Prudéncia

Després de passar-me una setmana analitzant i intentant comparar la carta de Meneceu d’Epicur i un apartat del llibre III dels Esbossos Pirrònics de Sext Empíric, he vist que les influències en les ètiques hel·lèniques per part d’Aristòtil van ser majúscules. Com a conclusió del treball que vaig presentar a Ètica per intentar aprovar-la d’una vegada (cosa que per desgràcia, no ha succeït) diré que la prudéncia com a virtut podria arribar a ser un bon fonament per començar.

<< El prudent no aspira a la felicitat, si no a l’absència de dolor>>, frase ja celebre per a mi d’Aristotil a la ètica a Nicòmac no és més que la descripció o el significat de l’ataraxia hel·lènica, l’absència de dolor. La prudéncia és… per fer una metàfora sencilla i típica… és la vara del funambulista, que camina per la corda fluixa sobre un forat de dolor i que per mantindre l’equilibri es preocupa més per no caure que no pas en allò que no pot abastar, la felicitat. Si fos teòleg diria que la felicitat és Déu nostre senyor, si, aquell que li sembla fatal que l’estat espanyol tendeixi cap al laïcisme, que hi hagi eutanàsia a Itàlia i moltes altres coses. Però no, no sóc teòleg. Per a mi la felicitat no es més que un conte que des de petits ens expliquen, però que mai acabem perque ens adormim abans del final.

He estat reflexionant sobre aquesta virtud i trobo que és un valor que s’hauria de recuperar. Si camines ferm cap a una direcció però sense mirar cap a on vas, pot ser molt fàcil que t’emportis una bona trompada. Tot i aixó, deixar-se embriagar per la prudéncia et pot portar a un estat d’inacció igual de perjudicial.

Però, no serveix per a gaire pensar una virtut que fonamenti una ètica pròpia. El final del pensament i de la raó pràctica està arribant… ja no queden espais on erigir nous castells, ja no queden platges verges amb sorra neta. Facis el que facis, si crees, si penses, si reflexiones, estas sent un immoral sense dret a res, sols a donar les gràcies per deixar-te trepitjar. (Que nihilista m’ha quedat aixó, no?)