Fins que no pugui tenir temps per a renovar deixo un video d’un dels millors titellaires d’Espanya, en Jordi Beltràn. Aquest espectacle és dels millors que he vist des de fa temps!!
Bé, espero que en poc temps tingui l’oportunitat de treure a la llum nous relats amb titols com truita de salmonel·la, un tomb per Paris i si en voleu proposar algun més…
La casa es desploma davant meu, tot el que hi tenia desapareix en un minut, impoténcia, desesperació, sé que la meva filla estava a dins en aquell instant horrorós… tot perdut, ella, probablement morta.
Tot al meu voltant denota devastació, la pols encara es manté en suspensió, les cares dels meus veïns deuen ser miralls del que sóc jo. Tothom sembla anar-se’n, però no puc moure’m cap a cap lloc, ella segueix allà sepultada i lentament arrenca un plor. “És ella!” em diu l’esperança perduda, “Corre, segur que encara esta viva!” m’exclama el cap amb alegria.
Corro a la runa i trec tantes pedres com puc. – Tranquil·la! Jo estic aqui filla!- la força surt de cada capil·lar del meu cos castigat, necessito veure-la, almenys abans que mori, sentir la seva mà encara calenta i intentar transmete-li serenitat.
Els plors han cesat. Un no ben fort ressona per la capital.
Envoltada per una bogeria sumada a la impoténcia, retiro les restes de mobles, parets, llibres i elctrodoméstics… i al fons, en la foscor més impenetrable, al final hi veig la seva mà, moribunda, movent-se sense força de costat a costat. Els veïns m’ajuden a poder-li donar una mort com cal, entre braços d’aquells que l’estimen.
Ella ha mort, però entre llàgrimes penso que almenys li he vist el rostre durant la seva agonia final.
…
Dies més tard m’entero que segons uns desgraciats afincats en les seves cases plenes d’opuléncia, ens mereixiem aquest càstig per ser haitians. La misèria ens envolta, el menjar ja no hi és, voldria estar a la tomba on la meva filla vaig deixar.
M’emancipo, sembla una bogeria, però bé, tant em fa… aquest és possiblement l’últim mes a casa dels meus pares, marxo de la comoditat que l’ampara de la familia ofereix per viure una nova experiència que m’ajudarà a seguir madurant. Marxo i encara no sé com m’ho faré per pagar el lloguer, el menjar, el consum d’energia i a més a més poder sortir algun dia. Però pels meus collons i els ovaris de la noia amb qui comparteixo una relació que ens emancipem.
Però aleshores ha de sorgir algun inconvenient, alguna nevada que paralitzi la nostra sortida com els avions de Barajas i els únics culpables són aquells que es pensen que som joves i, per tant, estúpits: Algunes persones més grans que nosaltres.
Tot anava correcte fins que un home ha hagut d’interposar-se entre la llogatera i nosaltres dient que dins les clàusules del contracte s’ha de pagar l’IBI (Impost sobre els Bens Immobiliaris)… De què collons va? Es pensa que per ser una parella jove no sabem que l’IBI l’ha de pagar el propietari del pis i no nosaltres? Quin benefici li comporta? A part d’això ha afegit clàusules mal escrites que ens fa parar bojos, com ara dir que estem obligats a passar l’IPREM perquè així ells poden desgrabar, quan en realitat el que estem obligats és a si passem l’IPREM, declarar-lo. Una altra persona gran que es pensa que ens mamem el dit és una empresaria que preten rebaixar 350 euros el que cobra la meva parella en negre només per fer-li un cotnracte que fa més de sis anys que li hauria d’haver fet… ‘és un favor que t’estic fent!’ li respon, aquesta dona el que es mereix és una bonica denúncia per estafar als treballadors i a la seguretat social.
I coses així són les que et fan adonar que algunes persones es creuen que som imbécils pel simple fet de ser més joves, que no tenim nocions bàsiques de com és la vida i que mai hem fet economía… els joves potser no tenim valors, però algunes persones de generacions anteriors a la nostra encara en té menys. Si hom encara pensa que no existeixen persones dolentes… s’ho hauria de fer mirar. La societat és cada cop més individualista, egoísta i esta malalta per un virus al que es pot anomenar sense cap mena de dubte capitalisme neoliberal ranci.
DEL PARRICIDI DE PARMÈNIDES (o de la metafísica platònica explicada per I. Guiu)
-No creus que és evident que si considerem els sofistes com a traficants de símbols, aquest utilitzen la falsedat?
-Si, és clar!
- Però aleshores, al fer discursos falsos, aquest són discursos sobre el no-ser.
-Ostres! És cert!
-Però llavors des del discurs de Parmènides sobre el Ser, en el que ens negava la via del no-ser, no és possible afirmar la falsedat dels sofistes i per tant no podem acusar-los de res.
- Per Zeus que no podem!
