Estan manipulant als adolescents!

Doncs si! Els nous fenómens mediàtics adolescents tenen darrera la preciosa mà de la nostra preuada esglèsia catòlica. Un per un van apareixen sota disfresses de modernitat per anar enviant un missatge manipulador als preadolescents i adolescents de la nostra societat. Es pot dir que la Disney i els ultra-católics han evolucionat les seves xarxes neteja-ments bastant bé.

Si temps enrere creixiem amb la imatge de l’amor idíl·lic i fantàstic a partir de les històries noi coneix noia i s’enamoren perdudament, ara toca fer propaganda dels valors cristians més rancis.

Després de Hannah Montana i els Jonas Brother’s, tots dos relacionats amb la música que un cop han esdevingut fenòmens de massa han escrit llibres on proclamen els valors de la castedat i la fe religiosa, tot i que per l’altra banda juguen constantment amb l’erotisme i el sex appeal. Una espasa de doble fil que pot portar a nens i nenes encara sense una raó desenvolupada a creure’s el que diuen els seus ídols sense pensar-s’ho gaire. Doncs després d’això, ha aparegut un nou fenómen: Crepusculo.

Aquesta sèrie de tres llibres amb l’aparentment inocent història d’una lluita entre homes llop i vampirs, no és més que una plataforma més per inculcar els seus valors. Parlem del fil conductor: Una noia va a viure a un poble, allà coneix a diversa gent, de les quals s’enamora bojament d’un noi que és vampir. Aquest vampir també s’enamora d’ella, però no és un vampir qualsevol, ell no menja sang humana, sinò animals. A partir d’aquí es veu com els nois intenten mantenir relacions, però no van més enllà d’abraçades i carícies, ja que sinò es desperta la bèstia assessina que el vampir porta a dins.

En poques paraules, si et deixes emportar pels desitjos carnals, els homes ens convertim en unes bèsties que necessitem saciar la nostra sed de sexe i si les dones es deixen captivar, acabaran sent com ells.

La mateixa autora dels llibres es reconeix com una conservadora cristiana i defensa la castedat fins al matrimoni. També diu que la finalitat del llibre és precisament aquesta, o sigui que no s’amaga gens ni mica, i que ho fa per fer adonar als adolescents que l’hedonisme imperant, ple de relacions carnals davant la trista mirada de Déu nostre senyor, s’ha d’acabar.

Sincerament, trobo que tots intenten manipular la ment de tothom, però moltes pel·lícules de caire més ateu i racional tendeixen a ser alternatives i es veuen a partir d’una edat poc manipulable. És un joc lleig fer-ho i a sobre tenir la barra d’acceptar-ho.

Yonki

La vida d’en Robert era trista i feixuga, tot el que l’hi succeïa l’enfonsava cada cop més endins d’un pessimisme imponent. Ell estudiva i treballava del que podia, però cap de les dues coses l’omplia el buit de la seva existència penosa. No trobava cap esperança que el portes a evadir-se de la seva realitat i poder crear i pensar més enllà del feixuc pes que carregava, la seva persona mateixa.

Un bon dia, embrigat per litres d’alcohol va començar a patir un tratorn que mai havia sentit. Estava al llit i veia el món que sempre el maltractava completament diferent, com si de cop les coses comencessin a funcionar positivament. Coneixia a dones amb les quals mantenia relacions sexuals com mai havia viscut, treballava d’allò que sempre havia desitjat i els estudis l’hi anaven de maravella. Fins que es despertava. Aleshores volia repetir, tornar a somiar amb tot allò, poder acabar les fantàstiques aventures que havia deixat a mitges. Però la rutina l’obligava a alçar-se del llit, malgrat que no ho volgues.

Durant la nit, el Robert era allò que durant anys havia desitjat. Durant el dia, es movia pel carrer cercant una excusa per tornar al llit i continuar somiant. S’havia convertit en un yonki dels somnis, l’únic anhel de la seva vida era reconstruir una altra realitat on tot li anava perfecte, era aquella esperança que no havia trobat en cap altra droga.

Poc a poc, s’anava consumint immers en les seves fantasies, mentre desconectava del món real per a viatjar ben lluny. Poc a poc s’anava separant del que tenia més proper per ajuntar-se amb altres yonkis en locals clandestins plens de llits còmodes. Poc a poc la seva fisonomia canviava, ara anava encongit per la necessitat de poder cansar-se i rebre la seva dosis, amb els ulls aixafats i secs de tan estar tancats, la veu quasi ronca i una primesa extrema. Poc a poc deixava de pensar per només fantasejar… Fins que un bon dia ja no podia separar el món real del dels seus estimats somnis.

