Olors

Diuen que l’olfacte és el sentit amb el qual podem recordar més coses. Diuen que cada imatge va lligada a una olor i sempre és més forta la reminiscència de les fragàncies que no pas d’allò que veiem, potser perquè el que copsa la nostra visió pot acabar desdibuixant-se. Avui toca un exercici de descripció només amb l’olfacte.

Resto assegut sobre una roca il·luminada pel Sol, tanco els ulls i inspiro amb força anhelant reconèixer cada una de les fragàncies que corren per l’aire.

La primera en arribar és la pinassa del bosc del costat, aquells arbres que tan em poden transportar fins al prepirineu com a la costa com al interior, olor agradable però que amb el pas de les hores pot arribar a marejar si s’uneix amb la xafogor.

Olor del nostre territori.

Una brisa acaricia els meus sentits amb la marinada, aquella unió perfecte de sal i aigua que m’obre la ment com el mar cap a l’infinit horitzó. Olor de llibertat, del nostre passat, present i futur, de records alegres, de viatges, d’excursions.

Olor de Mediterrani que tantes persones ha inspirat.

Em començo a concentrar en altres aromes més dèbils. La sorra de la platja sembla propera, noto la barreja de la terra impactada constantment pel mar, una força d’elements que fa obrir les fosses nassals. Olor de crema solar, de les fustes de les pales, de tovalloles molles, d’entrepans de mortadel·la.

Olor d’estiu.

Per darrere m’arriba quelcom desconegut, sembla un perfum embriagador com cap altre, que tapa tota la resta, que m’omple de sensacions que feia temps que no sentia. Olor de bellesa interior, d’instints primaris, de somriures, de carícies, dolç, agradable, inigualable. La respiració es dispara mentre s’apropa per darrere, cada cop sento més forta la seva presència. Amb el nas ressegueixo el seu cos, volen per captar al màxim la seva fragància i no oblidar-la mai. Olor de pinassa, mar, platja, crema solar. Olor de territori, de Mediterrani, d’estiu tot unit amb la seva…

Olor de sentiments perduts.

Coloms

Coloms… una metàfora sobre les persones? Un animal odiat, rates alades solen ser anomenades, que podrien ser tranquil·lament els polítics que gestionen els nostres recursos.

Un vol suau i en certa manera elegant, i quin vol no és elegant, travessa el cel de l’Hospitalet. Els ulls d’aquest animal necessitat de menjar escombraria ressegueix cada un dels carrers amb ànsia. El seu objectiu és l’atac cap als pobres ciutadans desarmats i que no s’ho esperen. El colom ha perdut la poca por i respecte que ens tenia, abans només ens llançava els seus excrements amagat des de la rapissa de qualsevol façana, ara s’abalança directe cap a nosaltres amb violència quasi kamikaze.

Al bell mig de la Rambla Just Oliveras es produeix el moment, una pobre pensionista que amb prou feines arriba a finals de mes passeja amb una barra de pa sota el braç ignorant del que esta a punt de passar. L’ocell alça el vol decidit i al trobar el corrent d’aire adient fa un descens picat cap al passejant més dèbil, el que no es queixarà després. El vent recorre les seves plomes, es sent lliure de fer el que vulgui, endrapa la barra de pa atemorint la vella que s’ajup contra el terra brut del carrer. El colom satisfet torna al seu cau a l’ajuntament per alimentar-se primer i donar les restes a les seves cries.

La víctima ja no tornarà a sortir mai més al carrer, perquè sap que el barri ja no és nostre ni ho serà si no es lluita contra aquesta plaga que durant anys s’ha anat estenent sense que ningú li fes front.

Un parell de Micro-Relats

Vist que si vull fer alguna cosa aquest cap de setmana m’haig de passar dos dies tancat a casa amb quatre capes de roba per tal d’evitar que la grip vagi a més, només puc dormir, mirar la televisió, pensar o escriure… el resultat: un parell de micro-relats pel blog.

