Llàgrimes d’estrelles

Farà poc més d’un any i vuit mesos em va passar una cosa que encara em té inquietat. Eren dies d’amargor, de nits de soledat plenes de plors interns, eren temps en que odiava el meu entorn, en que volia marxar lluny de la terra de la infantesa per crear-me una vida nova, sense tot allò que m’oprimia. Un vespre, passejant sota les estrelles del cel d’Ogassa, em vaig parar a observar. El cel m’obria un món perfecte que jo anhelava aconseguir, un lloc immutable, lluny de la humanitat i, alhora, observable… cada nit pujava a aquell lloc a evadir-me, tal com si una droga es tractés, i li cantava a aquells puntets del cel totes les meves penes, per tal de desfogar-me i continuar subsistint.

Al quart dia, mentre bocabadat i tranquil recorria la meva mirada per l’univers, les estrelles semblaren començar a plorar. Un munt de llàgrimes platejades queien del cel fins a mi, m’acariciaven el rostre i el cos fins arribar a terra. Eren tots els meus plors, que ara desceníen per fer-me esbossar el primer somriure des de feia temps. Poc a poc, les llàgrimes d’estrelles van fer un toll que es mesclava amb la terra seca fent despertar la natura morta del voltant. Els arbres començaren a crèixer i florir, les herbes s’alçaven de sobte i els ocells cantaven tot i ser de nit. Del bassalt una figura femenina començà a pujar, una figura plena de sensualitat i bellesa producte del cel i la terra. Em vaig passar una setmana al seu costat, abraçant-la, besant-la, estimant-la tant com podia. Com més temps jeiem junts, menys ganes tenia de tornar a casa… l’última nit, entre les darreres carícies que podia donar-li ella em va explicar que també se n’anava cap d’allà on havia vingut, però que sempre que la volgués veure, sempre que pensés en ella, baixaria a dir-me bona nit.

Ara, quan l’enyoro i no baixa per les nits per molt que pensi en ella, alço la mirada durant el crepuscle, cerco ben a prop del Sol la primera llum que brilla i, esperançat, somric creient que és ella i que des de la llunyania també em mira.