- Per tant és necessàri explicar l’existència del no-ser per tal de fer front al discurs sofista, i per fer-ho cal primer revisar d’on sorgeix el problema, i és el discurs mateix de Parmènides sobre el Ser.
És a dir, que dins del món de les formes platòniques, el no-ser no existeix, però en el món del discurs si. Per això és una necessitat cercar com explicar la existència del no-ser, sense haver de tocar la teorida de les formes. Aquesta explicació vindrà donada per la Dialèctica platònica, on reduirà el ser i el no-ser a termes de participació en la existéncia (Ser) i en la participació de divers (No-ser). A tall d’exemple, allò que no és Bell (més ben dit, és no Bell) significa que és tot allò divers de Bell (i no és només la lletgesa, sinò qualsevol altre terme que sigui diferent de Bell).
Com es pot comporvar, ha tornat l’epoca de l’any en que els estudiants més feina fan, la d’examens… entre apunts d’una assignatura i d’altres, intentarè escriure quelcom més interessant.
Els anys ‘00 ens han portat un canvi en el món i en el nostre entorn més pròxim. Repasada ràpida, especulacons després:
- Internacional: 11-S, 11-M, 7-J. Tres atemptats que ens porten a una por col·lectiva a morir pels terroristes. Canvi de la partició del món, els dolents ja no són els comunistes, sinò els terroristes islàmics. Crisi global del capitalisme que requereix la uniò dels països per veure com s’afronta. Explosió de les xarxes socials via internet.
- Nacional: canvi de govern a causa de la mobilització dels votants i no tant per la campanya. Aprovació del matrimoni entre homosexuals. Aprovació d’una llei de la memoria històrica i la llei de l’avortament. En cert manera, la disminució del poder de l’esglèsia en la política. La proliferació de l’anomenada Telebasura. La consolideració del futbol com a entreteniment de les masses. Reformes de la majoria dels estatuts autonòmics. Aplicació del pla de bolonya, aprofitant el fet, reformulació del sistema educatiu superior.
- Catalunya: Final del mandat de CIU. Reforma dels estatuts, consecució d’un nou sitema de finançament. Simulacres de referendums. Quasi desaparició del rock català i sorgiment d’una corrent indie-pop (si es pot anomenar aixi a Antònia Font, Manel, …). Arribada de l’AVE a Barcelona.
- Barcelona: Culminació de la transformació de la Barcelona obrera i burgesa a la Barcelona capital del món, amb el desembarcament massiu de turistes disposats a deixar-se els diners en alcohol i entrades a discoteques… però que els dirigents sempre han volgut que fos turisme de qualitat com el que va a Paris o Nova York.
Que passarà???
- Internacional: Creixerà el temor entre la població a causa de petits atemptats produïts (curiosament) cada un cert temps, això portarà als països occidentals a adoptar estats de sobreprotecció on tot estarà completament controlat. Xina per fi sortirà de la seva cova i s’aliarà amb Rússia per tal de poder acabar amb l’imperi d’Europa… el que no saben aquests dos gegants és que Europa estarà endeutada a causa de les despeses en seguretat nacional i hauran de ser Rússia i Xina els que ho paguin mentre als EUA es partiran de riure.
- Nacional i Catalunya: No s’aprovarà l’estatut de Catalunya, el PP guanyarà les eleccions, però hi haurà un fort ascens dels regionalistes i independentistes catalans a causa del malestar provocat per la decisió del tribunal suprem. Això suposarà una tensió entre Catalunya encara més gran de la que ens diuen que hi ha. Els mitjans faran la seva gran funció manipuladora amb més reportatges sobre la desprotecció del castellà a Catalunya, etc. Al final, quan els rusos entrin a per Galicia a Espanya, hi haurà un alçament a Vic amb Laporta al capdavant (en aparences) contra l’opressió de l’estat espanyol. Aleshores els fatxes dels collons intentaran defensar la seva preciosa capital (Burgos, es clar) amb front oberts tan a l’est com a l’oest com al Sur, ja que els republicans veuen la seva salvació.
- Barcelona: Seguirà al seu rotllo passant de tot extasiada pels èxits d’un equip de futbol privat i entretinguda pel seu estimadíssim turisme de qualitat.
En fi… una paranoia per començar la dècada. Espero que tingueu un bon 2010, o si més no, tranquil….
L’entorn em té ofuscat, la vista sembla renèixer, com feia temps que no observaba així! A mesura que avanço pels carrers engalanats de llums, ella escodrinya sense parar, fent-me adonar de les contínues contradiccions que es donen al meu voltant. El terra segueix moll per les pluges caigudes pel matí, les bombetes s’hi reflexen entre els passos de la multitud que intenta comprar regals que en poc temps acabaran a la brossa, les botigues reclamen compradors, i els compradors reclamen preus baixos, mentre que només sento dins meu la penosa necessitat d’observar sense parar.
