Hi ha un cop cada cert temps (hauria de començar a apuntar-ho en un calendari?) que el destí m’ensenya els seus límits i em demostra lo malparit que pot arribar a ser. Ahir va ser un d’aquells dies.
Cada cosa que havia de fer, cada instant del dia que tenia previst gaudir es transformava en una bola de merda cada cop més gran. No es pot explicar el perquè ja que els events es succeixen sense sentit en una espiral que em fa sentir intranquil i desituat. Quan això em passa l’únic que cerco és arribar a casa, tancar-me a l’habitació i escriure, relaxar-me, llegir, tocar un instrument i esperar que el dia acabi d’una vegada.
A voltes és un dia, d’altres vegades es fa tan llarga la succesió de males experiències que retornes al vell escepticisme per destruir, en certa manera, aquells fonaments que t’estaves construint denotant certa maduresa intel·lectual (encara que no del tot formada) per tornar a començar des del no-res. Però si haig de ser sincer, això ja m’agrada que em passi, tot i que el meu entorn és el que rebrà les conseqüències.
Per sort les meves amistats saben aguantar el xàfec, no com la maleïda RENFE que ahir em va perjudicar i molt.
Post personal, no m’agrada fer-ho però avui en tenia la necessitat. Esperant començar la Universitat per recuperar l’inspiració d’una vegada… queden 4 dies només.
ø! 