Com??

Doncs si, ja m’estranyava a mi no trobar-me amb una altra gran campanya publicitària capaç de transformar una cosa, idea o no se com definir-ho, amb una campanya institucional. Després del ‘casi todo lo que compras lo tiras’ promogut per l’estat espanyol durant la epoca de Nadal, ara ha aparegut un lema que m’ha trastocat una mica:

‘LA REVOLUCIÓ DELS PETITS GESTOS HA COMENÇAT’

Com pot ser que la Generalitat ens parli de duur a terme la revolució?? Ja és una de les poques coses que quedaven per institucionalitzar. Cada cop que veig la campanya m’horroritzo més.

Ja va passar amb una marca de sabates esportives que feien gala de la revolució quan era una empresa privada de la qual els seus productes no eren precisament barats. Ara la nostra Gene pretén fer-nos creure que som uns revolucionaris per tancar l’aixeta bé, quan en realitat aquest gest en hauria de sortir automàticament.

Primer van ser les manifestacions, ara la revolució i el següent pas, seran els atemptats suicides o que?

Contra l’alcohol

Aquest mes de juliol que de dies en porta pocs he decidit deixar de beure alcohol, en certa mesura perque portava masses dies consumint cerveses sense parar, en certa mesura per descansar el fetge despres d’anys de beure.

És un projecte difícil ja que el consum està tan estés i tan ben acceotat que tothom s’estranya quan ho comento… “Perquè per vacances?” “Però si és cap de setmana” ” Una copeta no et farà res” “I això per a que et servirà?”… després d’un cap de setmana on he vist fins on pot arribar la gent quan va embriagada i amb altres substàncies al cos, crec que ho deixaré rotundament per sempre. Bé, a un copeta de vi no m’hi negaré, però s’ha acabat les cerveses per la tarda i la nit, els cubates, les ampolles de vi senceres per sopar…. prou! Ja no vull continuar donant diners a l’estat amb una droga tan permesa i que tan mal pot arribar a fer. Radical, em diràn algunes persones, doncs si, però ho trobo necessari.

I perque estic en contra? Per que el consum esta molt estés i ningú cau en el fet de que és una droga. Per que no li trobo sentit al beure, igual que quan feia les coses sense anar embriagat tampoc li trobava el sentit… necessito tornar a tenir un que pel qual pensar i reflexionar, des de fa un parell de mesos la meva capacitat intelectual ha decaigut i això ho haig de recuperar, li donava les culpes a aquesta decadència al munt de projectes que tenia, però no, l’alcohol és el veritable culpable.

Així doncs, des d’avui ja ho tinc decidit, s’ha acabat d’una vegada per totes aquesta merda de substància que ennuvola el cervell i embruta el cos apagant la seva energia lentament.

overbooking

En Geido va tenir una vida d’aquelles que a uns quants els sembla exemplars. Durant al llarg de la seva estada al món terrenal va ser un àngel, un reprimit més per l’església, però ell estava feliç ja que era tal com l’havien educat i no coneixía cap altra alternativa.

Des de sempre que havia desitjat morir per poder pujar al cel, però com que la seva religió no li permetia el suicidi, es passava els dies fent de bon cristià. Anava a l’esglèsia cada diumenge i sempre que podia entre setmana s’ha pasava, els caps de setmana en comptes de sortir de festa destrossant el fetge, preferia seure’s a la seva butaca i rellegir els seus autors preferits (com Sant Tomas d’Aquinno, Sant Agustí, Plotino…) o repassar els passatges de la Bíblia que el poguessin entretenir més.

A la universitat va conèixer una noia que pensava igual que ell, al cap de varis anys de festeig verge es van casar i van tenir uns quants fills, ja es sap que quan no s’utilitzen condons passen coses d’aquestes… va obtenir una feina al Bisbat de Barcelona on es dedicava a estrangular financierament les associacions laïques que tinguessin locals cedits pel Bisbat, la seva feina era aconseguir diners per a l’esglèsia com fos.

Despres de varis anys al servei de l’esglèsia es retirà a Montserrat a ajudar els monjos i al final morir cristianament als vuitanta anys.

