De la Diversió al Vici

Extracte del “Diari d’una abstinència”, escrit per un bon amic meu.

030113

16’25h

De la diversió al vici, o els passos cap a un incipient però perillós alcoholisme:

1. Una persona al inici associa el consum d’alcohol amb la diversió els caps de setmana, és quelcom que tothom accepta i que la majoria fa.
2. Entre setmana aquesta persona comença a fer activitats lúdiques i  socials per la nit. Al principi una o dues, més endavant cada nit de la setmana.
3. La persona, innocentment, fa una analogia: Si és una activitat lúdica nocturna puc prendre una cervesa per assaig. Analogia que passa de ser una a dues, tres…
4. En un moment donat, aquesta persona ja comença a sentir l’estranya necessitat de, en arribar a casa, prendre una última copa, com si fos quelcom que li permet desconnectar de l’activitat. Pobre il·lús!
5. El que al principi era un acte lúdic es comença a convertir en rutina, hi hagi o no activitat la persona pensa que si no beu, no pot dormir tranquil. Aquesta sensació ve donada per varies nits anant al llit sobri i passar-se llargues hores mirant el sostre pensatiu.
6. Una sèrie d’esdeveniments i contradiccions internes que no paren de sacsejar-lo fan que el pas 5 es comenci a exagerar. La persona creu que només bevent es pot evadir de la realitat.
7. La persona només pensa en quan es prendrà la primera del dia. Al principi, mig conscient del problema, s’imposa una hora a partir de la qual començar a beure, però això només fa créixer dins seu un monstre.
8. Arriba un punt en el que l’alcohol domina la persona, que creu falsament que ebri, i només així, és capaç de ser creatiu.
9. La persona ja és presa de l’alcohol fins al punt que afecta tan les seves relacions socials com les laborals. Està completament dominat pel verí, per la droga, i sembla incapaç de viure ni un sol moment sobri. És una ànima errant, que només surt de casa per comprar cerveses i per reunions vàries… “apalancat” al sofà només consumeix televisió i beu fins que el cos li diu prou. El seu cos comença a avisar-lo que això no és bo per a la persona, però ofega les sensacions amb una llauna rere l’altra.
10. Una nit, dues, tres… com havia arribat al llit? Què n’he fet dels diners? Els pocs instants de sobrietat s’omplen de qüestions que no pot respondre fins que arriba un punt decisiu, la pregunta clau que sacseja la seva consciència com un tro: Deixo l’alcohol de soca-rel o me’n prenc una altra?

Evidentment la meva elecció ha sigut la primera per tal d’esbrinar el per què i el com he arribat a aquest punt.

Memorització vs. Comprensió

Darrerament, per raons vàries entre les quals hi ha la falta de feina mínimament estable o veure que alguna cosa ha de variar en la meva vida, m’he estat plantejant dedicar-me a l’educació un cop finalitzi la carrera… encara que una part de mi és prou conscient que els professors de filosofia no estan gaire sol·licitats, i posar-me a investigar amb un currículum acadèmic ridícul com el meu és una via que frega els límits de la utopia.

Però les meves reflexions i temors al voltant del meu incert futur no és el tema d’aquesta entrada, sinó la forma d’aprendre.

Des de sempre he criticat molt durament als estudiants que es dedicaven a memoritzar-ho tot i després abocar-ho en el examen, oblidant al cap de pocs dies tot el que se suposa que havien aprés. Això no sé si és un problema del sistema educatiu o dels mateixos alumnes, però els que anomeno estudiants bulímics els considero un problema per a tots.

Avançant-me a alguna oposició a favor de la comprensió davant arguments: Però algunes de les fórmules s’han d’aprendre de memòria! Els diré que si, però no… ara mateix estic bastant rovellat sobre això de les fórmules, però els puc assegurar que dins dels meus records de quan estudiava física durant la ESO, em costava molt més memoritzar les fórmules que comprendre d’on sortien. O sigui, em podien dir que (inventant-m’ho) G=(eH/P²+ax)y. Molt bé, me l’aprenc de memòria per aprovar l’examen sense tenir ni idea d’on surt cada lletra ni per què les haig de posar a cada lloc. De què carai m’ha servit memoritzar-ho? De res, i al cap d’una setmana ja no recordaré res de res. He aprés alguna cosa? Si, i tant! He aprés que per calcular G haig de mirar els apunts del 1r any de carrera, tema 3, pàgina 7. Això significa que si treballo en un futur en física i un bon dia, de cop i volta i sense avisar, haig  de calcular G hauré d’anar a casa mons pares a cercar a la desesperada els apunts del 1r any de carrera, tema 3, pàgina 7; per poder fer-ho, i això si recordo on estava la maleïda fórmula! No és absurd? Ja veig aquest imaginari estudiant bulímic de física anant a treballar amb una maleta amb tots els apunts de la carrera…