Aleshores, enmig de malsons on era perseguit constantment, el Robert començà a voler tornar a estar despert, però ja no era possible, el seu cervell ja no era capaç de controlar la imaginació, i creient-se envoltat per una multitud de magdalenes parlants que se’l volien menjar va caure rendit entre crits d’histèria embogida.

Reflexions Educatives, per Laura

Bé, ja està aqui la segona intervenció exterior al meu blog. Després del Combat Filosòfic de fa aproximadament un any, arriba el que anomenaré “Les Reflexions Educatives ” de la Laura (comentarista comuna del blog). Espero que no sigui la seva única intervenció!

Sobre la nova proposta d’allargar l’educació obligatòria fins als 18 anys…

Dijous passat el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, va llançar la proposta d’allargar l’educació obligatòria dels 16 als 18 anys. Què en penseu?

En primer lloc, el fet de canviar la llei d’educació i la metodologia d’estudi cada dos anys com estan fent els nostres polítics actualment, crec que no és gaire encertada, perquè provoca un gran desconcert a professorat i a alumnes. Els professors, quan s’han adaptat a la nova metodologia l’han de tornar a canviar i molts alumnes s’han perdut temari quan el canvi de llei els “ha enganxat a mitges”. Per exemple, l’any passat, els que havien fet 4t d’ESO amb la LOGSE, i passaven a fer 1r de Batxillerat Biosanitari amb la LOE, haurien d’haver començat el temari de bioquímica amb les proteïnes, segons el nou currículum, però resulta que mai no havien fet les biomolècules (definició), els glúcids (que són les més senzilles) i els lípids, i això no estava inclòs en el temari de Batxillerat ni la selectivitat. Per tant, hi havia dues opcions: seguir al peu de la lletra el currículum establert per la nova llei i esperar a què quan arribin a la universitat descobreixin què són els glúcids i els lípids; o explicar-ho, com és lògic, anteriorment a les proteïnes propiciant una preparació més ferma als preuniversitaris, amb material addicional al llibre de text i organitzant molt bé el temps per a donar aquest temari més tot el que és curricular. Bé, aquest és un dels exemples viscuts personalment, que volia explicar-vos per plasmar que realment els canvis tan freqüents i la poca estabilitat aporten pocs avantatges tant a professorat com a alumnat, però segurament els professionals que hi duen molts més anys en el món de l’educació en saben explicar molts més.

En segon lloc, tot i que crec que algunes apostes són encertades, crec que els personatges que proposen i aproven aquests canvis, normalment, no estan vivint l’actualitat en el món de l’educació, és a dir, treballen lluny de les aules i en tenen una idea un tant distorsionada. I ja sé que això no acostuma a passar tan sols en el món de l’educació. Actualment, les notícies que corren són: hi ha un alt percentatge de població immigrant que no s’adapta al ritme de la ESO (Notícia aquí), un alt percentatge d’alumnes que no acaben la ESO (enquesta aquí) i, finalment, una desmotivació i desgana pels estudis i les ganes d’aprendre per part dels adolescents. Els factors d’aquesta situació s’haurien d’analitzar en un proper post, però amb aquest panorama la solució ideal no és, doncs, allargar l’educació obligatòria quan un alt percentatge d’alumnes és incapaç d’acabar-la als setze… a més, s’ha de tenir en compte que una part dels que han aprovat la ESO ho han fet amb adaptació curricular…

La meva proposta a tot això és que a primària no s’incideixi tant en continguts sinó en forma: aprendre a llegir, obtenir plaer en la lectura, aprendre a escriure, cuidar la cal·ligrafia, l’ordre i la netedat, aprendre a expressar oralment i per redactat, aprendre a conviure, tenir ganes d’aprendre, tenir curiositat, ganes d’investigar, potenciar el càlcul mental i la lògica… Fer un primer cicle de la ESO general, amb bases senzilles, útils i de contingut clar pels alumnes, per tal que, si volen deixar aquí els seus estudis, estiguin preparats per a la vida quotidiana; per exemple, saber calcular un IVA o un descompte, o saber omplir una inscripció o sol·licitud, saber calcular mentalment el canvi d’una compra… i, evidentment, amb temari més avançat. Al segon cicle ja dividiria entre aquells que no volen estudiar i es treuen la ESO amb adaptació curricular (com a mínim a llengües i matemàtiques, com s’està duent a terme actualment  i ho trobo bastant positiu; amb el suport de professors i família, és clar) i aquells que volen continuar estudiant. Tot i que ho deixaria bastant flexible a canvis. És a dir, si algú comença a adaptació curricular que pugui decidir canviar-se.

