Reflexions Menorquines

Durant 15 dies aproximadament he estat a Menorca envoltat d’adolescents d’entre 13 i 15 anys donant voltes per l’illa en bicicleta. Són moltes les experiències i reflexions que han anat sorgint per les nits, l’únic moment de descans pels monitors on el silenci de les estrelles estroncat per uns gats barallant-se oferien el marc perfecte per pensar… L’únic dolent és que la Moleskine la tinc en una altra banda i mai me’n recordo d’agafar-la.

Un punt de llum, com si d’una estrella caiguda es tractés, solca el negre mar allunyant-se de mi, l’únic referent que separa cel i aigua en una fosca nit fuig a un destí desconegut, tal com si de la metàfora de tot el que deixo a la ciutat es tractés. Ja no hi ha marxa enrere, i no és quelcom negatiu. A cop de vent les preocupacions de la gran ciutat fugen de mi, regenerant el meu pensament, les meves tonteries, alimentant-me de noves idees i fent reaparèixer l’esperit d’observació durant mesos ocults… 8 hores de vaixell fan renéixer de la pols contaminada de Barcelona el meu esperit alimentat pel Mediterrani.

És curiós com les relacion socials es poden analitzar en un simple grup heterogeni de trenta una persones. És curiós veure en nois i noies encara en edat de créixer com l’ésser humà es pot autosuperar amb esforç. És curiós veure com el grup es cohesiona en menys d’un dia i quan el cansament emergeix pot trencar-lo en un puzle de mil peces. És curiós com els sentiments com la por o l’alegria s’encomanen com la grip en un tres i no res. És curiós com els records d’experiències passades poden sorgir del no-res, obrint un torrent de sensacions que et poden mostrar-te tal com ets. És curiós com d’un segon a l’altre es pot passar de la tranquil·litat a la desesperació. És curiós que quan una roda punxa, de sobte totes les bicicletes tenen problemes. És curiosa la capacitat d’aprenentatge que tenim. És curiós com les hormones poden retornar-te la bogeria i l’alegria per viure…

Maó se’n va lentament de les nostres mirades i comença una agonia de vuit hores, agonia on tots sabem el que ens espera al arribar: problemes i més problemes. Notícies massa dolentes, indignació, lloguers, fum de cotxes, feina, el grup de nou separat… persones amb qui has conviscut milers de coses i que et giraran la cara pel carrer… passar de la llibertat de ser tal com vols a l’opressió d’aparentar constantment, on el joc de les màscares torna només trepitjar el port. Tots som actors i actrius, però som pocs els que ho reconeixem. O potser és a la inversa?

Després de cinc dies a L’Hospitalet he recuperat el pessimisme cap a tot… aquest lloc m’atrapa. Ni una llàgrima va ser vessada en el meu interior durant aquells dies ja en el record, s’havia de gaudir al màxim de cada cala, de cada kilòmetre de pujada i baixada, de cada activitat amb unes persones capaces de sorprendre’t en qualsevol instant. Instants… insolacions sense aigua, relleus que m’omplen d’alegria, camins equivocats, Menorca no és plana nois!, tempestes de sorra sense desert, converses profundes en la superfície de la vida, motivació que ens supera als monitors, música i més música, hola bon dia són les 6 del matí i hem d’anar al port, cales sense sorra, zombis que corren, aigua dolça barrejant-se amb salada, somriures i rialles… infants grans que gaudeixen com mai en un entorn acollidor.

Hostil ciutat!

Quelcom cau del meu ull tot xocant al dur i brut terra del carrer. He estat feliç, ho reconec, com potser feia temps que no ho estava, massa creuran alguns. Però ara toca reafirmar-se en la prudència aristotèlica… no cercar la felicitat sinó l’absència de dolor. Tot comença i s’acaba, i no entenc com sabent-ho encara m’afecta tant allò bo que s’acaba… suposo que no sóc tant fred com aparento.

És curiós que sigui escrivint quan em sorgeixen tots els sentiments…