La Dutxa

El Martí feia dies que no sortia de casa, no en tenia cap mena de necessitat ni tampoc tenia ningú amb qui quedar, ell estava bé en la soledat després de setmanes de vida social. Cada dia llegia, escrivia, mirava una mica la televisió, descansava, pensava… No obstant, un matí, es sentia diferent, com si el cos li estigués dient alguna cosa. Capficat deambulava per la casa intentant esbrinar què carai volia el seu cos. Del sofà al llit, del llit a la taula del menjador, de la taula del menjador a l’escriptori, de l’escriptori al sofà, i tornem a començar…

Així van passar les hores, sense trobar una solució al problema. Potser és que ja era hora de netejar la casa? Es va preguntar el Martí, mentre ja inconscientment omplia la galleda d’aigua. Ja havia acabat de fer dissabte, però el neguit continuava dins seu… era tal aquest que davant el seu ordinador el pols li tremolava tant que era incapaç de provar de plasmar res de res a la pàgina blanca del seu davant.

Era fosca nit i el Martí donava voltes pel llit encara provant de cercar la resposta adient. Mira el rellotge, són les dues de la matinada, pensa en altres coses, clarividències nocturnes que no apunta enlloc creient il·lús que l’endemà ho recordarà… Les quatre, qui carai puja ara per les escales un diumenge?… Les sis, i si m’aixeco a beure aigua? El cos sembla adormit, però el cervell no… Les vuit, potser ja va essent hora d’aixecar-se, segur que ja no dormiré.

El Martí s’alça del llit amb un mal de cap producte d’una nit en blanc, el seu cos continua intranquil i ell no sap si prendre’s un cafè o un te relaxant. I mentre es decideix té una il·luminació, més aviat recorda que potser fa uns quants dies que no ha passat per la dutxa. Ràpidament va cap a l’habitació, agafa el primer que troba i marxa cap al lavabo. Ai! El “calentador”! Reacciona el Martí, dirigint-se a la cuina. Un cop ho té tot preparat es despulla mentre l’aigua s’escalfa.

L’aigua cau en dansa sobre el seu cos, una mena de purificació l’omple de tranquil·litat, com si el pessigolleig de les gotes recorrent la seva pell s’emportessin els pensaments estranys, el neguit, la inactivitat corporal de tants dies fent activitats quietes… els minuts passaven i el Martí es trobava cada cop millor. Era el moment de tancar l’aixeta, la seva mà restava sobre aquesta immòbil, com si no volgués tancar el flux d’aigua, però el Martí sabia que més estona allà dins ni era bo per a ell ni per a la factura d’aigua i gas, i amb un moviment decidit va deixar de dutxar-se.

Assegut davant l’ordinador, escoltant música i pensatiu, el Martí es va aixecar d’una revolada i va sortir de casa. La realitat de la ciutat va sorgir de sobte, però en aquest cas no d’opressió sinó de llibertat, com si el sol, l’aire lliure, les persones passejant, el fes tornar a la vida social. La dutxa el va despertar d’un somni de falsa tranquil·litat en la soledat.

El meu conte preferit

Aquest conte el vaig escoltar per primera vegada farà cosa de nou anys i des d’aleshores em va deixar fascinat. L’he explicat moltes vegades i sempre m’acabo emocionant quan arribo al final. Per això, i pel bé de les generacions futures, crec que és necessari transmetre’l.

Recordo que quan tenia uns quinze anys vaig anar per primer cop a Barcelona amb els meus amics, sense la companyia dels meus pares. Vam decidir anar al carrer Tallers, ja que havíem escoltat moltes coses sobre aquest carrer i la curiositat ens envaïa. No ens va defraudar. Estava ple de botigues de música i roba més o menys alternativa… però jo em vaig quedar bocabadat amb una botiga en concret, era una botiga de teles. Després d’insistir bastant hi vam entrar. A l’interior em vaig quedar parat davant d’una de les teles en venta, era, com ho diria… fantàstica, no podia deixar de mirar-la, tenia unes formes estranyes i uns colors estrambòtics que variaven segons la perspectiva, era LA TELA! Sense pensar-m’ho dues vegades vaig comprar-la tota.