Quan va arribar la seva ànima al cel el Geido va flipar, les portes estaven mig obertes i Sant Pere restava desesperat… després de tants anys de cristianisme el cel s’havia quedat massa ple de gent bona i a l’infern feia anys que no hi cabia ni una ànima. Geido va pensar aleshores que potser seria hora d’acabar amb la religió i així tot seria terrenal, ja que les entitats metafísiques estaven en overbooking i el sistema ara estava saturat.

en contra del plan E

Durant aquest quasi mes que he estat gairebé desconectat de la blogsfera he sortit al carrer, he caminat i m’he topat amb les obres promogudes pel plan E. No sóc un entés en economía perque només tinc nocions bàsiques del batxillerat però la meva lògica em diu que és absurd completament aquest pla.

Em sembla estúpid que se’ls dongui diners als bancs, però també que s’intenti reactivar l’altre sector que ens ha dut fins on estem (l’immobiliari) amb diners públics. Aquesta solució ho és en un temps curt, a la llarga la construcció necessitarà reconvertir-se… de que té por ZP? Té tres anys per poder arreglar el merder econòmic que tenim i es decideix per la solució a curt termini? La política espanyola i catalana són una merda, sempre preocupats per les eleccions i no per fer el bé cap a la societat.

També estic cansat de les obres que no em deixen passejar tranquil·lament. Perque cony arreglen un carrer que un any enrere ja ho havia estat? El meu barri esta aixecat per tot arreu, de nit sembla un camp de batalla i de dia no se com els veins poden viure dins de casa… obres finestres, soroll i pols, les tanques, calor…

No ho sé, si algu pot defensar aquesta “chapuza” econòmica que m’expliqui com es cura un malalt alimentant a la malaltia.

Aprofitant que ara puc…

Eleccions europees:

Ja sé que vaig tard, però vaig votar nul. Al final no volia votar el partit contra els fumadors pq no crec en la democracia que tenim i per tant no vull que el meu vot es quedi comptabilitzat ni se’m valori com a un indecis.

El que ens hauria de fer reflexionar és pq europa s’ha tornat més conservadora…

___________________________________________

Text estrany producte d’empalmar:

Rius de desesperació són el corrent el corrent que evoca cap als llacs plens de somnolència embriagada d’un alcohol que crea paraïsos artificials d’amistats hipòcrites plenes de manies i somriures falsos formats entre nits de converses estraviades pel bosc de colors al·lucinants on els arbres brillen com si tinguessin llum pròpia demanant a crits que d’una vegada per totes el Sol es fongui per deixar entrar la nit d’excessos anònims.

___________________________________________

El Flaneur:

Paso tras paso siento la dura ciudad bajo mis pies, pero no siento dolor ni sufrimiento, más bien una sensación de unión a la gran dama gris, como si de los tobillos hacia abajo fuéra asfalto. La mirada recorre de nuevo las calles, buscando novedades en el paisaje immóvil, inanimado, siempre igual, siempre distinto. Las luces del dia forman sombras e iluminaciones, canviando el color y las formas de las fachadas que ganan belleza cuando las aprecias como si fueran la primera vez que las ves. Quebrando la rutina aparece un nuevo sonido en mi oreja, el pulso de la ciudad inunda mi mente de colores perdidos y miles de olores recobran vitalidad, perfumes insospechables que rompen el tedio de lo cuotidiano.

<Y junto con todo eso se alza una brisa de libertad que acaricia mi cuerpo llenandome de ganas de continuar el andar.>

Tras horas incontadas vuelvo a mi hogar, falsa prisión individualista, y observo la gran dama gris cerrar sus puertas para dejar a nuestras almas raptadas en su sotano de infelizidad.

euforia

Segueixo sense entendre com un equip de futbol pot paralitzar quasi la vida d’una sola regio i marci la felicitat de tanta gent. No és questió de cercar-li transcendalitat a al futbol, és cosa de veure com un títol omple la vida de tanta gent i una manifestacio a favor d’un mon millor no.

Em sembla absurd i per molt que la gent em critiqui, m’ho seguirà semblant. El futbol o qualsevol esport que marqi el ritme de vida de la gent és donar l’ànima la diable del capital.

