El Mono

L’abstinència és un mono en zel perseguint-te.

L’Annam era un pobre pastor de Judea, cada dia treia a pasturar el seu “ramat” d’una ovella, si sols tenia una ovella, cosa que el tenia tot el dia preocupat al veure que no podia aconseguir res de res amb aquell trist ramat. Cada nit un cop estirat al llit els pensaments corrien sense parar, insomni ple d’idees que el dia següent havia oblidat, insomni d’agonia al veure’s incapaç de trobar solució al seu estat. Un bon dia, desesperat i amb unes ulleres que arrossegava pel bosc, va decidir trobar solució al seu problema.

Passejant pel mercat va trobar en un fosc carreró una botiga d’aspecte intrigant, estava ple d’objectes i materials que mai havia vist fins aleshores. Et puc ajudar?- li va preguntar el dependent. L’Annam va respondre que volia dormir, que feia setmanes que no es reconciliava amb els somnis i quan ho aconseguia era hora de llevar-se. El dependent va cercar sota el mostrador, va mirar a banda i banda, tot assegurant-se que no hi havia mirades inquisitives.

– Prenent una dosis d’això cada nit podràs descansar i oblidar tots els problemes. Com veig que no t’ho creus et dono una mostra i ja tornaràs a per més.

El pastor va tornar incrèdul cap a casa, es va seure a la taula mirant aquell narcòtic durant uns moments, va agafar un got d’aigua tot afegint-li una cullerada d’aquella cosa. S’ho va beure d’un sol glop. Al cap d’uns minuts el seu cap va començar a volar, l’Annam mirava la llar de foc tot embriagat, no podia separar la vista de les flames juganeres fins que amb un sobreesforç va aixecarse i se n’anà cap al llit mig marejat. En breus respiracions ja estava dormint. D’aquesta manera va ser com l’Annam acabava de caure en un camí sense retorn.

Amb el pas de les setmanes una dosis es va convertir en dues, tres, quatre… les visites a aquella botiga eren cada cop més freqüents. El pastor era esclau dels narcòtics i no veia forma de sortir-ne. Un matí es llevà enmig d’un paratge desconegut, envoltat de palmeres rodejades d’un desert infinit era incapaç de recordar com havia arribat a aquell lloc. Per sort no estava sol i podia tornar cap al seu poble. A casa seva reflexionava sobre què li passava i com fer-li front, però sense cap força de voluntat va tornar a caure a la temptació d’embriagar-se. Cada nit, mentre el sostre donava voltes es jurava a ell mateix
que el dia següent no ho faria més, òbviament al arribar la tarda les promeses eren trencades. Els horaris es perdien en records borrosos, els dies passaven com un conte buit d’obligacions, lentament aquell pobre pastor sols era aquell pobre deambulant. Els narcòtics que comprava anaven minvant de qualitat, mer mirall de la seva capacitat econòmica, cosa que feia degradar molt més ràpid tant cos com personalitat.

Finalment, cansat de les mirades preocupades de família i amistats va omplir-se de voluntat i va començar a deixar-ho. El primer dia va passar sense problemes, però al caure la nit la tempesta de pensaments va tornar, quan el sol ja sortia va començar a somiar en un mono en zel que el perseguia allà on anés, definició de perseguir? Pujava altes muntanyes, nadava pel mar blau, escalava arbres, es llançava a piscines de fems, es camuflava entre esbarzers… no hi havia manera, el mono sempre estava allà, com si el seu desig fos que es dirigís cap a la maleïda botiga.

Entre suors i crits va obrir els ulls, havia sigut un somni- es repetia sens parar. Al girar la mirada cap a la porta va comprovar horroritzat que el mono estava allà. D’una revolada s’alçà, agafà un ganivet de tallar pernil i matà al mono. Respirant profundament tot ple de sang es dutxà, es va posar a plorar desesperadament, s’apropà a l’armari nerviosament i al veure que ja no tenia res per evadir-se va anar corrents a la botiga, estava tancada. La bogeria corria
per la seva sang, no sabia què fer… quelcom va estirar-li la roba, era el mono oferint-li una dosis.

L’Annam sols tenia dues opcions, pensava, suïcidar-se per acabar amb tot el patiment o satisfer al mono en zel i fer-lo desaparèixer de la seva vida…

Sobre la Evasió

Fa dies que abans d’entrar en fase REM, entro en fase de reflexió… la llàstima és que pel matí només recordo algun que altre somni però mai el que havia pensat just abans d’adormir-me, cosa que em molesta perquè si tingués un llum a la tauleta de nit podria escriure-ho ràpidament al meu bloc de notes. Tot i així, sempre hi ha un tema estrella, l’evasió i la seva necessitat o no.

Tenint en compte com se’ns planteja la vida en general, on semblava que els progressos que ens havien de dur la felicitat o almenys la tranquil·litat, sols ens fa estar cada cop més nerviosos, ja sigui pels diners, per poder ser acceptats socialment o per poder fer tot allò que desitjaríem; sembla ser necessària la recerca de quelcom que ens permeti fugir de la realitat momentàniament. Drogues, cultura, naturalesa… tal com una pel·lícula de’n Woody Allen on la protagonista va sessió rere sessió a veure el mateix film per evadir-se dels seus problemes, les persones creiem que qualsevol cosa pot ser perfecte, només cal trobar-la. Però, fins a quin punt no és un error ser conscient d’això? Per què ens autoenganyem i volem apartar la mirada del que al cap i a la fi és la nostra experiència?

És clar que la evasió té coses positives, poder desconnectar durant uns instants del tedi de la quotidianitat ens permet refrescar-nos, ens permet trobar espais de creativitat i fins i tot de relaxació. Quan hom està davant d’un paisatge que el deixa sense paraules, gaudeix en silenci d’una sensació de difícil descripció, quan un està embriagat perd la noció del temps i sembla que la ment no pugui parar de crear, quan s’està fent allò que més t’agrada les preocupacions desapareixen en pro de la diversió, quan somies mai vols sentir el despertador sonar… Però el problema comença quan d’això s’abusa.

Poc a poc els motius de la teva vida semblen dirigir-se a dependre únicament de l’evasió, la realitat et resulta cada cop menys interessant i sols esperes qualsevol excusa per tal de fer allò que millor et senta. Lentament caus en una espiral de negativisme cap al que és i de desig cap al que saps que no és. T’embriagues per poder somiar, ajuntes qualsevol activitat amb el que penses que t’aporta el bé, ja no tens cap mena d’esperit crític i comences a viure en un altre món completament imaginari on les responsabilitats ja no importen, on les relacions personals no importen, on només consideres important allò que et torna com un fantasma. I no només parlo de les drogues… ens tornem uns yonkis del que calgui: Internet, televisió, treball, música, menjar… Bonica arma de doble fil la evasió!