En arribar a casa vaig estendre la tela damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què fer amb ella, en tenia prou com per fer un preciós abric. Ai! M’encantava aquell abric, no me’l treia per res del món, fos hivern o estiu sempre el portava posat i anava dient als meus amics i coneguts: Mireu quin abric que tinc! Mireu quines formes més rares té la tela! I quins colors! Però va passar el temps i l’abric va començar a fer-se malbé. Tot i això no podia llençar-lo, de manera que vaig posar-lo damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què podia fer.

Després de donar moltes voltes vaig pensar que el millor era fer de l’abric una camisa. Buah! Era genial aquella camisa, tenia uns colors i unes formes inimaginables, brutal! De manera que sempre la portava posada, qualsevol excusa era bona per ensenyar-la a la resta de la gent… fins que una nit de festa se’m va caure un cubata a sobre, deixant una gran taca negre inesborrable. Trist vaig posar la camisa damunt la taula i vaig pensar què carai fer amb la tela, encara es podia aprofitar alguna cosa.

Després de mirar-la i remirar-la vaig saber què podia fer-ne: Un barret. M’encantava aquell barret! Tenia uns colors, unes formes… indescriptibles! Era el millor barret del món i quasi no me’l treia ni per dormir, volia que tothom tingués l’oportunitat de gaudir-lo tant com jo. Però va arribar la tardor i amb les pluges es va mullar tant que es va encongir i ja no em cabia, de manera que capcot me’l mirava damunt la taula del menjador pensant com intentar aprofitar el que em quedava de tela.

Després de pensar-ho molt vaig decidir que el millor era fer un mocador. M’encantava aquell mocador! Era, com ho diria, el millor mocador del món, amb aquells colors estrambòtics i aquelles formes estranyes, tenia rodones, quadrats, cubs… qualsevol forma pensable i més! El portava a tot arreu ben col·locat en la butxaca d’un camisa perquè es veiés. Els meus amics i companys sempre em deien “Carai quin mocador més xulo!” i jo tan content de mostrar aquella joia a la resta de la gent. Fins que un dia em va venir un esternut i sense pensar-hi vaig agafar el mocador. Atxem! I el mocador que tant m’agradava va quedar inservible. Més trist que mai vaig posar el pobre mocador sobre la taula del menjador i vaig començar a pensar què fer amb la poca tela que em quedava.

Després d’unes hores capficat vaig arribar a una conclusió, faria un botó. M’encantava aquell botó! Tenia encara totes aquelles formes genials i aquells colors preciosos! El portava posat en qualsevol peça de roba, fins i tot el banyador! Els meus companys i amics es quedaven de pedra quan el veien, com si aquell botó els hipnotitzés. Era el millor botó del món. Però un dia el botó va caure en un pot d’àcid mentre feia un experiment quedant gairebé destruït. La tristesa m’omplia per complert, el que em quedava de la meva estimada tela era inservible, no hi havia cap cosa a fer. Tot i així vaig posar la poca tela que em quedava, aquella tela que tant m’agradava (amb aquells colors, aquelles formes impossibles), damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què en podria extreure d’ella.

Al cap de poc ho tenia ben clar… d’aquell tros de tela ínfim que tantes bones experiències m’havia donat, que tant m’havia agradat, en trauria aquesta història per vosaltres.

Pors

El Roger i l’Albert eren bons amics. Tots dos vivien junts en un pis del barri centre d’una ciutat qualsevol, cosa que aixecava rumors sobre si realment eren només amics. Quan va arribar l’estiu els dos van anar a una caseta perduda enmig de la muntanya que els pastors utilitzaven en el passat per dormir-hi quan pujaven els ramats a pasturar, en definitiva: a una borda. No caldria afegir que els rumors van augmentar amb això, tot i que els amics no ho acaben d’entendre.