SOL D’HIVERN

La nit havia sigut freda, feia una setmana que els núvols no marxaven, la tristesa omplia els carrers de l’Hospitalet del Llobregat. El negre de les jaquetes era el reflex dels pensaments de la gent,que caminava ràpid de la feina a casa per tal de gaudir de les seves calefaccions, qui en tenia, i no sortir de casa fins al dia següent. Al vespre tot el Districte 1 era un desert gelat, tota l’agitació nocturna de l’estiu havia fugit com a un mer record amagat ja en l’inconscient.

El matí es començava a alçar i uns rajos quasi desconeguts banyaven la ciutat. Les parets dels edificis prenien el sol mentre als seus peus l’activitat començava a bullir. Com si fossin cargols, les persones sortien a gaudir d’uns instants de llum i calor naturals, traient la pols de les seves ulleres de sol i dels abrics de colors més vius. Cadascú redescobria el barri a la seva manera, ja fos trepitjant la plaça de l’ajuntament tot jugant a pilota o passejant per la rambla alegres de poder treure’s de sobre l’encarcarament que duien a sobre.

Però quan el cel passava d’un blau immaculat a una gamma de taronges intensos i blaus cada cop més foscos presidits per la lluna plena sempre acompanyada per Venus, els habitants fugien cames ajudeu-me cap a les seves llars.

Els Sol d’Hivern havia marxat animant a la població durant un breu dia.

COSES QUE PASSEN

Tinc un problema i es diu timidesa, en serio… i és un problema molt gran, sobretot quan es tracta de lligar amb persones que m’atrauen sexualment. Cada cop que se’m presenta algú que m’obre la porta a l’esperança de dormir acompanyat fico la pota fins al fons. D’entre les moltes coses que m’han arribat a passar, com marxar corrents, començar a tenir singlot sense parar o riure nerviosament, sempre recordaré en especial un dia.

Farà cosa de tres setmanes, abans d’un concert estava amb els meus companys de grup fen el cigaló i el xarrup d’escalfament (pels habitants de l’àrea metropolitana el carajillo i el xupito). I això que quan ja carregava amb les dues begudes, una a cada mà, se’m presenta una persona al davant, d’ulls verds, cabells negres i d’un físic força interessant. Em va somriure i em va preguntar si era tal de tal lloc, jo li vaig dir que si, i, mirant-me de dalt a baix, em va demanar el mòbil. Jo, com podeu suposar, vaig baixar les mans per buscar-lo ràpidament entre les butxaques, amb tanta mala sort que el cigaló i el xarrup van anar a petar damunt de la persona interessada davant la mirada atònita dels meus companys. Total, que aquella nit em vaig quedar sense cigaló, sense xarrup, i el que és més important, sense sexe.

I d’aquest fet n’extrec una conclusió molt important: si algú et demana el mòbil, t’està demanant el número i no el telèfon en si.

Localistes vs Cantonalistes

Any 96 després del desglaçament dels pols. Tota Barcelona esta inundada excepte L’Hospitalet, que va ser la única ciutat de l’àrea metropolitana que se li va passar pel cap posar uns murs de contenció que paralitzassin l’avançament de les aigües, potser perquè era la única que no tenia platja ni turisme, gràcies a la idea del tirà Corbacho II.

La ciutat esta envoltada d’aigua, només es veu a la llunyania els pics de la serralada de Collserola, ara anomenada les Illes dels Repetidors, i les quatre punxes de la Sagrada Familia. La mort de l’emperadora Marín III ha sumit la ciutat en el caos. Desde Bellvitge s’ha alçat una rebel·lió cantonalista contra els burgesos localistes del barri Centre, els cantons rebels estan farts de la centralització del poder i els pocs serveis al llarg de la rambla, sobretot dels cinemes, els teatres, auditoris i la cultura en general. Ha començat la guerra.