Qui sap, potser no puc entendre aquesta forma d’estudiar per ser de lletres, on prima més la comprensió que la memorització. Ara sortirà algun estudiant d’història dient-me que això no és del tot cert… no li retrec la seva observació, però com a resposta li pregunto: què és més important la data en que va començar la guerra civil o les seves causes? Remarcaré una paraula en la pregunta: Què és MÉS important? Saber les causes necessita d’una comprensió més que una memorització, ja que el més sensat és que es pregunti el per què de la guerra civil. I a la meva forma d’entendre aquest per què és que cal fer una reflexió, i un no pot fer cap mena de reflexió si només ha memoritzat. Com es pot criticar la teoria del coneixement de Kant si no l’entens, no la comprens? No es pot, ja us ho dic ara. L’únic que podries fer és exposar-la i després exposar el que has memoritzat de les crítiques d’algun altre autor: Hegel, Marx, Nietzsche… però de la teva part no estàs reflexionant res de res, quin filòsof més estrany!

En l’àmbit dels estudis científics hauria de ser igual, és molt maco saber de memòria l’ús del mètode inductiu i aplicar-lo sense més, sense parar-te i pensar en les problemàtiques que aquest ofereix al fer d’una sèrie de fets concret la confirmació d’una hipòtesis.- Però clar!- Em diran alguns.- No ens podem passar tot el dia pensant en els problemes del discurs científic perquè no hi hauria progrés!- No els dic que no, però una mica de consciència dels problemes de la ciència empírica no els faria mal. Ara m’estic sortint de tema, ho sento.

En fi, la memorització és útil en algunes coses, però no per aprendre el màxim de bé possible. Considero que, sobretot, s’hauria d’entendre el que memoritzes. La comprensió no només ajuda a que els temes es coneguin molt millor, sinó que et permet aprofundir en l’estudi i ajuda a l’estudiant en el futur, ja que se suposa que l’ensenyament és lineal i el que en el passat vas aprendre pot ser molt bé que reaparegui en el futur. Davant d’aquesta situació probable, l’estudiant bulímic dirà: Merda! Ja no recordo de què anava això! El que ho va comprendre pensarà: Ah clar! Ara entenc alguna cosa que no em quadrava!

La Dutxa

El Martí feia dies que no sortia de casa, no en tenia cap mena de necessitat ni tampoc tenia ningú amb qui quedar, ell estava bé en la soledat després de setmanes de vida social. Cada dia llegia, escrivia, mirava una mica la televisió, descansava, pensava… No obstant, un matí, es sentia diferent, com si el cos li estigués dient alguna cosa. Capficat deambulava per la casa intentant esbrinar què carai volia el seu cos. Del sofà al llit, del llit a la taula del menjador, de la taula del menjador a l’escriptori, de l’escriptori al sofà, i tornem a començar…

Així van passar les hores, sense trobar una solució al problema. Potser és que ja era hora de netejar la casa? Es va preguntar el Martí, mentre ja inconscientment omplia la galleda d’aigua. Ja havia acabat de fer dissabte, però el neguit continuava dins seu… era tal aquest que davant el seu ordinador el pols li tremolava tant que era incapaç de provar de plasmar res de res a la pàgina blanca del seu davant.

Era fosca nit i el Martí donava voltes pel llit encara provant de cercar la resposta adient. Mira el rellotge, són les dues de la matinada, pensa en altres coses, clarividències nocturnes que no apunta enlloc creient il·lús que l’endemà ho recordarà… Les quatre, qui carai puja ara per les escales un diumenge?… Les sis, i si m’aixeco a beure aigua? El cos sembla adormit, però el cervell no… Les vuit, potser ja va essent hora d’aixecar-se, segur que ja no dormiré.

El Martí s’alça del llit amb un mal de cap producte d’una nit en blanc, el seu cos continua intranquil i ell no sap si prendre’s un cafè o un te relaxant. I mentre es decideix té una il·luminació, més aviat recorda que potser fa uns quants dies que no ha passat per la dutxa. Ràpidament va cap a l’habitació, agafa el primer que troba i marxa cap al lavabo. Ai! El “calentador”! Reacciona el Martí, dirigint-se a la cuina. Un cop ho té tot preparat es despulla mentre l’aigua s’escalfa.

L’aigua cau en dansa sobre el seu cos, una mena de purificació l’omple de tranquil·litat, com si el pessigolleig de les gotes recorrent la seva pell s’emportessin els pensaments estranys, el neguit, la inactivitat corporal de tants dies fent activitats quietes… els minuts passaven i el Martí es trobava cada cop millor. Era el moment de tancar l’aixeta, la seva mà restava sobre aquesta immòbil, com si no volgués tancar el flux d’aigua, però el Martí sabia que més estona allà dins ni era bo per a ell ni per a la factura d’aigua i gas, i amb un moviment decidit va deixar de dutxar-se.