La borda tenia dos pisos i cap mena de comoditat, però això no els importava perquè la tranquil·litat era insuperable. Entre silencis i converses el temps corria impassible. Un vespre, mentre sopaven envoltats de les siluetes de les muntanyes a contrallum d’un cel ataronjat, es preguntaven com podia ser que la gent tingués por de la nit segles enrere. Les espelmes es fonien quan el cansament els envaïa, era la hora d’anar a dormir.

El Roger somiava en llops ferotges, bruixes, homes llop i altres monstres de la mitologia quan un cop sec el va despertar de sobte. Havia vingut del pis de baix. Al seu costat l’Albert roncava ignorant el que passava. El Roger es va intentar relaxar, segurament no havia sigut res. Un altre cop sec. L’habitació estava completament a les fosques, ja que era nit de lluna nova. El vent bufava amb força, es colava pels forats del sostre fen sorolls ben estranys, o almenys és el que procurava de repetir-se el Roger constantment per no pensar que hi havia alguna persona al pis de baix. Havien tancat la vella porta de fusta? No s’atrevia a sortir del sac de dormir i baixar les escales. Els graons grinyolen com si algú estigués pujant. Un llamp il·lumina el segon pis i el Roger aprofita per mirar si hi ha algú més. El neguit el comença a dominar i les preguntes es van sumant alimentant temors. Les confabulacions augmenten, podria ser un boig, un violador o ves a saber què… un altre llamp. El Roger intenta aprofitar els breus instants de llum per mirar l’escala esperant-se el pitjor, com si el breu flaix pogués mostrar una destral amenaçadora just davant seu. Comença a ploure i el Roger intenta concentrar-se en una altra cosa que no sigui la por que el té completament desvetllat, així que comença a comptar els segons entre els llamps i els trons que reboten per tota la vall. Finalment s’adorm a mesura que la tempesta s’allunya.

El matí següent el Roger va maleir el seu inconscient, allò que l’havia despertat no era res més que una finestra oberta que picava contra la paret. L’Albert no podia evitar riure’s del seu amic i tot allò que la nit anterior havia pensat… qui carai aniria a la borda en plena tempesta nocturna? I encara més, qui carai se’n va a la muntanya a matar gent?

La Prestatgeria

Una prestatgeria pot dir tan o més que la roba que portem posada.

Assegut en el seu puf mirava atentament la seva prestatgeria plena de llibres, sempre ho feia quan anava a qualsevol casa, al cap i a la fi li semblava molt interessant saber què llegia o li interessava més la gent que coneixia. Alguns cops perdia més d’una hora a la nova llar que coneixia per prestatgeries que ocupaven un corredor infinit, però no era el cas de la seva humil prestatgeria. En ella hi havia dos prestatges especials, un ple de literatura variada i l’altre amb els llibres de filosofia que cada any demanava als reis, un petit recorregut per la història del pensament occidental. Però no estava mirant els llibres precisament… no, hi havia una cosa que el preocupava una mica, i es que cada dia les figuretes que adornaven la prestatgeria es movien de lloc i ni ell ni ningú més del pis ho havia fet. Aleshores va començar a pensar, a imaginar, mentre la seva pipa fumejava…

Vet aquí que un bon dia el senyor Cordills es va declarar amo i senyor de la prestatgeria, en contra de l’opinió de la resta d’habitants, els que anomenarem prestatgerians. Aprofitant els moments que els humans no hi serien (si, això sembla Toy Story… però sinó, no hi trobo explicació possible), iniciarien una revolta contra el senyor Cordills, el més gran dels prestatgerians. Els primers en començar la revolta van ser les figuretes de Fanhunter, però Jonh Konstantin i el papa Alejo I, al ser adversaris tota la vida, no van poder evitar iniciar una confrontació paral·lela a la revolta. Veient-se impotents, els voltors de Playmobil van optar per unir-se al nou senyor, protegint-lo de la resta de prestatgerians, i així es van situar a la part més alta de la prestatgeria, vigilant amb el seu vol qualsevol intent de la revolta d’arribar-hi. Era una feina un xic inútil, ja que sols quedaven a la part central el Homer i la Marge, el superman, un hipopòtam, un conill sortit, varis instruments de percussió que passaven de tot i una gàrgola que no es volia moure del davant dels llibres de filosofia medieval.

