Encaro el carrer direcció casa meva, camino lentament apesat pel cansament del dia. La nit inicia la seva vida el dia d’avui, la ciutat s’afanya a marxar cap a la seva llar. La música, com sempre, m’acoloreix el paisatge urbà. Però poc a poc el seu volum disminueix fins al silenci total.
El soroll de la ciutat, el pas dels cotxes i vianants, s’ha aturat. De sobte, com si la meva ment jugués amb el temps i fos capaç de silenciar el moviment, el meu entorn es calla. No diu res. Plaça Catalunya sembla submergida en una imatge poètica producte de la meva imaginació, el ritme de la ciutat continua avançant, però avui no es sent res.
Un cop em retorna a la realitat, perdona em diu un senyor que se’n va. La ciutat torna al soroll habitual, la música retorna a les meves orelles i tota bellesa es perd pel clavagueram.
ø! 
Jo prefeixeixo portar el meu reproductor d’MP3 a tota pastilla!
Això tan sols et pot passar amb la monotonia, visca la mai prou valorada monotonia. Potser ningú m’entendrà, a mi m’agrada lo quotidià.
a mi tb! perquè hi ha aquella complicitat amb el que t’envolta, perquè hi ha aquells petits canvis que fan la vida especial… si a mi tb em mola la monotonia però no entensa com una rutina estricta…