Ridicul, completament ridcul que no pugui dormir pq una colla de idotes (legos) es sentin millor pq un seguit de gent que ni coneixen han guanyat una merda de copa i s’han embutxacat un grapat de diners.

Si és tirés endevant una revolució potser si que estari euforic…

Coses de feina

Tinc una feina que em dona per poder fer vida d’estudiant que viu a casa de sons pares i estalviar alguna coseta per quan necessiti desaparèixer durant una setmana pel món tot solet. Però aquest no és el tema en qüestió de la que vull parlar, sino de les coses que aquesta setmana he arribat a veure.

Sóc técnic d’una petita sala de teatre (més aviat mitjana) a la tranquil·la rambla de L’Hospitalet. He aprés moltes coses (sobretot d’il·luminació, un tema increíble per cert) i m’he menjat moltes obres penoses amb actors suposadament professionals. Però aquest no és el tema, a veure si explico d’una vegada el que vaig viure la setmana passada!

Com que cada dia pot ser una sorpresa, sols diré que amb les obres de teatre tot és més o menys semblant, exceptuant una magnífica obra de Xip-Xap en anglés sobre Shakespeare que em va sorprendre i molt. El millor se’ns dubte són els lloguers d’associacions, són un festival. Perdoneu-me el llenguatge col·loquial, però a vegades el llenguatge és incapaç de trobar millors paraules per descriure allò indescriptible. Divendres i Dissabte em vaig quedar bocabadat del que vaig presenciar.

Divendres: Centre Cultural Castellano Leones. Vaig presenciar al pregó de festes d’aquesta associació. Després d’escoltar a un suposat humanista que s’havia quedat en el renaixement, vaig descomptar-me en els cops que va dir Déu, que va fer un discurs entre l’aproximació de cultures i la defensa del regionalisme, va parlar una senyore que em va deixar atònit. La major aberració va ser, sense cap mena de dubte, dir que el patrimoni historico cultural de la comunitat autònoma de Castella i Lleó era el més gran del món després del d’Itàlia. Home! Si França i Grècia haguèssin escoltat això estarien rient encara… Tot i això, haig de dir que l’agraïment d’aquesta gent en comparació a companyíes de teatre era completament diferent.

Dissabte: Pregó del final del Rocío a L’Hospitalet. Els rocieros són una espècie humana que es mereix que els facin un estudi antropològic. Són increíbles, fervorosos creients de la seva verge a la qual rendeixen culte tot l’any i que durant el Rocío es tornen bojos per ella. Ella és la més bella del món, ella és la única deesa a la qual adorar. Música, cant i un pregò d’hora i mitja en la que es deia coses com ‘Ahora termina el Rocío pero el buen rociero se alegra porque sabe que dentro de once meses va a volverla a ver’. El que em va fer adonar aquest acte és que la nostra estimada alcaldessa Nuria Marín té uns interessos molt clars, estava allà asseguda a primera filera donant suport a una associació religiosa de cinquanta persones. No vull saber quans diners rep de l’ajuntament aquesta entitat quan d’altres subsisteixen com poden, només diré que l’altre entitat de rocieros de L’H, el 15+1, és l’entitat que rep la subvenció més gran de l’ajuntament… no sé perque m’estranyo, però em passa.

Avui: El dia d’avui he tingut la gran sort de que no em tocava anar-hi… venien els Convergents a fer míting per les europees. Malgrat que m’hauria agradat molt, hagués rigut sense parar a escoltar els de la dreta venent-se mentre una colla de burgesos agiten banderetes catalanes cridant ‘Mas president!’.

Que em depararà el futur?? No ho sé, però espero que cada cop hi hagi moments més pintorescos per al meu deleit cultural.

historicisme

Des del segle XIX ha anat avançant entre la societat europea l’estranya idea de que tot el que estigui en un museu té valor històric. L’exemple més al límit d’això és que es fan museus de qualsevol cosa per intentar donar-li un valor símbolic en un espai temps lineal, com ara els museus dels taps de xampany.

Producte d’aquesta concepció cosista de la història, on la visió és fixista i s’acumula la informació dels fets històrics sense tenir gaire en compte la gent, és la constant celebració de moments històrics. Cada anys és l’aniversari de la mort o naixement de varies persones, del final o inici d’una guerra, d’un instant en la història que moltes vegades no va significar res més que la obertura d’un nou cicle igual que la resta.