Assegut davant l’ordinador, escoltant música i pensatiu, el Martí es va aixecar d’una revolada i va sortir de casa. La realitat de la ciutat va sorgir de sobte, però en aquest cas no d’opressió sinó de llibertat, com si el sol, l’aire lliure, les persones passejant, el fes tornar a la vida social. La dutxa el va despertar d’un somni de falsa tranquil·litat en la soledat.

El meu conte preferit

Aquest conte el vaig escoltar per primera vegada farà cosa de nou anys i des d’aleshores em va deixar fascinat. L’he explicat moltes vegades i sempre m’acabo emocionant quan arribo al final. Per això, i pel bé de les generacions futures, crec que és necessari transmetre’l.

Recordo que quan tenia uns quinze anys vaig anar per primer cop a Barcelona amb els meus amics, sense la companyia dels meus pares. Vam decidir anar al carrer Tallers, ja que havíem escoltat moltes coses sobre aquest carrer i la curiositat ens envaïa. No ens va defraudar. Estava ple de botigues de música i roba més o menys alternativa… però jo em vaig quedar bocabadat amb una botiga en concret, era una botiga de teles. Després d’insistir bastant hi vam entrar. A l’interior em vaig quedar parat davant d’una de les teles en venta, era, com ho diria… fantàstica, no podia deixar de mirar-la, tenia unes formes estranyes i uns colors estrambòtics que variaven segons la perspectiva, era LA TELA! Sense pensar-m’ho dues vegades vaig comprar-la tota.

En arribar a casa vaig estendre la tela damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què fer amb ella, en tenia prou com per fer un preciós abric. Ai! M’encantava aquell abric, no me’l treia per res del món, fos hivern o estiu sempre el portava posat i anava dient als meus amics i coneguts: Mireu quin abric que tinc! Mireu quines formes més rares té la tela! I quins colors! Però va passar el temps i l’abric va començar a fer-se malbé. Tot i això no podia llençar-lo, de manera que vaig posar-lo damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què podia fer.

Després de donar moltes voltes vaig pensar que el millor era fer de l’abric una camisa. Buah! Era genial aquella camisa, tenia uns colors i unes formes inimaginables, brutal! De manera que sempre la portava posada, qualsevol excusa era bona per ensenyar-la a la resta de la gent… fins que una nit de festa se’m va caure un cubata a sobre, deixant una gran taca negre inesborrable. Trist vaig posar la camisa damunt la taula i vaig pensar què carai fer amb la tela, encara es podia aprofitar alguna cosa.

Després de mirar-la i remirar-la vaig saber què podia fer-ne: Un barret. M’encantava aquell barret! Tenia uns colors, unes formes… indescriptibles! Era el millor barret del món i quasi no me’l treia ni per dormir, volia que tothom tingués l’oportunitat de gaudir-lo tant com jo. Però va arribar la tardor i amb les pluges es va mullar tant que es va encongir i ja no em cabia, de manera que capcot me’l mirava damunt la taula del menjador pensant com intentar aprofitar el que em quedava de tela.

Després de pensar-ho molt vaig decidir que el millor era fer un mocador. M’encantava aquell mocador! Era, com ho diria, el millor mocador del món, amb aquells colors estrambòtics i aquelles formes estranyes, tenia rodones, quadrats, cubs… qualsevol forma pensable i més! El portava a tot arreu ben col·locat en la butxaca d’un camisa perquè es veiés. Els meus amics i companys sempre em deien “Carai quin mocador més xulo!” i jo tan content de mostrar aquella joia a la resta de la gent. Fins que un dia em va venir un esternut i sense pensar-hi vaig agafar el mocador. Atxem! I el mocador que tant m’agradava va quedar inservible. Més trist que mai vaig posar el pobre mocador sobre la taula del menjador i vaig començar a pensar què fer amb la poca tela que em quedava.

Després d’unes hores capficat vaig arribar a una conclusió, faria un botó. M’encantava aquell botó! Tenia encara totes aquelles formes genials i aquells colors preciosos! El portava posat en qualsevol peça de roba, fins i tot el banyador! Els meus companys i amics es quedaven de pedra quan el veien, com si aquell botó els hipnotitzés. Era el millor botó del món. Però un dia el botó va caure en un pot d’àcid mentre feia un experiment quedant gairebé destruït. La tristesa m’omplia per complert, el que em quedava de la meva estimada tela era inservible, no hi havia cap cosa a fer. Tot i així vaig posar la poca tela que em quedava, aquella tela que tant m’agradava (amb aquells colors, aquelles formes impossibles), damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què en podria extreure d’ella.

Al cap de poc ho tenia ben clar… d’aquell tros de tela ínfim que tantes bones experiències m’havia donat, que tant m’havia agradat, en trauria aquesta història per vosaltres.

Pors

El Roger i l’Albert eren bons amics. Tots dos vivien junts en un pis del barri centre d’una ciutat qualsevol, cosa que aixecava rumors sobre si realment eren només amics. Quan va arribar l’estiu els dos van anar a una caseta perduda enmig de la muntanya que els pastors utilitzaven en el passat per dormir-hi quan pujaven els ramats a pasturar, en definitiva: a una borda. No caldria afegir que els rumors van augmentar amb això, tot i que els amics no ho acaben d’entendre.