Armats fins les dents els localistes reclamen que L’Hospitalet torni a formar part de la resta del reich d’Europa, mentre que els cantonalistes defensen un ciutat forta, independent de la resta del món i socialista, únic front capaç de lluitar contra el malvat Führer, el clon de Sarkozy-Berlusconi, un engendre ultrafeixista que domina quasi tot el món, excepte Rumania, estat-camp de concentració per excel·lència. Al comandament de les forces rebels hi ha l’X, un actor alcohòlic i vividor que li ha tocat manar per ser un viciat dels jocs d’estratégia i que espera ansiosament l’arribada de les ajudes d’Islàndia, la seva única aliada. A l’altre costat hi ha en B, un tenaç i calculador estratega, un xic conservador a la hora de preparar les batalles, que ha aconseguit el suport del Führer.

Després d’anys de petites incursions al Centre, els rebels preparen la última gran acció. Les forces estan minvades, els ànims també, però aquest pla serà el definitiu, o acaben amb els localistes o moriran amb el cap ben alt. Són les dotze del migdia d’un gris dia de tardor, la pluja cau sense parar, el fred cala els ossos dels pobres rebels, que armats amb pals, tapes de clavaguera, canonades de ferro i tot el que han pogut trobar, es dirigeixen cap a la mort segura. La por es fa cada cop més present, com més s’apropen cap a l’ajuntament de L’Hospitalet, el gran quartel general dels opressors. La plaça de l’ajuntament esta deserta, diverses trinxeres es reparteixen al llarg d’ella, lluny queden els crits alegres dels nens jugant mentre els iaios els vigilen, l’únic que es sent és la respiració entretallada dels cantons, un xic desesperançats. Al veure-ho, l’X es posa al capdavant i intenta animar com pot a les seves tropes… ningú l’enten perquè va tan borratxo que se li creuen les paraules, però almenys ho ha intentat pensa la resta. Un gran tro dona pas a la batalla.

Els cossos van caient omplint la plaça de morts, es fa impossible avançar més de quatre metres sense perdre a cap company, però cada cop estan més a prop, cada cop es sent més la victòria. Però de sobte, des sota les pedres han començat a sortir localistes, envoltant als pocs cantons… la batalla ja esta perduda quan de cop i volta apareix en Glam, el comandant islandés, amb un exèrcit d’homosexuals alliberats de Rumania molt cabrejats i amb ganes de venjança. La irrupció d’aquests fa alçar l’ànim dels pocs rebels que ferotjament han començat a repartir cops a les tropes d’en B. Al final la revolta surt victoriosa, però tots lamenten la mort de l’X, que ha patit un coma etíl·lic en la celebració de la victòria.

Almenys L’Hospitalet continuaria sent lliure durant un breu periòde de temps.

Misterios de la vida

Un día se perdió en ese triángulo isleño al que algunos llaman Atlántida, y dentro se encontró con todo aquello que llamamos misterioso. Famosos que se dan por muertos, la respuesta sobre la realidad, todos aquellos problemas que el amor nos da, el quid de toda inspiración, el lugar donde poder encontrar el Santo Grial y la suerte cuando la perdemos, un documental con la explicación final de la extinción de los dinosaurios…

Pero eso no era todo, aún había más, puesto que de cosas por saber quedan muchas por relatar. El lo vio, lo conoció, pero a tanto llegó su sabiduría que nada lograba entender, ¿hay vida extraterrestre, dios existe y el alma también, la verdad objetiva puede ser, hay bien y mal…?

Ante cada cuestión que le hacíamos, Jaume Gilvera nos solía responder:

– Sea lo que sea que quieras saber, ciertamente piensa, amigo mío, que la vida misma ya es un misterio…

Truita de Salmonel·la

Ingredients per a quatre persones:

Quatre ous

Una cullerada de sal

Oli

Temps de preparació:

Una setmana aproximadament

Preparació:

En primer lloc es baten els quatre ous, s’ha de procurar que la mescla quedi ben feta. Quan agafi un color groguenc ataronjat, ho deixarem reposar durant una setmana al balcó o en aquell lloc de la casa on doni més el Sol. Per tal de no crear una epidèmia, es recomana tapar el plat amb paper de film (allò de plàstic transparent).