L’historicisme desprecia l’aconteixement del moment històric, desprecia l’origen i la transmissió d’aquest en pro d’un inventari de formes i coses sense adonar-se que allò que avui pot semblar riquesa demà pot perdre tot el seu valor. Entre allò que es considera nou i allò que ja és vell hi ha un petit espai d’immediatesa sensible que cada cop és més petit. La idea de progrés no és res més que això, moviment continuat on ja no hi ha present, sols passat, sols vellesa.

(relat paranoic en 4 capitols) d

PARANOIA FINAL.

La cova es desintegrà lentament, en pols s’anava convertint al ritme del so de la pluja que queia amb força, el vent bufava enfurismat enduent-se qualsevol rastre de pedra d’allí. L’Aitana seguia dormint envoltada per un lloc que es destruïa com si fos un castell de sorra desaparegut pel vendaval. Ara ella somiava des de dalt d’un pujol on l’aire corria i la pluja continuava caient incessant creant rierols cada cop més grans que descendien cap a la vall pels camins, arrossegant còdols i troncs corrent avall. Però ella dormint, tranquil·la, sense immutar-se del que al seu voltant passava.

Els primers rajos després de la tempesta van despertar a l’Aitana, el so de les onades trencant-se al penya-segat del costat, les gavines ajagudes damunt dels seus peus i la suau brisa marina no li donaven ganes d’alçar-se del llit. Es sentia bé, ja ningú la perseguia, res li feia por. Tornava a estar a casa seva, a la natura allunyada de la resta de la humanitat. Com si fos un reclam per a ells, totes les bèsties de la illa on es trobava se li apropaven i es quedaven al seu costat, veien com el Sol sortia. Com més despuntava el dia més animals seien al llit amb ella. Cap emetia ni un sol so, només arribaven, li feien una reverència i dormien arraulits entre els llençols del llit esperant que aquell instant de fragàncies marines no s’acabes mai.

Al vespre, quan Venus començava a brillar durant la posta de l’astre rei plena de colors ataronjats, liles i blaus, l’Aitana va aixecar-se del llit i començà a caminar vora del precipici. L’herba humida entrà en contacte amb els seus peus fent recorre una càrrega emocional per l’esquena de la noia. Mentre gaudia de tot el que la natura li oferia, va iniciar una cançó.

- La nit comença a brillar, el mar continua en moviment, un etern retorn el de les onades cap a la costa que li talla la llibertat.
Oh soledat! Ànima alliberada per tu, gràcies! Mil gràcies!
M’he passat anys, una vida sencera, creient-me que era cert el que em deien, que estava malalta, que era un perill.
Però no! Tot era mentida, com la vida mateixa, com el meu cos mateix i ara, ara estic fora de tota malícia.
Ric! Ric? Estic rient! Estic rient? No m’ho puc creure. Des de que era petita que no ho feia i per fi torna aquesta dolça melodia a sorgir de dins meu… no sé ni com me’n recordo de fer-ho.
Vull continuar cantant amb aquest riure encoratjador, vull seguir cridant que estimo la vida tan com els humans odien la meva i la natura a ells.
Si! La natura ens odia, no hem parat de maltractar-la i a sobre esperem que ens estimi? La humanitat no ha fet res més que tirar-se pedres al seu propi sostre… a sobre pretén que allò que destrueix ens estimi?
Fora! Fora tot! No vull veure més a cap animal racional…
Oh soledat! La nit comença i jo vull ser mar d’un maleïda vegada, destruir falses platges amb les meves onades. Oh soledat!

Una passa cap al buit, una caiguda amb el rugit del mar que trenca de fons, un paisatge que desapareix entre gotes salades, una mirada que s’enfonsa entre peixos encuriosits, un univers blau i dens que es sap on comença i on acaba, tot de qüestions que desapareixen ofegades, un sospir d’assossec humit com la manta que la tapa, i al fons del mar un home tocant el piano creant onades amb les seves melodies. L’Aitana, astorada per trobar-se aquell vell allà, agafà un cadira i l’observà fins que el mar es va assecar.