La borda tenia dos pisos i cap mena de comoditat, però això no els importava perquè la tranquil·litat era insuperable. Entre silencis i converses el temps corria impassible. Un vespre, mentre sopaven envoltats de les siluetes de les muntanyes a contrallum d’un cel ataronjat, es preguntaven com podia ser que la gent tingués por de la nit segles enrere. Les espelmes es fonien quan el cansament els envaïa, era la hora d’anar a dormir.

El Roger somiava en llops ferotges, bruixes, homes llop i altres monstres de la mitologia quan un cop sec el va despertar de sobte. Havia vingut del pis de baix. Al seu costat l’Albert roncava ignorant el que passava. El Roger es va intentar relaxar, segurament no havia sigut res. Un altre cop sec. L’habitació estava completament a les fosques, ja que era nit de lluna nova. El vent bufava amb força, es colava pels forats del sostre fen sorolls ben estranys, o almenys és el que procurava de repetir-se el Roger constantment per no pensar que hi havia alguna persona al pis de baix. Havien tancat la vella porta de fusta? No s’atrevia a sortir del sac de dormir i baixar les escales. Els graons grinyolen com si algú estigués pujant. Un llamp il·lumina el segon pis i el Roger aprofita per mirar si hi ha algú més. El neguit el comença a dominar i les preguntes es van sumant alimentant temors. Les confabulacions augmenten, podria ser un boig, un violador o ves a saber què… un altre llamp. El Roger intenta aprofitar els breus instants de llum per mirar l’escala esperant-se el pitjor, com si el breu flaix pogués mostrar una destral amenaçadora just davant seu. Comença a ploure i el Roger intenta concentrar-se en una altra cosa que no sigui la por que el té completament desvetllat, així que comença a comptar els segons entre els llamps i els trons que reboten per tota la vall. Finalment s’adorm a mesura que la tempesta s’allunya.

El matí següent el Roger va maleir el seu inconscient, allò que l’havia despertat no era res més que una finestra oberta que picava contra la paret. L’Albert no podia evitar riure’s del seu amic i tot allò que la nit anterior havia pensat… qui carai aniria a la borda en plena tempesta nocturna? I encara més, qui carai se’n va a la muntanya a matar gent?

Sobre el bé i el mal

Al llarg de la història s’ha parlat molt sobre aquest tema, tant que sembla que està del tot desgastat. Tot i així la discussió sobre el bé i el mal ens ha donat frases tan cèlebres i estúpides com ara “Estem en el millor dels móns possibles”… Hi ha alguna resposta sobre la qüestió?

Benvinguts al món de la ètica i la seva pregunta clau: què és el bé?

Moltes són les respostes…

Per una banda tenim la resposta metafísica-teològica: Déu és el bé suprem i tots tenim com a finalitat arribar a ell, per tant el món, al ser creat a la semblança de Déu és perfecte i només la naturalesa física de l’home el porta a actuar no bé, encara que el mal no existeix. Això t’ho podria afirmar un tal Sant Tomàs d’Aquino… però no sembla ser gaire coherent la resposta en l’actualitat, i menys encara després de la mort de Déu. El ser humà va crear Déu com un mite més i gràcies a Nietzsche (tot i no ser el primer en proclamar aquesta mort) el logos per fi ha superat al mite més arrelat en la nostra tradició. És a dir: Déu no pot ser el bé suprem perquè Déu ja no té utilitat per nosaltres més enllà del mite i la fe.

Modernitat: L’home és un llop per l’home (Hobbes).

Anem al relativisme… el que és bé o mal depèn de molts factors i és relatiu en cada ser humà. La resposta de Sext Empíric als Esbossos Pirrònics (segle I d.C.) i els escèptics sobre l’ètica va començar a agafar força al segle XX. Sobretot després de les dues guerres mundials. Però el relativisme ens ofereix un problema: si tot és relatiu, pot existir la idea de justícia? Com podem viure en comunitat si cadascú té un concepte propi de bé? Més que un problema, el relativisme sembla un tant perillós, perquè ens pot portar al caos absolut on en nom del “tot és relatiu” la utilització de la violència per defensar el pensament propi o qualsevol acció pot ser del tot acceptada. Però de rerefons es destapa una pregunta prou interessant: Hi ha algun tipus de bé absolut? Sembla ser que no. Alguns poden afirmar que la vida pròpia és un bé absolut perquè ningú vol morir, aleshores apareix el suïcida i t’ho rebat, per això el suïcidi era penat pel cristianisme, perquè posava contra les cordes la vida com a principi ètic. I podem fer la mateixa reflexió al voltant del mal. Però llavors queda en certa mesura afirmada la teoria relativista… és massa senzill per ser cert, però és en la senzillesa de l’argument on rau la seva força. Sembla ser que en el món postmodern on qualsevol cosa és possible que aquesta corrent ha agafat per les regnes l’ètica.