I dels setze als divuit anys també els obligaria a continuar amb l’aprenentatge, però no de manera equitativa; sinó que els obligaria a escollir entre Batxillerat (de les cinc branques que ara existeixen) o un cicle de grau mig, ampliant l’oferta d’aquests a cicles teoricopràctics dirigits a l’accés del món laboral, amb una preparació adequada i tenint en compte la conciliació entre l’estudi i el món laboral (em refereixo a l’horari i no a que els cicles estiguin “controlats” per empreses).

El canvi que proposo pot ser imperceptible per a alguns que poden pensar que també allargo l’educació obligatòria fins als divuit anys, però crec que actualment els adolescents necessiten una motivació alternativa a l’aula però no per això se’ls ha de deixar que s’espavilin sols. Altres estudis han denotat que molts adolescents que han acabat la ESO o no, tampoc busquen feina. D’aquesta manera se’ls manté “ocupats” però alhora l’oferta és més variada i se’ls dóna el dret d’escollir el que els agrada, fet  que, en principi, els ha d’ajudar a estar més motivats i preparats per al que vulguin fer en un futur.

El monstre de les sabatilles

Corria per casa meva una llegeda que no em creia pas. Des de petitet vaig estar escoltant cada nit com mon pare m’explicava la història d’un èsser que habita en la nostra llar. Ma mare, quan començava a sentir parlar d’ell marxava a la sala més allunyada.

Aquest èsser era un monstre pelut, però suficientment petit com per poder-se amagar sota els armaris; tenia uns ulls molt grans, ja que així podia veure-s’hi millor per la nit; el seu cos era tan lleuger que ningú l’escoltava caminar, encara que estigués al teu darrere; la seva presència es notava solament per un suau descens de la temperatura, producte del seu especial poder de fer còrrer més lent el temps. El seu aliment preferit eren els peixets de plata que creixen per la pols i els seu passatemps, el de robar les sabatilles als membres de la casa on vivia.

Quantes sabatilles s’han perdut per culpa del Monstre de les Sabatilles! Però que en fa ell? Les amaga en algun racó esperant que hom vulgui començar a jugar amb ell. Llavors mon pare mirava per tota l’habitació, començava a parlar fluixet… per això fills meus heu de ser ordenats i no deixar mai les sabatilles tirades vés a saber on, ja que és quan el Monstre millor actua.

Jo no em creia pas que existis tal monstre, de fet sempre acabaen rient i fen bromes sobre aquest, però durant aquesta darrera setmana sembla que hagi sortit del món imaginari per fer-me la vida impossible. En serio, cada dia em trobo unes sabatilles diferents que intento deixar en un lloc determinat, però després quan a la nit torno a casa, ja no hi són i m’haig de passejar descalç i m’ecostipo… Maleït Monstre de les Sabatilles!!

Que ha passat amb les anti-bolonya??

La vida universitària és un microcosmos ben curiós i digne d’estudiar per a poder extrapolar conclusions a la societat. Per exemple, si miréssim quins són els resultats de les eleccions als estudiants ens adonariem que la majoria dels barcelonins que estan estudiant a la UB no van a votar o s’abstenen reflexionant abans, també que el mapa polític universitari dista molt del parlamentari, on els que tenen el control dels seus electors/socis de sindicat són els nacionalistes/independentistes/comunistes/feministes/… del SEPC; partit suposadament d’esquerres i alternatiu que actua com el Partit Popular.

Un altre exemple curiós a analitzar és el dels moviments socials anti-quelcom, en aquest cas els anti-bolonya. Som molts els que vam començar a veure la problemàtica de la seva mala aplicació tres o quatre anys enrere, però aleshoresningú semblava preocupar-se suficientment. Alguna manifestació de tan en tan, alguna xerrada demagògica i poca letura de la llei. Així fins que va arribar el curs 2008-2009, aleshores… Ostres! Que l’any vinent apliquen els graus!!! Surten assamblees com bolets, s’organitza una “lluita” estudiantil que esta guiada per una colla de radicals que confonen els discursos, es produeixen altercats que surten a la televisió obrint debats esterils sobre l’educació superior, vagues, vagues i més vagues perjudicant als mateixos estudiants (de que serveix que un estudiant faci vaga?? Quan vegi clares les conseqüències pejoratives per a la Universitat potser en parlo bé…) i posant-se els professors en contra… i tot per a res.