Dia rere dia anirem observant el canvi de color de la barreja, quan canviï i et sembli que quasi bé et pot parlar, serà el moment de començar a cuinar la truita.

Primer escalfarem una paella amb força oli. Quan aquest comenci a fumejar, hi tirarem els ous batuts, amb precaució de no cremar-nos. Mentre es vagi fent la truita de salmonel·la hem de procurar que tot es quedi ben fet, per això tombarem amb un plat quan veiem que la part inferior ja esta feta, si es prefereix es pot tombar llençant-la enlaire (però compte que potser es queda enganxada al sostre!).

Un cop acabada convidarem a aquelles éssers més estimats per a que degustin el nostre magnífic menjar. És a dir, que podem fer venir a casa nostre alguns companys de feina com ara al nostre cap, el sindicalista llepaculs, la de recursos humans; algun amic que ens degui diners des de fa molts anys i mai els torna o la parella que ens ha deixat per un altre.

Per tal que la truita es faci més digestiva els servirem una ampolla de vi negre del més barat que trobem, amb més sulfits i aigua que vi, o una gerra d’aigua ben bona extreta del pantà de Flix. També podem preparar una amanida amb les restes de la botiga de fruites i verdures de la cantonada del dia anterior.

En cas que arribessin als postres, recomano fer un flam amb el que ens hagi sobrat de la barreja de la truita.

Espero que gaudiu de la meva innovadora recepta,

Atentament,

Ferran Adrià.

Terratrémol

La casa es desploma davant meu, tot el que hi tenia desapareix en un minut, impoténcia, desesperació, sé que la meva filla estava a dins en aquell instant horrorós… tot perdut, ella, probablement morta.

Tot al meu voltant denota devastació, la pols encara es manté en suspensió, les cares dels meus veïns deuen ser miralls del que sóc jo. Tothom sembla anar-se’n, però no puc moure’m cap a cap lloc, ella segueix allà sepultada i lentament arrenca un plor. “És ella!” em diu l’esperança perduda, “Corre, segur que encara esta viva!” m’exclama el cap amb alegria.

Corro a la runa i trec tantes pedres com puc. – Tranquil·la! Jo estic aqui filla!- la força surt de cada capil·lar del meu cos castigat, necessito veure-la, almenys abans que mori, sentir la seva mà encara calenta i intentar transmete-li serenitat.

Els plors han cesat. Un no ben fort ressona per la capital.

Envoltada per una bogeria sumada a la impoténcia, retiro les restes de mobles, parets, llibres i elctrodoméstics… i al fons, en la foscor més impenetrable, al final hi veig la seva mà, moribunda, movent-se sense força de costat a costat. Els veïns m’ajuden a poder-li donar una mort com cal, entre braços d’aquells que l’estimen.

Ella ha mort, però entre llàgrimes penso que almenys li he vist el rostre durant la seva agonia final.

…

Dies més tard m’entero que segons uns desgraciats afincats en les seves cases plenes d’opuléncia, ens mereixiem aquest càstig per ser haitians. La misèria ens envolta, el menjar ja no hi és, voldria estar a la tomba on la meva filla vaig deixar.

post rotllo fotolog

Fa temps ja d’aquesta fotografia, però els records d’aquells dies mai desapareixeran. Varen ser nits banyades de brisa marina i matins de llargs camins on colors aparentment dispars s’unien per conformar postals oníriques on el blau del cel era inexistent. Era una Setmana Santa típica, és a dir, que fotia un fred que aixecava els collons al gos (com diuen a Organyà). Però sé que això no ens importava… el dia a dia es podia traduir en tensió sexual, no podiem fer res per causes de la naturalesa femenina; però tot i això, tenia la seva gràcia.