Però no és així.

Penso que allò que ha agafat les regnes de l’ètica i ens diu què és el bé i el mal és, com no, el poder. I sempre ha estat així. Entrem al post-estructuralisme i l’hermenèutica.

L’exposició d’aquest argument on el poder és qui mana les nostres vides i ens manipula fent-nos creure que som lliures és un pèl complicat, però per això ja tenim la literatura. Només diré un número: 1984.

El poder té els mitjans necessaris per influenciar en la nostra vida, cada època ha tingut una visió determinada sobre el que és el bé gràcies a això. Una societat feudal no et dirà mai que el bé és la democràcia, i procurarà com sigui evitar que la gent sàpiga què carai és la democràcia per mantenir el seu estatus. Actualment ens diuen que estem en una democràcia, que som lliures, però el bé sembla ser obtenir el major de capital possible per poder consumir tals productes… Estem lligats a la societat de consum i va creixent la creença que els governs dels països desenvolupats estan controlats per les grans empreses. Que el govern espanyol posi una taxa impagable als que opten per l’energia solar alimenta la conspiranoia de que Endesa controla el govern. El mal què és? Allò que la constitució i les lleis ens marca… per molt evident ens sembli que matar a alguna persona és dolent, qui no ha pensat mai en matar a algú? Un medieval et diria que estem marcats pel mal a causa del pecat original, un modern que som dolents per naturalesa i el bé és un pacte social, un postmodern no et sabria què respondre.

El problema de tot això rau en el fet que aquest pensament està alimentat pel pensament de Hegel, un filòsof que no crec que s’entengués ni ell mateix per les enrevessades argumentacions que feia. Segons el pensador alemany al llarg de la història tot moment A acaba essent superat per B i així fins a l’actualitat… per exemple: l’època feudal (A) va ser superada per la revolució francesa (B). Sí, estem barrejant ètica amb filosofia de la història i filosofia política, però això és una petita mostra que tot acaba sent relacionat d’una forma o altra. Ara les preguntes problemàtiques: Si tot es va superant ad infinitum quan es superarà la situació actual? Si els conceptes de Bé i de Mal van variant al llarg de la història, podem afirmar que existeixen en si? Qui o què marca el que està bé o malament? On queda la llibertat, en poder comprar x o y? Realment és important preguntar-se per tot això? La ignorància dóna la felicitat i per tant és el bé? Ha guanyat el relativisme?

En conclusió: Què és el bé i el mal? No tinc ni puta idea.

De l’estiu que s’acaba

El curs està a punt de començar, la rutina sembla treure el nas encara una mica en la llunyania propera, el bloc sembla reclamar la meva atenció i davant del full blanc les paraules tornen a sortir soles, aquell exercici d’escriptura automàtica que tant enyorava… aquest ha estat el meu estiu:

No hi ha electricitat, ni aigua corrent, ni gas… la nit és silenci i foscor trencada només per la lluna, el dia il·lumina un paisatge imponent on la civilització s’intueix a la terra baixa… començo a entendre al Manelic.

Com la gent del passat podia tenir por de la foscor? Una tempesta per la matinada fa que el meu inconscient ho contesti.

–  Si una noia desconeguda parla amb tu més de deu minuts i és soltera és que vol dues coses: o sexe o que la convidis a una copa.

–  Tu i jo portem una bona estona parlant, quina de les dues coses vols?

–  Tu i jo ens coneixem de fa molt…

–  Glups!

[…]

–  M’agradaria tenir una parella estable i fills… i tu? Quin plantejament tens de la vida?

–  Estimada amiga, no en tinc ni idea.

–  Ja m’ho imaginava.

–  Però si tingués un fill el diria Espígol i en cas de ser noia Lavanda.

–  Saps que anys enrere no t’haguessis plantejat ni els noms? Encara que ho diguis en broma.

(Conversa de tres hores, tantes hores com anys feia que no ens vèiem. Potser una de les coses més enriquidores que he tingut aquests mesos.)

Segueixo sense comprendre les relacions entre persones… si això continua, segurament mai més podré acariciar el cos nu d’una altra persona. Potser és que tinc pànic que del sexe es passi al compromís…

Passar-se gairebé un mes caminant descalç pel prat i després no saber lligar-se les botes de muntanya…

Festa Major per aquí, Festa Major cap allà… que toqui la banda una vegada més!

Ecografia al cor… – Metgessa, és nen o nena?

A Pons l’autocar sembla un vaixell solcant la riuada, al baixar a Barcelona la xafogor em dóna la benvinguda.

En una piscina de cera s’ha convertit la vella paella, alguns insectes s’hi banyen… suposo que volen depilar-se.

Plou a bots i barrals a la ciutat, adéu paneroles[1]!