Ha començat el nou curs, s’estan aplicant els graus a quasi totes les universitats espanyoles, les assamblees estan dissoltes pels seus problemes dialectals i pel fet de que el fervor de la comunitat universitaria s’ha apagat tan ràpid que gairebé ha semblat un parpellejar aquesta lluita. On estan? Per on corren els que feien performances pel bé de la universitat pública? No ha de continuar la critica constructiva? O es que el que volien era una excusa per enfrontar-se a l’autoritat l’últim any que passaven a la universitat?

Aquesta setmana han començat els judicis pels que estaven a la tancada. Només desitjar-los sort, però que pensin que tanta lluita no va servir per a res…

Si yo tuviera una escoba

Un dia un company em va explicar que a la seva classe el seu professor de castellà de batxillerat els va proposar fer una redacció a partir d’aquest títol tan musical. A veure que són capaces d’escriure les meves mans.

Era una tarde fría de Diciembre, la calle hervía de movimiento de compras navideñas. Arturo veía que su casa, si querida esquina, era arrasada por los encargados de la limpieza, la calle tenia que estar impoluta para que los afamados consumidores no se sintieran mal al despilfarrar envueltos de la máxima miseria.  Los días avanzaban y las escobas limpiaban sin parar los cartones de su casa. Él buscaba de nuevo, creaba de nuevo, pero ante la fuerza de esos barrenderos no tenía opción, cada mañana se encontraba con la destrucción.

Cansado de reconstruir, de andar buscando siempre las mejores paredes, Arturo huyó hacia otros barrios menos comerciales; mas eso era un problema, ya que sus pocos ingressos disminuyeron al trasladarse a un barrio obrero. Pero la cosa no havia terminado aún, sus enemigos volvieron a aparecer armados con coches escoba, capaces de destruir en media hora aquello que antes tardaban dos. Arturo veía impresionado como el poder de esa máquina de destrucción era capaz de dejar impoluto su nueva esquina. Ya no sabia que hacer, como luchar con sus manos ante tales artefactos.

Ya desesperado se dijo a sí mismo:

-Si yo tuviera una escoba… si yo tuviera una escoba seguro que podria, al menos, enfrentarme cara a cara a estos imperialistas de la limpieza sin miedo a perder. Pero,¿de donde las deben sacar?

El resto de su vida viajó por todo el país buscando el inventor de tal artefacto. Un buen día llegó a un pueblo perdido en la vieja Castilla, allí visitó el museo de la escoba y leyó toda la información sobre el autor… ante su asombro vió en una fotografía que era él, Arturo Diaz Fernández. El texto decía así:

Tras su descubrimiento, Arturo cayó en una locura que le llevó a desaparecer del mapa. Se cuenta que cayó por un precipicio y que después de eso tan solo recordaba su nombre.

…

Perplejo, atónito, corrió hacia la salida lleno de locura, impresionado de saber que aquello que le havia echado de su preciosa esquina no era más que un invento suyo. Se dice que murió, otros que volvió a su barrio a luchar contra los barrenderos con una arma aún más potente; a otros simplemente les da igual lo que pasara.

Es pensa amb el cor…

L’Humbert jeia al costat de la barra immers en tots els seus pensaments, el seu daikiri disminuia lentament, com si fes un petit glop per hora. El seu voltant s’omplia del fum incesant de cada cigarreta que s’encenia, una rere l’altra; creia que així, contaminant constantment els pulmons podia reflexionar millor. Per la porta va entrar una figura femenina, plena de sensualitat. L’Humbert va aixecar el cap per primer cop en tota la nit, alçà la mirada per quedar-se impregnat per aquella bellesa que ell veia indòmita, malgrat que semblava que era l’únic que ho creia.

La Lucia portava mitja nit cercant un bar on poder pendre quelcom lluny de la multitud que omplia els carrers del Gòtic aquell dissabte per la nit. A més tenia la necessitat de trobar un carrer que conegués, els seus amics l’havien portat per primer cop als barris baixos de la ciutat i l’havien deixat abandonada a les primeres de canvi, cosa que li feia plantejar les seves amistats. Al traspassar l’umbral del bar més acollidor va veure una figua masculina, semblava que estigués encorbad pel pes dels seus sentiments, però tot i així notà quelcom estrany dins del seu cos. La Lucia sentia la seva mirada inquisitiva, però no tenia por, més aviat volia apropar-se a aquell home, conèixe’l, estimar-lo… només veure’l va creure que era allò que havia cercat durant temps. Pas a pas avançava, una eternitat producte del nerviosisme de saber qui era, s’aproximava cap a ell mirant-lo fixament.