Durant una setmana els atacs al senyor Cordills van ser contrarestats impecablement, però al final, cansats tots de estar-se barallant tota l’estona van optar per arribar a un acord. Cada grup es repartiria la prestatgeria i ningú entraria en el territori de ningú, a no ser que hi fos convidat, clar. El conill sortit va demanar entrar al prestatge de la literatura variada per poder llegir contínuament el petit exemplar del Kamasutra, el senyor Cordills ho va acceptar. La gàrgola va demanar continuar guardant dels infidels la filosofia medieval i els daus van afegir-s’hi posant-se a la zona de la filosofia postmoderna, i el superman es va quedar davant els llibres de Nietzsche. La resta de prestatgerians es van anar col·locant en diferents punts, alguns van preferir anar al prestatge on no hi havia res de res per ser lliures de fer qualsevol cosa amb l’espai que tenien…

Això podria ser una petita metàfora de la guerra civil espanyola, amb la diferència que aquesta petita història acaba més o menys bé per tothom… pensava assegut en el puf abans d’adormir-se envoltat per la calor del Juliol. I els prestatgerians van començar a moure’s de lloc per tornar boig al veritable amo de la prestatgeria.

Guerra de Banderes

L’Àgata i el Pere eren veïns, al replà del segon pis es trobaven esporàdicament entrecreuant breus paraules educades i, a vegades, mirades de sincera simpatia. Ella era una feliç noia amb parella estable i futur més o menys clar. Ell no sabia ben bé què era, què faria ni quin futur tindria, però semblava més o menys feliç en la seva caòtica vida sense cap rumb aparent i plena de moments d’evasió.

Un bon dia l’Àgata va penjar al balcó que dóna al carrer una bandera que onejava al ritme del vent. En veure-ho, el Pere va començar a pensar que potser ell també podria fer-ho, però no es va atrevir.

Van anar passant les setmanes i la bandera de l’Àgata seguia allà, impassible als canvis i el pas del temps. Ell va creure que ja anava essent el moment de respondre a aquella bandera i en va posar una al seu balcó. Al cap de tres dies es van retrobar els dos al replà. La conversa va ser com sempre, sense anomenar-se en cap moment aquells draps de color que ambdós havien penjat, parlant de com anava tot… mers intercanvis de paraules buides de continguts importants.

Els mesos van passar i de cop el Pere va veure com la seva estimada veïna havia penjat una altra bandera, la resposta d’ell va ser immediata.

Poc a poc es va iniciar una guerra de banderes de tal calibre que als balcons del segon pis d’aquell edifici es van anar omplint de tots els colors possibles, deixant la barana quasi imperceptible. Fins que va arribar el dia en que allò era insostenible…

Els dos es van trobar al replà…

–  Hola Àgata!

–  Hola Pere.

–  Crec que hauríem de parlar.

–  Potser si… ja aniria sent hora d’acabar amb aquesta tonteria, no?

–  Si, però jo no vaig començar-ho, ho recordes?

–  Si, però no sé, em va semblar una bona idea, quelcom trencador.

–  Dona, original m’ho va semblar per això et vaig seguir…

–  No t’ho retrec, però ja veig que t’ha passat el mateix que a mi.

–  Jejeje… ja sabies que si anaves penjant banderes com les nostres tard o d’hora això passaria.