Mirades creuades, paraules de doble fil, suspirs entre petons i carícies que no podien traspassar el llindar, que no podien arribar al seu tresor. El menjar era la nostra única manera de paralitzar momentaneament els nostres instints. El menjar, un plaer que conformava dins del nostre món l’alternativa als desitjos de dies sense tastar carn.

Cadáver Exquisito

A

Esta es la história de un robador, que cada noche salía en la embriaguez de diez cervezas. Cervezas són el opio de los borrachos, borrachos de mil sabores de una nuca, esa parte del cuerpo que él anhelava, los labios de sus tristes dias que evocaban grandes noches. Noches de bohemia y de ilusión. Ilusión de dar color a un tacto marcado de rojo, ese color que llenaba su retina de un odio que jamás volveria a ser lo mismo.

B

A ver Antonio, donde esta ese porro. Lo tiene Edgar que esta en las Canarias, sensuales noches atras. Biombos sobre musas esonden cosas que pasan cuando fornicas. Fornicas hormigas verdes con moscas amarillas que hacen temblar todo con un !clinc¡, un clinc que estimula los cuerpos que se contonean sin mundo ni conciencia. Mi conciencia de mierda y sal, sin erección. Erección o elección, una vez a la vida uno tiene que escoger caminos fugaces, ingravidos y gentiles sutilezas se cruzan sin sopresas.

Un cadàver exquisit és un estil d’escriptura quasi automàtica que es fa entre varies persones (en aquest cas Deambulant, Marta, Letras Amontonadas i jo) en el que es tracta d’escriure una frase deixant visible només una paraula. Aquests dos textos sónn alguns dels resultats.

Yonki

La vida d’en Robert era trista i feixuga, tot el que l’hi succeïa l’enfonsava cada cop més endins d’un pessimisme imponent. Ell estudiva i treballava del que podia, però cap de les dues coses l’omplia el buit de la seva existència penosa. No trobava cap esperança que el portes a evadir-se de la seva realitat i poder crear i pensar més enllà del feixuc pes que carregava, la seva persona mateixa.

Un bon dia, embrigat per litres d’alcohol va començar a patir un tratorn que mai havia sentit. Estava al llit i veia el món que sempre el maltractava completament diferent, com si de cop les coses comencessin a funcionar positivament. Coneixia a dones amb les quals mantenia relacions sexuals com mai havia viscut, treballava d’allò que sempre havia desitjat i els estudis l’hi anaven de maravella. Fins que es despertava. Aleshores volia repetir, tornar a somiar amb tot allò, poder acabar les fantàstiques aventures que havia deixat a mitges. Però la rutina l’obligava a alçar-se del llit, malgrat que no ho volgues.

Durant la nit, el Robert era allò que durant anys havia desitjat. Durant el dia, es movia pel carrer cercant una excusa per tornar al llit i continuar somiant. S’havia convertit en un yonki dels somnis, l’únic anhel de la seva vida era reconstruir una altra realitat on tot li anava perfecte, era aquella esperança que no havia trobat en cap altra droga.

Poc a poc, s’anava consumint immers en les seves fantasies, mentre desconectava del món real per a viatjar ben lluny. Poc a poc s’anava separant del que tenia més proper per ajuntar-se amb altres yonkis en locals clandestins plens de llits còmodes. Poc a poc la seva fisonomia canviava, ara anava encongit per la necessitat de poder cansar-se i rebre la seva dosis, amb els ulls aixafats i secs de tan estar tancats, la veu quasi ronca i una primesa extrema. Poc a poc deixava de pensar per només fantasejar… Fins que un bon dia ja no podia separar el món real del dels seus estimats somnis.

Aleshores, enmig de malsons on era perseguit constantment, el Robert començà a voler tornar a estar despert, però ja no era possible, el seu cervell ja no era capaç de controlar la imaginació, i creient-se envoltat per una multitud de magdalenes parlants que se’l volien menjar va caure rendit entre crits d’histèria embogida.