L’Humbert s’aixecà per anar cap a la Lucia, els seus cors bategaven tan fort que creien que sonaven per damunt de la música formant el ritme descompassat de les vides viscudes fins aleshores. L’entorn es feia cada cop més petit, cada punt més pròxim, era un espai menys entre els dos, el seu cosmos era tan sols l’espai que els separava. A partir de cert moment, els seus alés es trencaven, la respiració anava a batzegades i, per fi, s’establí el primer contacte visual de veritat, en la penombra del local els seus ulls brillaven amb força intentant penetrar dins l’ànima de l’altre, comunicant-se sense necessitat de paraules. Ja estaven cara a cara, el temps s’aturà, creant una nova realitat alternativa on només es veien ells dos junts per sempre més.

Ho sentien, ho sabien, ho pensaven en el seu cor… allò, aquells segons al ralentí, eren l’inici d’un amor incondicional que no s’acabaria mai.

La Lucia sentia que era l’Humbert l’home de la seva vida, al començar a parlar amb ell tot es va acalarir encara més, somreia com mai ho havia fet, sentia el seu afecte i el volia, el necessitava constantment al seu costat per no perdre mai aquella sensació de benestar que li proporcionava l’Humbert. Ell la va col·locar ràpidament en un pedestal ben alt, volia que tothom sapigués que l’estimava amb devoció, que mai acceptaria que se n’anés amb un altre, que la vida sense ella semblava carir de sentit i no la perdria mai, ja que ser abandonat era la seva por i la gelosia el feia tornar boig.

Amor idealista, incondicional, devot, era la forja d’una relació sentida des del més fons del cor, o això és el que ells repetíen sempre. <Ho sento aqui dins!> es deien, es miraven i reien com uns adolescents irracionals. Aquella unió era com la fe del cristià, un pur dogmatisme on no veien l’error al qual estaven abocats.

Un dia, anys més tard, la Lucia va rebre la primera pallissa per part de l’Humbert pel simple fet d’haver anat a sopar amb unes amigues de la feina i fer unes copes fins les dotze de la nit sense el seu consentiment. <No passa res, perquè noto que és l’amor de la meva vida i sé que en realitat no em vol cap mal. Potser és perque m’ho mereixo…> es va repetir durant tota la nit i cada cop que rebia. Al cap de cinc anys de maltractaments continuats per part del seu estimat príncep blau va voler marxar de casa. Ho va aconseguir, però no viva.

canvi d’hora

El diumenge, les tres de la matinada es van convertir en les dues. Els animals continuaven el seu ritme de vida com sempre, mentre els racionals homes dormien (en teoria) una hora més. I arribats aqui jo em pregunto, de que serveix aquest canvi?

En serio, se’ns diu que això suporta un estalvi energètic, cosa que no sembla certa. A les sis de la tarda ja es fa de nit quan el dia anterior passava a les set, amb això que vull dir? Doncs que l’estalvi es produirà al matí, perque per la tarda es comença a consumir electricitat abans. Ja sé que sortirà algú dient que vaig en contra del progrés, que aixì es va pensar per gastar menys carbò i coses així. Però siguem lógics per favor, quan hi ha gent més desperta, a les 6 del mati o les sis de la tarda?

És una pregunta retòrica, ja que la resposta és evident. Com a punt final sols afegir que Tomàs Molina va escriure en un diari que l’estalvi sols era d’un 5%… hi ha tradicions que no sé perquè es segueixen…

Derechos asertivos

Asertivo: Es aquel estilo de comunicación abierto a las opiniones ajenas, dándoles la misma importancia que a las propias. Parte del respeto hacia los demás y hacia uno mismo, planteando con seguridad y confianza lo que se quiere, aceptando que la postura de los demás no tiene por qué coincidir con la propia y evitando los conflictos de forma directa, abierta y honesta. (més informació a aquí)