Els dos es van posar a riure, mentre el veí de dalt baixava les escales i es parà de sobte atònit de veure els dos joves en el replà d’aquell segon pis completament despullats… “artistes” va pensar mentre treia a passejar el seu gos, sospirant profundament. Es veu que tant l’Àgata com el Pere tenien ben clar que les úniques banderes que els representaven era la roba estesa al balcó… cosa que des d’aleshores els va unir creant una nova amistat.

La Música

Y el agua es café y petróleo, y la música cambia el dolor.

Són les tres de la tarda i el Joaquim gaudeix d’un breu instant de silenci. Preocupat de no escoltar res de res, ni la remor de la ciutat, s’aixeca de la cadira i s’acosta cap al reproductor de música. Està lleugerament trist, malgrat no saber molt bé el perquè. Una contradicció es mou dins seu, l’amor cap al silenci i la perversa soledat que s’hi amaga darrere seu. Sap que no escoltar res de res és sinònim de pensar en els seus problemes fins a límits insuportables. Connecta el seu USB, selecciona una carpeta i s’asseu al sofà relaxat.

Sona Gertrudis.

La rumba el fa sentir alegre, encara que no ho estigui. L’ska l’omple de ganes de festa, tot i el cansament d’una dura setmana que sembla que des de fa mesos no té ni un segon de descans, ni un sol diumenge normal per la resta de gent. El punk el deixa nerviós, reaccionari, violent, disposat a cremar el parlament en qualsevol moment si es dóna l’oportunitat. La música afecta el seu estat d’ànim de manera impecable. Però el Joaquim sap que s’ha d’alçar del sofà, tot i que sigui només per canviar de pista d’audio.

Sona Antònia Font.

El menjador s’omple de surrealisme. En Joaquim repassa amb la mirada el seu voltant, objectes quotidians que poden servir per a qualsevol microrrelat, microrrelats que són una excusa perfecte per exterioritzar en forma d’absurd la seva vida, breu metàfora de la seva existència… sofàs, telèfons, consciències perdudes en la imaginació. Es posa davant l’ordinador.

Una cançó li ve a la ment, una cançó que per desgràcia ja no té, una cançó que inspira el probable inici per una entrada al seu blog. Dusminguet sembla ser una bona font d’inspiració. Sempre ho ha sigut, pensa en Joaquim. Potser si que la música canvia el dolor, no el físic, sinó el d’una existència alimentada per les contradiccions de veure com es volen fer masses coses i després ser engolit pel sistema. Però amb música de fons sembla ser que tot això desapareix de la seva ment, fent-la fluir cap a móns inexpressables o incompresos.

Una breu visita a la nevera, poca cosa hi ha.

Sona Manel.

La pantalla sembla desfer-se en amargues llàgrimes d’una suposada enyorança. Què se n’ha fet de l’amor? A la merda! No vull ser com la gent normal ni vull celebrar cap aniversari ni anar al mar ni esperar ser benvolgut per un ex… Un bumerang és la vida del Joaquim, un noi que ja a perdut el nord i no sap ben bé on està el sud, només pensa en com ha variat la seva vida impossible de redreçar. No hi ha rumb per a ell, només caos.

Les relacions de parella que escolta li semblen vagues històries de fades, contes plens d’imaginació i buits de continguts. La incomprensió davant del suposat amor arriba a límits insospitables, conclusions precipitades apareixen en la seva ment, com si el concepte no fos més que una metàfora de les complicades relacions socials. Quan ja no es creu en alguna cosa, com es pot esperar trobar-la?

Hauria d’anar a dormir? Escau la possibilitat.

Sona Rumba sin Rumbo.

Somnis d’una joventut que s’acaba a peus de gegant.

Sona Streetlight Manifesto.

El pis és una pila plena d’energia.

Sona La Troba Kung-Fú.

En Joaquim es desenganxa per fi de l’ordinador i balla alegre.

La Tempesta

Un llamp parteix el cel com si fos el flaix d’un radar que considera que les gotes de l’aiguat van massa ràpid. La calamarsa colpeja amb força el terra com si volgués trencar el ciment per arribar fins al sòl veritable, a la terra natural, martells que repiquen atemorint als humans més urbanites.