Arribar a casa i trobar-se que no hi ha aigua corrent. Anar a Aigües de Barcelona i que et diguin que potser t’han robat el comptador… sort que no va ser així. Moltes gràcies veí que no sap quin és el seu comptador.

Cada estiu ha de sortir el tema de Gibraltar? Suposo que a falta de futbol bo és l’enaltiment del patriotisme.

31! Fem una gran festa! (Un parat menys per dia durant el mes d’Agost a TOT Espanya)

Per molt que ens venguin el contrari, una organització que vol la sobirania de Catalunya no ens pot dir que la Via Catalana no és per demanar la independència. És com anar a una manifestació encapçalada pel lema “Catalunya nou estat d’Europa” i creure que el que es demana és el dret a decidir.

El meu company de pis i la seva reflexió sobre la Via Catalana: Per què la fan per la costa i no per la frontera amb Espanya? No seria més lògica la segona opció tenint en compte que és del que es volen separar?

Déu és perfecte, va crear un món perfecte a la seva semblança, per això tot tendeix al bé, per tant el mal no pot ser en si mateix… més aviat és privació de bé (!!!!¿?¡¡¡¡). Conclusió: Odio la filosofia medieval!

Cada cop és més evident que Televisió de Catalunya està perdent objectivitat en els seus programes informatius. A mi que m’importa la vida del nou monjo de Montserrat!

IKEA és un lloc ple de coses que bombardegen els teus sentits constantment, és com anar al mercat amb gana, acabes comprant coses que no estaven en la llista. Felicito als del departament de màrqueting.

És curiós fer una festa per celebrar una boda heterosexual en una guingueta (xiringuito) homosexual. Això denota certa normalització. Bravo per la parella!

És possible que la visó política d’Epicur pugui ser una alternativa? Potser pot ser, però hauríem de ser uns quants humans menys. Una vida en autarquia envoltat dels teus amics és una utopia actualment…

Fer d’un concurs de ball una improvisació… i guanyar-lo. Hi ha coses que només passen a altes hores de la matinada.

Valoració dels campaments: Si els joves han begut o han fumat ho han fet molt bé perquè ni ens hem adonat…

No estar a favor de la independència de Catalunya no significa que sigui nacionalista espanyol ni que no em preocupi per la cultura i la llengua catalana… per molt que ho repeteixi sembla ser que hi ha certes persones que no ho acaben d’entendre.

Crits a la plaça, crits al mercat, crits a la cua del supermercat, crits i més crits… si us plau que comenci ja l’escola!

El problema de la inducció en termes ètics: per molt que sempre que he actuat de forma “y” he rebut “x” conseqüència, no significa que algun dia faci dos exàmens de la carrera seguits i aprovi els dos. Aquest Setembre la inducció segurament s’ha complert…

Pluges, temperatures no molt altes, absència quasi absoluta de mosquits i altres insectes al pis, xafogor mínimament suportable la majoria de dies, tardes a la biblioteca estudiant, vida social en la ciutat a l’Agost… segur que estem a l’estiu?

---

[1] Per qui s’ho estigui preguntant Paneroles són cucarachas en castellà.

De Campaments.

Després de deu anys exercint com a monitor en el temps del lleure, encara torno dels dotze dies de campaments i dins meu hi ha una certa sorpresa i una mínima alegria que al tornar a ser abraçat per la maleïda xafogor barcelonina s’esvaeix i es dissipa en records i pensaments. Sort en tinc de saber expressar per escrit el que passa fugaçment pel meu cap, o potser és una maledicció que em fa ser incapaç de dir el que sento i només escriure-ho…

Vet aquí una vegada una persona que un cop per setmana semblava tocar fons quan es llevava a les quatre de la tarda preguntant-se com podia haver arribat al llit, fent un gran exercici de memòria entre núvols etílics… Aleshores va rebre una trucada que no sabia molt bé si l’havia somiat o havia sigut realment, així que per assegurar-se’n va decidir anar a l’estació de la RENFE a l’Hospitalet del Llobregat un dilluns a les 8 del matí, hores que feia temps que no reconeixia com a hores correctes per estar despert. I allà va confirmar-se la sospita, un grup d’adolescents s’acumulava a les escales d’entrada al voltant de tres monitors més, ell es veia que era el quart, malgrat que encara no ho tenia del tot clar. Destí: un camp de treball a un hort d’Altafulla, a la desembocadura del Gaià.

Per la finestra del tren les costes del Garraf, amb les seves petites cales amagades recorrien la seva mirada mentre pensava com seria això d’anar de campaments. Les converses entre els joves omplien el vagó del tren, algunes completament superficials, d’altres prou interessants i alguna reflexió que a ell el va mig il·luminar… – Estamos de campamentos, así que todo lo que pasó en Hospi se queda ahí. ¡Fuera los malos rollos!- Doncs si, fora les preocupacions i deixa’t endur pel grup i l’alegria que és abandonar la rutina… va pensar. I dit i fet, ell va decidir que era molt millor obviar momentàniament el pessimisme i la tristesa per la vitalitat d’aquells 23 adolescents i fer dels dotze dies quelcom que per sempre més tots recordessin com a una experiència molt bona.

