Tots a Berga!

Avui manifestació a Berga, de què? De diables. Per què? Per una directriu europea que regula les activitats de foc.

Aquesta directriu marca la distancia mínima dels espectacles amb pirotecnia, a 15 metres del públic i a 5 o 10 entre colla i colla; cosa que significaria la desaparicio dels correfocs, tradicio festiva catalana… Us imagineu unes festes de la Mercé sense correfoc? Unes festes de barri sense la polvora omplint els carrers? Es perdria una part important de la nostra cultura… si els diables han de patir regulacions com aquestes, els castellers també haurien d’estar afectats per altres lleis.

Per sort o desgracia tot esta en mans de la Generalitat.

18 anys

Ara fara uns 18 anys un pobre nen amb problemes per relacionar-se amb la gent que no fos de la seva familia va ser apuntat pels seus pares a un lloc que el va ensenyar durant el pas dels anys un valor molt interessant, el valor del companyerisme. Aquest nen va passar molt de temps envoltat d’amics i companys, uns es quedaven fascinats per allo que el nen tambe ho estava, l’empenta d’unes persones que sense cobrar res preparaven multitud de coses divertides i que el feien posar a provar les seves capacitats com a esser huma. Va arribar el moment en que el nen va deixar de ser-ho, de ser algu que apren, per passar a ser un noi gran, algu que ensenya.

I al cap d’uns anys ensenyant a conviure, a passar-s’ho be, a perdre, a correr, a pensar, a criticar amb fonament, a riure-se’n d’un mateix i dels altres amb el mínim de malícia i el màxim de sarcasme, a caminar kilometres de pujada, a imaginar, a crear obres d’art… en definitva, ensenyant a viure en aquest mon cada cop més egoista que ens dirigeix cap a un mecanicisme sense precedents en la historia de la humanitat, va decidir que havia arribat el moment, el moment d’abandonar aquell lloc. Perquè? Hi ha molts motius, alguns son treballables, d’altres impossibles de refutar…
Un es per prioritats a la vida, les cordes de l’esplai son suaus i agradables, pero a la llarga et deixa marques producte de les cremades que fa el “roce”… a mes unes cordes mai son sinonim de llibertat, vull fer el que vulgui i com vulgui, i en un lloc on cada cop son mes les normes idiotes no em sento lliure.

Dos es per un sentiment de deslocalitzacio, no em sento esplai, no em sento monitor, no em sento be entre la gent que m’envolta, tinc amics, amistats, companys i algos… per no he aconseguit sentir-me integrat. Tinc otitis de sentir tonteries massa grans, la llengua em fa mal de mossegar-me-la, el cap de pensar com dir les coses sense semblar un gilipolles, els braços d’aguantar el pes d’uns valors que estan fora de lloc, els peus estan cansats de caminar cap a una direccio poc clara i em pujen les dioptries cada cop que veig cap a on ens dirigeix la federacio sense cap mena d’impediment de tots nosaltres.

El tres te relacio amb aquest ultim, que es l’esplai? Que vol que siguem la societat? Que es la solidaritat, la integracio? Que es el Xixell? Que vol la federacio de nosaltres? Ens anem cap a una privatitzacio d’aquelles entitats del lleure anomenades esplais, i la federacio en dona via lliure… que se n’ha fet del voluntariat a l’hospitalet? nomes quedem nosaltres i, a jutjar per les generacions que pujen, per poc temps. Canvia el mon nostre a una velocitat que mareja, a l’entrar com a monitor es podien fer unes coses que si les fessim ara la llei se’ns tiraria a sobre… esta prohibit jugar a arrencar cebes!! Per favor…

I aqui és on entra en joc el quatre. La llei ens ofega cada cop mes als monitors, que si no podem fer aixo ni allo… la sobreproteccio dels infants ens talla les ales als adults i a mes intensifica la sensacio del nen/a que es el rei de l’estat, cosa que produeix una absencia total d’autoritat nostra sobre ells… les cries d’humans cada cop esta mes consentida i es fa impossible una educacio basada en el respecte quan aquest valor ja ha perdut tot sentit en l’àmbit judicial, on el respecte nomes es te cap a les forces policials per mitja de la por. No vull formar part de la educacio d’uns infants que son incapaços d’aprofitar el que reben, ara mateix sento la meva feina inutil.

Com quan som adolescents i desitjem tenir 18 anys per ser majors d’edat i marxar de casa, aixi es aquest moment. La diferencia? Els pares que vaig tenir eren molt bons i els he intentat copiar, pero ha sigut impossible i aixo m’ha portat a agafar la motxila, pujar al primer tren cap a Ripoll i intentar oblidar tot lo dolent recordant lo millor.

Poques imatges mes voreu del nen

Poques imatges mes voreu del nen