Dins la casa tot és relaxació, el constant impacte de la pluja crea una simfonia imperfecte però plena de bellesa per les meva castigada oïda, massa acostumada als sorolls de la ciutat. Rius més efectius que qualsevol brigada de neteja indiquen el desnivell dels carrers. Si ço ho considero calma, què vindrà quan acabi la tempesta? El nirvana? Em pregunto assegut en una butaca de Ikea gaudint del instant.

Goteres que fan del terra massa polit una pista de gel improvisada, el moment perfecte per jugar, per ser un infant que correteja per intentar lliscar el màxim de lluny possible fins que la sensatesa em pari recordant-me que potser ja no tinc edat per fer aquestes coses… Bah! Bestieses! Respon una part de mi.

Converses de preocupació sobre què passarà l’endemà si la tempesta continua, i què més dóna l’endemà? Replico mentre em calço les botes impermeables per sortir a mullar-me i intentar trepitjar el màxim de bassals possibles, diversió major que qualsevol atracció, i a sobre gratuïta. Dutxa calenta i a dormir, el que demà passi serà cosa del jo de demà…

La pluja sempre m’ha obsessionat, potser perquè treu de mi l’alegria del infant inconscient que el seny té lligat en algun lloc del meu interior. La llibertat del joc s’enfronta a les preocupacions del dia a dia, a les cadenes de la quotidianitat perversa del “bon” temps… alliberament semblant al que fer art, ser creatiu, a vegades m’ofereix.

El Sofà

– No té perquè tenir tot un sentit.- Va dir una persona, un dia, en un lloc…

Hi havia una vegada un sofà al costat d’un contenidor d’envasos, tot sol, vell, trencat i trist. Temps enrere havia sigut el millor sofà del món, la joia de la botiga de mobles, en aquell passat mai s’hagués pensat que acabaria d’aquella manera, buit d’esplendor, decadent, sense cap motiu per continuar vivint. Va ser aleshores, quan tota espurna d’esperança havia desaparegut, quan una jove parella es va plantar davant seu. Necessitaven un sofà on seure, fos com fos, i no tenien prous diners per permetre’s ni tan sols comprar un de vuitena mà.

Ella es deia Àgata, era de mitjana estatura, d’ulls marrons i grans, amb un cabell curt i negre, llavis carnosos i petits, nas allargat, prima i amb unes cames llargues. Ell es deia Cesc, era un noi alt i pàl·lid, amb una mica de sobrepès, braços llargs i forts, lleugerament camacurt i una barba rossa i arrissada.

Amb un intercanvi de paraules no dites van seure satisfets en el sofà. Era molt còmode, van pensar els dos alhora, i sense dir-se cap paraula es van aixecar i palplantats davant el sofà, van començar a pensar en com es mourien fins al lloc on el volien.

–  Podríeu agafar-me un per cada banda.

–  Si, però no és gaire original.

–  I si l’arrosseguem, Àgata?

–  Seria una bona idea, però aleshores se’m trencarien les potes.

–  No m’havia planteja això. Tens tota la raó, sofà.

–  Cesc, pensa una mica home!

–  Ja ho sé!- va exclamar l’Àgata.- Ens tornem a seure i pensem en el lloc on volem que vagi.

–  Potser ens teletransportem fins allà!

–  És una bona idea.

I dit i fet, la parella es va pujar al sofà, l’Àgata a l’esquerra i el Cesc al seu costat agafat ben fort a ella com si anessin en motocicleta. Els dos van pensar únicament en la plaça on volien seure, però ho van fer tan intensament que el sofà es va trencar en vàries peces. Entre els crits de dolor del sofà, la parella intentava ajuntar les peces, però no sabien com fer-ho i els xiscles cada cop més forts no ajudaven massa. El Cesc va induir al coma el sofà per tal de poder pensar millor. L’Àgata va treure una bossa d’esport gegant de la butxaca i van posar totes les parts del sofà a dins. Després el van portar a la plaça i amb l’ajuda d’una parella d’avis encantadors, el van muntar.

