Prudéncia o Exageració?

Ahir el Govern de la Generalitat va fer tancar la majoria d’escoles i instituts de Catalunya exceptuant els de les comerques de l’Ebre. Va ser una acció exagerada pel que va passar la resta del dia o prudenta?

Fa dos anys aproximadament va haver-hi un dels pitjors temporals de neu a Catalunya pel que fa als desperfectes i problemes que va causar. Ahir el Govern de Convergència, molt crítica dos anys enrere per com es va fer front al temporal, va mobilitzar-se per tal d’evitar un error, curant-se en salud abans que passés res. Va ser una demostració de prudéncia, en certa manera, ja que amb la metereologia mai es sap que pot passar. Suposo que els consellers al veure que a Barcelona començava a nevar a les deu del matí (molt més d’hora que la última vegada) van encendre les alarmes a tot el territori.

I és precisament en l’alarmisme on es va assolir una certa exageració del que realment va passar. Una cosa és fer-hi front amb seny, com avui, i tancar el transport escolar interurbà sense tancar els centres educatius de les ciutats a les comarques on s’espera una forta nevada i descens posterior de les temperatures, i una altra de ben diferent és enviar a quasi tota la població escolar cap a casa a la una del migdia quan s’anunciaven clarianes per la tarda a la majoria de llocs.

Trobo en certa manera encertada la ràpida reacció dels consellers, crec que serà una de les poques coses bones que diré d’aquest govern, però alhora trobo del tot exagerades les accions dutes a terme. Només dir que per la nit vaig anar a sopar a casa d’un amic i creia que cap a les dues de la matinada no podria sortir de casa seva de la nevada que estaria caient! I en comptes d’això només notava el fred normal de l’hivern… En fi, mai neva al gust de tothom!

Prudéncia

Després de passar-me una setmana analitzant i intentant comparar la carta de Meneceu d’Epicur i un apartat del llibre III dels Esbossos Pirrònics de Sext Empíric, he vist que les influències en les ètiques hel·lèniques per part d’Aristòtil van ser majúscules. Com a conclusió del treball que vaig presentar a Ètica per intentar aprovar-la d’una vegada (cosa que per desgràcia, no ha succeït) diré que la prudéncia com a virtut podria arribar a ser un bon fonament per començar.

<< El prudent no aspira a la felicitat, si no a l’absència de dolor>>, frase ja celebre per a mi d’Aristotil a la ètica a Nicòmac no és més que la descripció o el significat de l’ataraxia hel·lènica, l’absència de dolor. La prudéncia és… per fer una metàfora sencilla i típica… és la vara del funambulista, que camina per la corda fluixa sobre un forat de dolor i que per mantindre l’equilibri es preocupa més per no caure que no pas en allò que no pot abastar, la felicitat. Si fos teòleg diria que la felicitat és Déu nostre senyor, si, aquell que li sembla fatal que l’estat espanyol tendeixi cap al laïcisme, que hi hagi eutanàsia a Itàlia i moltes altres coses. Però no, no sóc teòleg. Per a mi la felicitat no es més que un conte que des de petits ens expliquen, però que mai acabem perque ens adormim abans del final.

He estat reflexionant sobre aquesta virtud i trobo que és un valor que s’hauria de recuperar. Si camines ferm cap a una direcció però sense mirar cap a on vas, pot ser molt fàcil que t’emportis una bona trompada. Tot i aixó, deixar-se embriagar per la prudéncia et pot portar a un estat d’inacció igual de perjudicial.

Però, no serveix per a gaire pensar una virtut que fonamenti una ètica pròpia. El final del pensament i de la raó pràctica està arribant… ja no queden espais on erigir nous castells, ja no queden platges verges amb sorra neta. Facis el que facis, si crees, si penses, si reflexiones, estas sent un immoral sense dret a res, sols a donar les gràcies per deixar-te trepitjar. (Que nihilista m’ha quedat aixó, no?)