Un camp amb una petita estructura que gairebé no fa ombra als 35 graus que a les dotze del migdia hi ha, sembla ser el lloc on viurà aquells dies. Toca alçar del no-res un campament més o menys habitable mentre els nois i les noies planten les seves tendes. Als voltants càmpings i més càmpings on els seus habitants els miren estranyats.

Van passant els dies entre un camp de treball en un hort que no es trepitja gairebé res i tardes d’activitats que acaben a la platja, i ell es continua impregnant de l’energia positiva de tots els que l’envolten, gaudint dels jocs com si fos un infant més, al·lucinant de la tempesta nocturna embadalit per la força de la natura, rient d’algunes de les moltes tonteries que escolta o veu… riure, allò que creia haver oblidat… i així, poc a poc és com en aquesta persona que no es creia estar allà va començar a sentir dins seu una petita sensació estranya, no podia imaginar-se tornar, no ho volia per res del món! Veia a gent de pensaments i classes socials diferents treballar juntes, cohesionant-se sense por, ell podia actuar lliurement com mai ho havia fet, aquells campaments eren per ell com banyar-se al riu després d’un dia llarg i calorós, una frescor insuperable… i de tot allò sorgia una espurna, petita al principi com els grans de sorra que els responsables del camp de treball volien que en fessin una capa de deu centímetres, espurna d’esperança de creure que encara hi ha generacions per sota seu capaces de produir el canvi en la societat que tant anhelava.

I una de les darreres nits el seu cap ja no podia més, el dolor creixia sense parar al estar la ment completament desbordada de pensaments entre contradictoris i d’altres de por a tornar a la ciutat després de poder sentir dues setmanes de sobrietat absoluta… sobrietat que li ha mostrat que l’alegria no està en el fons d’una cervesa, sinó en gaudir de les relacions amb les altres persones. El seu cap era un torrent de reflexions que havien de ser transmeses d’alguna forma, i mentre una lluna ataronjada pujava el cel estrellat i el grup sencer es banyava sota aquell paisatge, ell pensava, cigarreta en mà, en tot lo bo que podia extreure d’aquella experiència…

Bellvitge es reflexa al vidre del tren recordant-los la tornada, dins seu les llàgrimes corren sense parar, però evita expressar-ho, no sap ben bé perquè… ja tot ha acabat fins a l’any vinent, potser, i tot el que ha pensat i sentit als campaments és possible que no retorni fins aleshores. Però una part d’ell sap que l’estiu que se’l presenta pot fer de la seva vida un possible canvi cap a millor… deixar d’una vegada de menysvalorar-se i mostrar-se a la resta tal com ho ha fet aquells dies, si pot estimar i fer-se estimar per aquells joves, també ho pot amb la resta de la humanitat, pensa.

I aprofita en el seu últim sospir d’enyorança pel que encara no ha acabat, quan el tren ja arriba a l’andana de l’Hospitalet, frenant els darrers metres d’alegria, per pensar en la pobre Carlota i el que per culpa seva els adolescents li deurien fer passar demanant el seu telèfon 22 joves alhora…

La Prestatgeria

Una prestatgeria pot dir tan o més que la roba que portem posada.

Assegut en el seu puf mirava atentament la seva prestatgeria plena de llibres, sempre ho feia quan anava a qualsevol casa, al cap i a la fi li semblava molt interessant saber què llegia o li interessava més la gent que coneixia. Alguns cops perdia més d’una hora a la nova llar que coneixia per prestatgeries que ocupaven un corredor infinit, però no era el cas de la seva humil prestatgeria. En ella hi havia dos prestatges especials, un ple de literatura variada i l’altre amb els llibres de filosofia que cada any demanava als reis, un petit recorregut per la història del pensament occidental. Però no estava mirant els llibres precisament… no, hi havia una cosa que el preocupava una mica, i es que cada dia les figuretes que adornaven la prestatgeria es movien de lloc i ni ell ni ningú més del pis ho havia fet. Aleshores va començar a pensar, a imaginar, mentre la seva pipa fumejava…

Vet aquí que un bon dia el senyor Cordills es va declarar amo i senyor de la prestatgeria, en contra de l’opinió de la resta d’habitants, els que anomenarem prestatgerians. Aprofitant els moments que els humans no hi serien (si, això sembla Toy Story… però sinó, no hi trobo explicació possible), iniciarien una revolta contra el senyor Cordills, el més gran dels prestatgerians. Els primers en començar la revolta van ser les figuretes de Fanhunter, però Jonh Konstantin i el papa Alejo I, al ser adversaris tota la vida, no van poder evitar iniciar una confrontació paral·lela a la revolta. Veient-se impotents, els voltors de Playmobil van optar per unir-se al nou senyor, protegint-lo de la resta de prestatgerians, i així es van situar a la part més alta de la prestatgeria, vigilant amb el seu vol qualsevol intent de la revolta d’arribar-hi. Era una feina un xic inútil, ja que sols quedaven a la part central el Homer i la Marge, el superman, un hipopòtam, un conill sortit, varis instruments de percussió que passaven de tot i una gàrgola que no es volia moure del davant dels llibres de filosofia medieval.