El sofà estava radiant d’alegria, no només l’havien arreglat a la perfecció, sinó que també l’havien restaurat, recuperant la seva esplendor original. De sobte, el sofà, va reconèixer a la parella d’avis encantadors, eren els seus pares!

L’Àgata i el Cesc es van donar de la mà i van desaparèixer per l’horitzó del mar pujats en un vaixell de paper.

El Telèfon

A vegades és molt millor no posar cara a allò que més anheles, més que res per no obsessionar-te.

Caram!, va pensar en Lluis en veure que el vell i atrotinat telèfon sonava. La sorpresa era majúscula, sobretot si tenim en compte que no el tenia connectat enlloc. Però allà estava, al costat del televisor, sonant sense parar. No sense temor, el Lluis va aixecar-se del sofà i s’aproximà al telèfon. Lentament, com si hi hagués quelcom que intentés evitar-ho, va allargar la mà i va despenjar-lo. Encara amb una certa reticència, va parar l’orella a l’auricular.

– Si?

– Lluis?

– Jo mateix. Què voldria?

– No em reconeixes?

– Mmmmm… no?

– Pensa bé.

– Tens veu femenina, m’equivoco?

– No t’equivoques. Vas sabent qui sóc?

– Conec moltes noies…

– I alguna sap el número del teu telèfon?

– Del mòbil si.

– No, Lluis, d’aquest telèfon!

– Crec que cap.

– Aleshores?

– Aleshores?

– No ets tan llest com sembles, carinyo.

– Qui ets?

– Esbrina-ho.

– Et creus molt graciosa?

– Si… Lluis, sóc la teva imaginació.

Caram!, va pensar en Lluis. I de cop i volta va ser absorbit per l’auricular. Tot donava voltes al seu voltant, una dansa de colors estrambòtics que el marejava. I tot es va aturar. Els peus nus trepitjaven una herba fresca, humida per la rosada, d’un color ataronjat. En Lluis va alçar la mirada, on estava?, es preguntava. El seu voltant era un collage plens de retalls estranys. Per una banda hi havia tot d’arbres de troncs gruixuts de color blanc núvol, les seves fulles eren grogues per una banda i vermelles per l’altra, cosa que feia que la suau brisa convertís aquell bosc en una obra d’art abstracta. A l’altre costat un gran edifici s’aixecava enmig del no-res. Les formes impossibles i retorçades feien que el seu blau oferís tota la gamma possible d’aquell color. I entre el bosc i l’edifici, una noia somrient. Era la seva imaginació?, ho havia d’endevinar.

El Lluis va començar a córrer cap a ella, corria i corria, però mai aconseguia arribar-hi. La catifa ataronjada es movia sota els seus peus, com més ràpid corria més ràpid es movia la catifa, fins que es va acabar, deixant sota seu un fred terra de ciment lila. En Lluis es va girar intrigat, i va veure que darrere seu hi havia la catifa d’herba amuntegada i arrugada. La noia seguia davant seu rient. Ell va fixar-se per primer cop en ella. Era una noia d’uns divuit anys, d’estatura mitjana, amb la pell lleugerament morena, una cabellera castanya una mica ondulada. No podia veure res més des d’aquella distància. Poc a poc va apropar-se, aquest cop amb sort. La noia, però, en veure que ell ja estava quasi al seu costat, es va girar i va començar a caminar al mateix pas que ell.

– Per què fuges de mi?- Va preguntar en Lluis una mica fastiguejat de no poder posar-li cara a la noia.

– Perquè junts no seriem feliços.

– Segur?

– Segur.

– Em passaré tota la vida seguint-te si cal.

– Segueix-me tota la vida, però mai em podràs agafar.

– Almenys mira’m. Vull saber com ets.

– Per què?

– No ho tinc gaire clar.

– Llavors?

