aparicions (1)

Envoltada per les quatre parets de la seva habitació de l’hospital la Raya restava asseguda al llit, mirant a l’infinit per la finestra. Aquella operació l’havia estat a punt de deixar a la sala d’operacions, la debilitat era la paraula més descriptiva de l’estat del seu cos, amb prous feines podia alçar el braç per assenyalar embaladida la bola negra que s’apropava cap a ella. Una figura masculina se li aparegué enfront seu, s’assemblava al Zeni, aquell home que va conèixer el dia anterior. Amb una veu solemne, aquell reflex de Zeni, va començar a parlar.

Temps enrere em vaig veure obligat a descriure el ser com a dos camins,
el del ser i el del no ser, però no ho creia així.
Temps enrere em vaig veure obligat a dir que el no-res era impensable,
ara no puc diferenciar el tot d’aquest.
Raya, els camins del ser són múltiples,
i cap et conduirà a la veritat absoluta.

Després d’aquestes paraules estranyes i sense un sentit gaire clar, la figura va marxar per la porta com si fos una visita més.

En Zeni portava dies dins de casa, una presò construïda per evitar els seus sentiments. Estimava una dona malalta i casada, no podia ser possible. Es negava a seguir pensant en ella, per què li servia? es preguntava. De sobte la televisió es va encendre i una figura femenina emergia d’entre les interferències.

En l’amor no et puc iluminar
no hi ha descripció per una paraula inventada,
com si de Déu es tractés,
la gent s’aferra a una sensació dificil de descriure
per poder seguir vivint.
Obvia’l!
Sols et portarà problemes,
la guía de l’instint és molt forta
més que qualsevol invent.

La televisió s’apagà entre riures de la dona. En Zeni s’alçà del sofà i marxà cap a l’hospital a veure aquella persona que durant dies s’havia assegut en els seus pensaments. A l’obrir la porta de l’habitació, en Zeni va escoltar la Raya parlar amb la Teresa.

El ser anónimo

Ja tornem a estar en època d’exàmens, l’únic moment del curs en que la major part dels estudiants treballem de valent. Així que aquest mes de Gener es presenta poc productiu pel que fa a les actualitzacions.

La ciudad postmoderna, el capitalismo más radical y su democracia liberal ha sido el trampolín que ha llevado a la sociedad a una crisis de valores alimentada por otras crisis, como la de la ciencia, el cambio geopolítico o la pérdida de noción del término arte. En estos ámbitos donde el ser moderno podía hacer manifiesto de sus problemas ahora se han perdido, se ha quedado en un espacio vacío en el cual le es imposible criticar el sistema sin acabar formando parte de él.

El ser anónimo es como aquel sábado por la tarde, ese día de la semana que la resaca de toda la historia vivida solo te invita a sentarte al sofá y no moverte de allí por mucho que te duela la espalda. Es esa espina clavada al sistema que cuando se mueve duele más que cualquier acto político. El ser anónimo juega con su anonimato para actuar contra aquello que la hace mostrarse impotente ante el poder, sabe que no hay nada que hacer y que enfrentarse al sufrimiento es el acto capaz de hacerle alzar del sofá y gritarle a todo el mundo como le duele la espalda. Esa es su fuerza y eso es lo que más teme el poder, porque no puede controlarlo.

Solo cuando el ser anónimo actúa el poder tiembla. La fuerza apolítica, ingobernable y destructiva del anonimato ataca el capitalismo buscando lo contrario que él, el ser no siendo marca. Quizás sea por eso que a algunos les gusta la ciudad, ya que escondidos en su sufrimiento pueden encararse a aquello que en público no puede.


Todos mirando al suelo, incapaces de mirar a la vida

Todos mirando al suelo, incapaces de mirar a la vida

Basat en el pensament i les classes de ‘Pensament i crisis’ impartides pel professor Santiago Lopez Petit a la UB.