1. Derecho a ser tratado con respeto y dignidad.
2. En ocasiones, derecho a ser el primero.
3. Derecho a equivocarse y a hacerse responsable de sus propios errores.
4. Derecho a tener sus propios valores, opiniones y creencias.
5. Derecho a tener sus propias necesidades y que éstas sean tan importantes como las de los demás.
6. Derecho a experimentar y a expresar los propios sentimientos y emociones, haciéndose responsable de ellos.
7. Derecho a cambiar de opinión, idea o línea de acción.
8. Derecho a protestar cuando se es tratado de una manera injusta.
9. Derecho a cambiar lo que no nos es satisfactorio.
10. Derecho a detenerse y pensar antes de actuar.
11. Derecho a pedir lo que se quiere.
12. Derecho a ser independiente.
13. Derecho a superarse, aun superando a los demás. (Castanyer: 1996:48)
14. Derecho a que se le reconozca un trabajo bien hecho.
15. Derecho a decidir qué hacer con el propio cuerpo, tiempo y propiedades.
16. Derecho a hacer menos de lo que humanamente se es capaz de hacer.
17. Derecho a ignorar los consejos de los demás.
18. Derecho a rechazar peticiones sin sentirse culpable o egoísta.
19. Derecho a estar solo aun cuando otras personas deseen nuestra compañía.
20. Derecho a no justificarse ante los demás.
21. Derecho a decidir si uno quiere o no responsabilizarse de los problemas de otros.
22. Derecho a no anticiparse a las necesidades y deseos de los demás.
23. Derecho a no estar pendiente de la buena voluntad de los demás.
24. Derecho a elegir entre responder o no hacerlo.
25. Derecho a sentir y expresar el dolor.
26. Derecho a hablar sobre un problema con la persona implicada y, en los casos límite en los que los derechos de cada uno no estén del todo claros, llegar a un compromiso viable.
27. Derecho a no comportarse de forma asertiva o socialmente hábil.
28. Derecho a vulnerar, de forma ocasional, algunos de los derechos personales.
29. Derecho a hacer cualquier cosa mientras no se violen los derechos de otra persona.
30. Derecho a tener derechos.
31. Derecho a renunciar o a hacer uso de estos derechos.

Bé, és una curiositat que em vaig trobar enun centre cultural i creia convenient mostrar-los i veure que en penseu. Per part meva, penso que alguns dels drets estarien dins del que es diria sentit comú. També crec que aquests drets poden ser una alternativa als drets humans liberals (i això últim no és una opinió, els drets humans són liberals) o mostren que es pot pensar diferent i crear nous camins i pactes socials.

Em cago amb l’ajuntament de L’H!!!

Estic de la mala gestió per part de la Núria Marin i els socialistes i de les obres del plan E fins als pebrots. Ja vaig dir en un post que no entenia com podia ser que es donessin diners als principals promotors de la crisi immobiliària, o sigui les constructores. Ara ja no puc més, després de passar tot l’estiu aixecant-me a les 10 del matí per culpa del soroll de les màquines només em calia patir un parell de situacions que mostren com d’inutils són els nostres dirigents.

El primer és de no fixar-se amb les coses: el teatre Centre Catòlic té una sortida d’emergència a un carrer, doncs els planificadors només se’ls va passar pel cap posar-hi davant un forat per posar un arbre. A una sortida d’emergència!!!! Al cap d’un parell de mesos insistint, ho van canviar i la regidora es va disculpar a l’entitat… així qualsevol fa de polític.

Divendres em va arribar el segon cop, molt baix i que ha afectat seriament la meva alegria momentània. Al barri centre estan arreglant les voreres, fent-les més grans i col·locant arbres, donant als habitants una falsa sensació de benestar. Doncs bé, un dels pocs carrers ja arbrats de tot L’Hospitalet, tan que era conegut com el carrer dels pins tot i tenir nom de poeta català, va ser arrassat. Ni un sol pi en tot el carrer (mes de 60), ni un sol arbre que durant tota la meva vida i dels meus familiars ens havien donat el bon dia, que omplien el dur agost d’olor de pinassa, que donaven habitatge a pardals i altres ocellets, ara han desaparegut per sempre. No ho entenc, a tot el barri posaran arbres i a un carrer on ja n’hi han els talen… també ens donaran disculpes??

Sembla mentida com pot arribar a afectar això, sembla broma, però no. Penseu en un lloc que us estimeu i que de cop el canvien radicalment, traien allò que el feia atractiu… se’t glaça el cos davant la visió de l’acció de l’ajuntament genocida. Voldria saber el perquè! Perquè m’he quedat sense els pins!!??

Ha arribat el moment que, ja sense els pocs simbols d’identitat que tenia amb casa meva, emigri a una altra banda.