Durant una setmana els atacs al senyor Cordills van ser contrarestats impecablement, però al final, cansats tots de estar-se barallant tota l’estona van optar per arribar a un acord. Cada grup es repartiria la prestatgeria i ningú entraria en el territori de ningú, a no ser que hi fos convidat, clar. El conill sortit va demanar entrar al prestatge de la literatura variada per poder llegir contínuament el petit exemplar del Kamasutra, el senyor Cordills ho va acceptar. La gàrgola va demanar continuar guardant dels infidels la filosofia medieval i els daus van afegir-s’hi posant-se a la zona de la filosofia postmoderna, i el superman es va quedar davant els llibres de Nietzsche. La resta de prestatgerians es van anar col·locant en diferents punts, alguns van preferir anar al prestatge on no hi havia res de res per ser lliures de fer qualsevol cosa amb l’espai que tenien…

Això podria ser una petita metàfora de la guerra civil espanyola, amb la diferència que aquesta petita història acaba més o menys bé per tothom… pensava assegut en el puf abans d’adormir-se envoltat per la calor del Juliol. I els prestatgerians van començar a moure’s de lloc per tornar boig al veritable amo de la prestatgeria.

Conscienciació vs Càstig

–  No ho facis més o et castigaré!

–  Però per què no ho puc fer?

–  Fes-ho i ja saps què passarà.

La societat està creada a partir del terror del càstig, cosa que em porta a reflexionar al voltant de l’educació actual en termes generals, no sols en l’àmbit de l’escola, i de com és l’ésser humà, quina és la seva naturalesa.

Penso que estem oprimits constantment pel que pugui passar si no fem allò o aquella altra cosa, per les conseqüències negatives sense cap explicació més, ens porta a un estat un tant paradoxal. Hem de creure per no ser castigats, però no sabem per quins set sous hem d’actuar d’una forma o altra. Un exemple d’això seria els set pecats capitals o els deu manaments, si no compleixes amb els manaments seràs castigat eternament… obeeix per no acabar al infern. No és una mica absurd que et diguin “no mataràs” i el perquè tingui un fonament mitològic? Aquí és on entra la paraula conscienciació. No seria molt millor fer entendre que matar a una altra persona perquè si no es bo ni per a tu ni per a la resta de la humanitat?

Un altre exemple que tots hem viscut segurament, l’obligació de fer els deures de l’escola, no perquè sigui bo per a mi i el meu creixement interior, sinó perquè a final de curs suspendràs… Hi ha persones que conec que durant la ESO van renegar dels estudis a causa d’aquesta obligació emparada pel temor al càstig i ara se’n penedeixen al veure que si haguessin assolit certs coneixements bàsics podrien haver arribat més lluny o tindrien un major criteri crític. L’alfabetització no pot ser una imposició, sinó una celebració.

Però si el sistema funciona d’aquesta manera, no serà que és per què els éssers humans no som tan bons com creiem? Entrem a un altre pla de reflexió.

Ai la conscienciació!!!

Una bona amiga meva sempre a defensat que en el tema del reciclatge, la reutilització i la reducció dels residus falta molta cosa d’aquesta. Però si en comptes de sensibilitzar a la gent de com de necessari és fer bé això i s’entra en campanyes publicitàries polèmiques i confoses s’acaba amb els governs decidint multar a aquelles persones que fan les coses malament, malgrat que potser sigui per manca d’educació.

Ai les multes!!!

Quina gran forma d’obligar a seguir les normes sense necessitat de pensar com explicar el perquè s’ha d’actuar d’una manera determinada. Realment som tan idiotes que només la por a un càstig econòmic ens porta a fer allò que el poder considera un comportament correcte? I això ens porta a una altra qüestió, a saber, el poder utilitza allò amb el que ens han estat educant, la por al càstig, per dirigir les nostres vides cap al seu criteri.

Si es necessiten lleis, policia i sancions serà que no som tan bons com creiem o que no som com els que manen volen que siguem… no ho sé, però tot això em preocupa en certa mesura. Qui sap si en una societat completament conscienciada cap al que és el bé comú sembla una utopia on la policia no seria necessària… però què carai és el bé comú?

Ai el maleït relativisme!!!

Però no oblidem del perill que pot arribar a comportar la conscienciació, a saber, la moral de ramat. Com estem conscienciats del que se suposa que és el bé, potser el poder ho pot utilitzar com una arma de control més potent que el càstig… aquesta reflexió ha arribat a un punt estancat on no sé què és millor.

Ai el maleït escepticisme!