(relat paranoic en 4 capitols) C

COSSOS D’ESQUADRA

La nit va caure, mentre la dona i l’Aitana continuaven la conversa fins que es van dormir arraulides davant el foc fins que a les cinc de la matinada un fort soroll les va despertar, la noia va cercar amagatall espantada, i no era per menys! L’exèrcit de clons va entrar a la casa a la força alçant del llit a tots els joves que estaven allà, s’havien de desallotjar, ho deien els mitjans de comunicació i alguns directius de l’hospital, armats amb porres i fanals els anava treien un a un cap al carrer. Mentre la dona estranya cridava a la ment de tots els presents ‘No han fet res! Aquestes són hores d’entrar? A casa meva? Fora!’

- Són ordres del cap!- va dir un dels clons. La dona es negava a sortir del seu mas i la violència va començar. Els clons començaren a apallissar a tota persona que es passés pel seu davant, fos violent o no, jove o vell, inquilí o un passejant. Famílies, nois, noies i la dona, tothom rebia sense parar entre crits de ‘Prohibit mirar!’. L’Aitana va marxar corrent tan com podia cap al bosc d’on havia arribat mentre al poble la barbàrie de la repressió deixava la seva empremta, i tot per pensar diferent, per no acceptar les normes mal administrades i aplicades per les autoritats de l’hospital.

La nostra protagonista estava una altra vegada vagant sola pel bosc desconegut, de sobte l’Aitana es va aturar, notava uns ulls que l’observaven, nerviosa va començar a cercar pels voltants, però només veia troncs buits, arbres secs i moribunds, la mirada cada cop era més present… la seva respiració augmentava de velocitat, el cor li bategava amb força, tant que cada impuls del cor omplia de color blanc la seva mirada, allò cada cop estava més proper! Nerviosa cercava i no trobava, però s’aproximaven! Els clons? Algun monstre que no va matar a la seva infància? Un ocellet? Que era? Que sortís ja! desitjava l’Aitana desesperada. Soroll. Un crit, Un sospir. Tranquil·litat. El gat de la dona deformada acabava de sortir de darrere d’un matoll sec. Havia marxat del poble temorós de rebre ell també. Ara tenia un company per seguir vivint.

Junts van començar a caminar pel bosc, cada cop més endins d’aquell lloc, sense cap mena de rumb, fins que es van trobar una cova. A l’entrada s’hi podien apreciar les restes d’una foguera encesa molts anys enrere, enfront seu un gran barranc que es podia baixar per un dels laterals. A baix una galeria immensa amb tot de cossos fossilitzats, encadenats i recolzats al barranc. A prop de la paret hi havia un munt d’ossos amb una inscripció damunt seu escrita amb sang on s’hi podia llegir:

‘Per a què serveix sortir de la cova si la resta es resigna a morir lligat?’

Aquelles paraules van trasbalsar l’Aitana, no podia entendre-ho… ella venia de fora la cova, mai havia vista aquell lloc i els seus familiars no li havien pas que ells havien emigrat cap a l’exterior. No podia entendre que hi existissin persones lligades, encara que pensava que la gent que la coneixia la volia veure igual, com un munt d’ossos lligats impossibilitats per caminar pel món de les imaginacions. No entenia perquè havia tornat aquella persona si volia sortir a fora i es sentia bé lliure. No calia tornar.

- Va tornar per que volia estar entre els seus companys, per que es sentia sol.- li contestà el gat. Tampoc podia entendre que la gent de fora hagués empresonar algú a dins d’aquella fosca cova. Trobava absurd que hom fos capaç de fer quelcom així. Poc a poc, pensament rere pensament, l’Aitana va començar a adormir-se, el cansament dels dos dies l’arrossegava cap al fons de la cova, com si estigués sota un encantament descendia entre la foscor volen trobar un llit, tals eren les seves ganes de dormir que somnolent va dir ‘llit: Moble destinat a jeure-hi i dormir-hi, compost generalment d’un suport pla de fusta o de metall, on hom col·loca el somier i el conjunt format pel matalàs, els llençols, els coixins, etc’ i davant seu aparegué. Es va estirar a gust de poder dormir entre llençols nets i amb certa tranquil·litat.