– Això no és el que donen les plantes?

– Ja m’has entès…

– Vull posar cara i nom a la meva imaginació.

– No sóc la teva imaginació.

– Però si abans has dit…

– No era jo.

– Qui ets?

– No t’ho diré.

– Per què?

– No és més divertit que ho descobreixis tu?

– Prou ja!

Els dos es van aturar, el terra de ciment havia arribat al seu final, o principi, i davant d’ells hi havia un gran mar verd turquesa, d’onades gegants de crestes marrons. La noia s’hi va capbussar i en Lluis, sense dubtar-ho la va seguir. Durant hores i dies van nedar i nedar sense parar. Aquella persecució semblava el conte de mai acabar. Quan van trepitjar de nou el terra de ciment lila, en Lluis va poder, per fi, agafar pel braç a la noia. I just quan la girava, quan per fi podria veure el seu rostre, tot va començar a girar de nou fent desaparèixer aquell món estrany per sempre més. Al tocar de peus a terra de nou el seu voltant era completament diferent, estava en un desert rosa amb algun salze negre repartit en l’infinit mar de dunes. I al mig, de nou, la maleïda noia. Com no, en Lluis va anar a per ella…

I així fins a l’eternitat. Amb la seva obsessió, en Lluis es veurà obligat a perseguir-la, a atrapar-la i quan per fi ho aconsegueixi, quan estigui a punt de posar-li cara, saltarà a un altre paisatge, sempre diferent, sempre estrany.

De Passeig

El sol de la primavera banya els carrers de la ciutat, l’alegria en les cares de la gent ressonen a festa major, encara no oblidada… a la plaça de la vil·la, els infants juguen amunt i avall, llunyanes semblen les tardes fredes quan es corre darrere una pilota… a la rambla els avis i les iaies xerren asseguts en els bancs, les terrasses dels bars estan a vessar de famílies i amics que de tant en tant saluden als passejants.

És Dimarts 23 d’Abril, les roses en les mans de les noies m’ho recorden… jo ni tindré llibre ni donaré rosa… però m’és igual, sempre m’ha encuriosit aquesta festa, sobretot el fet que no sigui festiu… en la memòria sorgeix com un flaix el record que abans si que ho era, o potser ho vaig somiar?

Els somriures que omplen cada cantonada em fa pensar… potser si que porto massa temps tancat en un gran pessimisme, però ser pessimista no vol dir necessariament que no apreciï el que m’envolta, més aviat és ser conscient que les coses no van en bona direcció, però que malgrat tot som un poble capaç de gaudir de dies com el d’ahir.

Durant les Festes de Primavera, l’Hospitalet ha deixat de banda els problemes, abarrotant el carrer…. aleshores dins meu floreix amb força un sentiment que poques vegades sento, com una mescla d’emoció per compartir experiències amb els veïns, majoritàriament desconeguts, i d’orgull de viure en aquesta ciutat que tants cops he maleït. És llavors quan entenc aquella escultura que anomenen Acollidora. Som el que som, tot un món per descobrir i estimar… per molt que la resta de Catalunya no ho vulgui saber, o es vulgui deixar endur pels estereotips… fins i tot els “garrulos” es posen sota el foc dels diables!

Somric… sobretot quan penso com en som d’estranys que la nostra porta del infern poca relació té amb la mitologia cristiana, i molta amb la grecoromana. A quin altre lloc es podria donar això? No en tinc ni idea, però m’encanta.

Enfilo les meves últimes passes cap al meu pis. El sol de la primavera il·lumina els edificis i els arbres, moments d’aquells en els que m’aturo per trobar un punt de bellesa en el que m’envolta, moments d’aquells en que un es fixa en coses que mai hi havia parat atenció. Una fotografia seria incapaç de fer-vos entendre-ho, ni la millor de les descripcions… les verdes fulles de les magnòlies, quasi immutables als canvis del temps, són com les festes majors, un petit respir d’alegria en l’angoixa de la vida diària.