja carregava amb les dues begudes, una a cada mà, se’m presenta una persona al davant, d’ulls verds, cabells negres i d’un físic força interessant. Em va somriure i em va preguntar si era tal de tal lloc, jo li vaig dir que si, i, mirant-me de dalt a baix, em va demanar el mòbil. Jo, com podeu suposar, vaig baixar les mans per buscar-lo ràpidament entre les butxaques, amb tanta mala sort que el cigaló i el xarrup van anar a petar damunt de la persona interessada davant la mirada atònita dels meus companys. Total, que aquella nit em vaig quedar sense cigaló, sense xarrup, i el que és més important, sense sexe.

I d’aquest fet n’extrec una conclusió molt important: si algú et demana el mòbil, t’està demanant el número i no el telèfon en si.

Tanquen el Rambla!

Una tarda qualsevol en una petita cafeteria al costat de la rambla de L’Hospitalet, les taules estan plenes de gent xerrant mentre prenen quelcom. Uns joves s’aixequen parlan amb cara de preocupació, paguen i per la porta es creuen amb una parella, que s’asseu a la mateixa taula que els joves han abandonat.

–          Has sentit el que ha dit aquell noi?

–          No, estava pensant que em demanaré.

–          Doncs ha dit que tanquen el cinema Rambles. Això és terrible!

–          Però què dius? Fa anys que corre aquest rumor, segur que no passarà res.

–          Ah, bé… d’acord… però i si es veritat?

–          Doncs anirem al multicines del centre comercial.

–          …

–          Veus com no t’has de preocupar!

–          No, es clar.

Els de la taula del darrere, que estaven embadalits mirant la televisió, reaccionen a la conversa de la parella.

–          Que tanquen el rambles? No pot ser!

–          Mare meva! Ja és l’últim que li faltava a aquest barri i aquesta ciutat. Sembla mentida com l’ajuntament s’està carregant la cultura.

–          Jo ja ho sabia, l’altre dia vaig parlar amb el que porta allò del cinema en versió original i m’ha explicat que el multicines també l’anaven a tancar, però va rebre una subvenció.

–          La mare que els va parir! I perquè al Rambles no?

–          I jo què sé! Des de sempre s’ha donat prioritat al centre comercial que a les botigues del barri. Suposo que dóna més bona imatge un Zara que no pas una botigueta portada per una iaia encantadora.

–          Home, això si, però… no sé… el cine del barri… on feien passis especials pels òscars, pel festival de Sitges i per les festes de Primavera… què cabrons! Ara m’has deixat a quadros…

–          Bé, podriem fer alguna cosa… potser ja s’ha mobilitza’t algú…

–          Anem a casa i ho mirem per internet, potser surt alguna cosa. Això que tanquin el cine Rambles segur que no deixa a la gent indiferent.

Els quatre amics marxen ben decidits, cadascú repetint-se una vegada i una altra la notícia del dia. Al pagar, un de la barra que els ha estat escoltant els diu:

–          Tranquils nois! Ja us dic on podeu trobar la informació sobre tot el que es farà. Entreu a http://www.salvemelrambla.com/ , espero que ens trobem el dia 7 a la rambla!