Nihilisme personal

Malgrat les clares influències de Nietzsche, desde que vaig començar la carrera fins al dia d’avui el meu pensament propi ha anat evolucionant a mesura que coneixia més en quins pensaments s’assemblaven, cosa que m’ha permés canviar i començar a perfilar una forma d’entendre el món.

Una de les coses que tinc més clares és que tot el que comença acabarà, ja sigui per la possibilitat última de la mort pròpia com perquè és lògic. Pensament que em fa mirar l’experiència del dia a dia diferent, considero que tota cosa bona acaba i tota dolenta també… però no em deixo embriagar per cap dels dos estats, tal com em diuen “tens cacaolat a les venes”. Això vol dir que no mostro gairebé mai els sentiments perquè no en tinc. Ric, m’enfado, em desespero… però mai sento tristesa o alegria, cosa que em porta a un estat de tranquil·litat. Aquesta és la part ètica.

Per altra banda, considero que hi ha una realitat, és evident, però, tal com deia Husserl, s’ha de posar entreparentèsis tota evidència per tal d’enfocar una mirada sobre els objectes completament diferent, captant el fenòmen i no l’objecte. Jo diria que s’ha de posar tota realitat sota sospita i negar-la rotundament per tal de després reedificar un nou pensament, on ja no es parli ni d’evidències, ni dualitats, ni tonteries que es porten masses anys discutint… jo sóc, els altres també, i com som, sempre hi haurà opressió. La conclusió final de l’escepticisme no és que tot és relatiu, sinò que hi ha una realitat que no es pot refutar (això Sext Empíric ho deixa clar en els Esbossos Pirrònics).

Durant anys se m’ha intentat col·locar en algun àmbit, que si ets un idealista, que si ets un escèptic, que si ets un nihilista, que si ets un postmodern… l’actualitat dona pena, em desencanta, fa que cada cop que trobi una espurna d’esperança, aquesta s’apagui ràpidament… no confío en la humanitat, per molt que sembli aparèixer una bocanada d’aire fresc amb perfum de canvi, sigui aixafada per la roda del Capital. Però no em conformo, sinò no escriuria, no intentaria fer saber el que passa al meu voltant, no criticaria la societat; si em conformés faria com ella, seure còmodament i esperar que alguna cosa pasi.

Prudéncia

Després de passar-me una setmana analitzant i intentant comparar la carta de Meneceu d’Epicur i un apartat del llibre III dels Esbossos Pirrònics de Sext Empíric, he vist que les influències en les ètiques hel·lèniques per part d’Aristòtil van ser majúscules. Com a conclusió del treball que vaig presentar a Ètica per intentar aprovar-la d’una vegada (cosa que per desgràcia, no ha succeït) diré que la prudéncia com a virtut podria arribar a ser un bon fonament per començar.

<< El prudent no aspira a la felicitat, si no a l’absència de dolor>>, frase ja celebre per a mi d’Aristotil a la ètica a Nicòmac no és més que la descripció o el significat de l’ataraxia hel·lènica, l’absència de dolor. La prudéncia és… per fer una metàfora sencilla i típica… és la vara del funambulista, que camina per la corda fluixa sobre un forat de dolor i que per mantindre l’equilibri es preocupa més per no caure que no pas en allò que no pot abastar, la felicitat. Si fos teòleg diria que la felicitat és Déu nostre senyor, si, aquell que li sembla fatal que l’estat espanyol tendeixi cap al laïcisme, que hi hagi eutanàsia a Itàlia i moltes altres coses. Però no, no sóc teòleg. Per a mi la felicitat no es més que un conte que des de petits ens expliquen, però que mai acabem perque ens adormim abans del final.

He estat reflexionant sobre aquesta virtud i trobo que és un valor que s’hauria de recuperar. Si camines ferm cap a una direcció però sense mirar cap a on vas, pot ser molt fàcil que t’emportis una bona trompada. Tot i aixó, deixar-se embriagar per la prudéncia et pot portar a un estat d’inacció igual de perjudicial.

Però, no serveix per a gaire pensar una virtut que fonamenti una ètica pròpia. El final del pensament i de la raó pràctica està arribant… ja no queden espais on erigir nous castells, ja no queden platges verges amb sorra neta. Facis el que facis, si crees, si penses, si reflexiones, estas sent un immoral sense dret a res, sols a donar les gràcies per deixar-te trepitjar. (Que nihilista m’ha quedat aixó, no?)