El pols de la ciutat és aparentment alegre. La brillantor dels aparadors superen a les estrelles, la gent força somriures nadalencs -’S'ha de fer bona cara que és Nadal!’- pensen i es repeteixen una vegada i una altra, fins i tot donen la sensació que els temors de setmanes anteriors a perdre el treball han desaparegut. Però no, només són falses aparences d’una màscara que caurà després de Cap d’Any. I per desgràcia els meus ho copsen i m’omplo d’empatía, de tristesa per aquells que davant meu no poden amagar les seves llàgrimes.
En realitat el pols ciutadà està trist i contradictori, persones que s’esforcen a consumir perque és el que els toca, perquè són les dates. Els llums els enganyen, els porten a comprar, com si fos una obligació, com si encara que haguessin d’estrènyer el cinturó molt més del que han fet fins aleshores no els importés. Però els afecta, les seves mirades d’ovelles escarriades davant el llop de la gana de Gener són impossibles d’amagar. Compro, però només perque és Nadal, quina necessitat tinc a tenir una TV plana de plasma?- em transmet la mirada d’un home que aparenta felicitat.
És una falsa felicitat la que impregna el carrer, una falsetat que desapareixerà en pocs dies, com aquella infantil passió per a una joguina que un cop es té entre les mans no te n’adones de la seva completa inutilitat. Però per desgràcia teva veus que el màrketing ja ha fet correctament la seva feina i una nova andròmina t’ha engatussat.
Aleshores penso, si la meva felicitat s’hagués de mesurar pel que sento durant aquestes dates, sóc una persona completament depressiva. I un raig s’esperança s’obre lentament quan comprovo que encara hi ha gent capaç d’ajudar els altres a canvi de no-res, un raig que em fa reflexionar… i si algun dia la falsa solidaritat que per Nadal tothom vol demostrar grandiloqüentment acabés sent quelcom real? Caldria una de les festes més hipòcrites de l’any?
Però no, és massa dificil pensar tal cosa… per això i mentrestant, per molt greu que li sàpiga a la gent del meu entorn, dubto poder gaudir del MALEÏT NADAL!
Molt de temps enrere un oftalmòleg polac va crear l’esperanto amb l’esperança de que es convertís en la llengua universal de la humanitat. Per desgràcia l’anglés va començar a guanyar pes en la societat occidental i es va anar ensenyant com a segona (o tercera) llengua en la amjoria dels països, en decriment de la creació del Dr. Ludovic Lazarus Zamenhof. Ha estat una llàstima, ja que l’esperanto és un llenguatge completament nou i, per tant, excempt de connotacions imperialistes.
Actualment sembla que l’anglés ha de ser la llengua del món, però jo penso que hi ha un llengutatge capaç de trencar amb això. Un llenguatge que no entén de traduccions perquè no varia segons l’estat en el que es parla (bé, exceptuant als espanyols que sempre hem de donar la nota). Aquest és el llenguatge dels signes, és a dir, el que parlen els sords muts. En que en baso per afirmar això?
El llenguatge dels signes és no verbal, i com a tal no dóna pas a possibles diferències entre idiomes. No té connotacions liberals ni comunistes, ja que és necessari per a un grup de persones i aquestes poden tenir ideologies, però no influenciaran en els símbols que utilitzin. Permet que dues persones de països diferents s’entenguin a la perfecció sense necessitat d’apendre l’idioma de l’altre. No es sentirien les discussions, ja que no es parla i per tant la violencia verbal desapareixeria, cosa que ens estalviaria bastantes baralles.
Trobo que seria interessant començar a apostar per a aquest llenguatge per tal de que tots puguem entendre’ns perfectament sense un idioma imposat i arribar a aconseguir fer realitat el somni del Doctor Ludovic.
CONGRÉS DE FILOSOFIA A LA UB
Em sap greu no haver pogut participar en l’encés debat sobre la independència, però he estat preparant una taula rodona/comunicació sobre Què és filosofia?. Si teniu temps i no havieu programat res per avui i demà, esteu convidats a venir.
INDEPENDÈNCIA.SI O INDEPENDÈNCIA.NO?
Arguments a favor:
Arguments en contra:
Això és tot. Espero haver estat el màxim de neutre possible, encara que la balança dels contres pesa més que la dels a favor… tot i així, la majoria dels contres van pel mateix camí.
Que voteu? A favor o en contra?
COM PASSAR EL PONT FENT QUELCOM CREATIU
Bé companys lectors, demà comença per a molts un llarg pont i dins de la meva secció vull mostrar-vos un video que vaig rebre fara cosa d’una setmana. És una feina molt gran fer-lo, ja que tot passa en el mateix pla, i són quatre minuts on tot esta lligat quasi perfecte. És d’un grup d’estudiants canadencs i la cançó és de Black Eyed Peas. Espero que us agradi i us animeu a fer quelcom semblant si no teniu res a fer durant aquests dies de festa.
comenta que no fa mal!