Músics al carrer

Els temps que corren deixen sense espais d’acció, ni llocs on poder guanyar-se la vida. El carrer, les places o les andanes i passadisos del metro són un exemple de cap a on es dirigeix l’economía. Qualsevol excusa s’ha convertit en el mitjà necessari per sobreviure. Tots, però sobretot els joves i els més grans, es poden veure obligats a fer-ho.

Un exemple d’això pot ser el pobre senyor que sobrepassa la cinquantena que per sortir massa car a la multinacional on treballava, el van fer fora. Al ser tan gran als ulls de les empreses no troba feina i desesperadament toca la guitarra al carrer, davant d’una botiga tancada per la falta de clients, a la recerca d’una petita donació de qualsevol ciutadà anònim, sense adonar-se’n que al barri on possiblement viu, poca gent es pot permetre deixar-hi un valuós euro. O alimentar el músic del carrer o quedar-se sense el pa d’aquell dia, sospesen els vianants que l’observen detingudament.

Un altre cas és el d’aquell noi que et trobes al metro cada dia, tocant acords inimaginables davant de la multitud estressada que corre cap a la feina. Lògicament ningú li fa cas. Aquest noi va venir del nord a estudiar, al principi tot li va anar bé, però en sis mesos la seva vida va fer un tomb inesperat i la beca només li permetia pagar-se la carrera. Viu en una casa okupa i subsisteix com pot del que aconsegueix en el metro o li donen a les botigues. Immers en el seu món de notes, evoca tota la seva melanconia pels passadissos del suburbà; però s’ha de guanyar almenys tres euros per poder menjar alguna cosa calenta i per això es veu obligat a tocar cançons conegudes, massa senzilles pel seu gust, per tal de fer recordar als passatgers moments lligats a aquells acords. 

Almenys ells tenen la sort de poder guanyar, per molt mísera que sigui, alguna moneda. D’altres s’han de conformar en viure dins del cotxe o tornar cap al seu país.

5 comments on “Músics al carrer

  1. madebymiki ha dit:

    Es trste de pedí però de vegades mas triste es tocar. Alguna vegada m’havia proposat el tocar en llocs públics, sempre de vacances i ben lluny, però a l’hora de fer-ho la vergonya sempre guanyava la partida.

  2. Ferran ha dit:

    El music de carrer és un personatge ambivalent: d’una banda s’esforça per fer quelcom agradable, però d’un altra suposo que és conscient de la poca atenció que capta.

  3. Relament creus que un exdirectiu d’una multinacional no té recursos, contactes i interessos com per no haver-se d’arrossegar pels carrers tocant la flauta com un punkarra pollós??

  4. conjuntbuit ha dit:

    Qui t’ha dit AG que sigui ex-directiu?? Mon pare treballava en una multinacional i no cobrava una gran pasta, i tots els que han fet fora de la Nissan, Seat o altres empreses tampoc eren directius… No confonguem multinacional amb alts directius…

  5. Simplement genial. El problema es que ara el noi ha de fer una prova per a que li deixin guanyar aquestes monedes que el deixen menjar…
    Et deixo aquí unes fotografies que vaig fer de músics al carrer. Aquests com a mínim ja tenen un públic fidel i es guanyen els seus calerons…

    City of New Orleans

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s