Reflexions Educatives, per Laura

Bé, ja està aqui la segona intervenció exterior al meu blog. Després del Combat Filosòfic de fa aproximadament un any, arriba el que anomenaré “Les Reflexions Educatives ” de la Laura (comentarista comuna del blog). Espero que no sigui la seva única intervenció!

Sobre la nova proposta d’allargar l’educació obligatòria fins als 18 anys…

Dijous passat el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, va llançar la proposta d’allargar l’educació obligatòria dels 16 als 18 anys. Què en penseu?

En primer lloc, el fet de canviar la llei d’educació i la metodologia d’estudi cada dos anys com estan fent els nostres polítics actualment, crec que no és gaire encertada, perquè provoca un gran desconcert a professorat i a alumnes. Els professors, quan s’han adaptat a la nova metodologia l’han de tornar a canviar i molts alumnes s’han perdut temari quan el canvi de llei els “ha enganxat a mitges”. Per exemple, l’any passat, els que havien fet 4t d’ESO amb la LOGSE, i passaven a fer 1r de Batxillerat Biosanitari amb la LOE, haurien d’haver començat el temari de bioquímica amb les proteïnes, segons el nou currículum, però resulta que mai no havien fet les biomolècules (definició), els glúcids (que són les més senzilles) i els lípids, i això no estava inclòs en el temari de Batxillerat ni la selectivitat. Per tant, hi havia dues opcions: seguir al peu de la lletra el currículum establert per la nova llei i esperar a què quan arribin a la universitat descobreixin què són els glúcids i els lípids; o explicar-ho, com és lògic, anteriorment a les proteïnes propiciant una preparació més ferma als preuniversitaris, amb material addicional al llibre de text i organitzant molt bé el temps per a donar aquest temari més tot el que és curricular. Bé, aquest és un dels exemples viscuts personalment, que volia explicar-vos per plasmar que realment els canvis tan freqüents i la poca estabilitat aporten pocs avantatges tant a professorat com a alumnat, però segurament els professionals que hi duen molts més anys en el món de l’educació en saben explicar molts més.

En segon lloc, tot i que crec que algunes apostes són encertades, crec que els personatges que proposen i aproven aquests canvis, normalment, no estan vivint l’actualitat en el món de l’educació, és a dir, treballen lluny de les aules i en tenen una idea un tant distorsionada. I ja sé que això no acostuma a passar tan sols en el món de l’educació. Actualment, les notícies que corren són: hi ha un alt percentatge de població immigrant que no s’adapta al ritme de la ESO (Notícia aquí), un alt percentatge d’alumnes que no acaben la ESO (enquesta aquí) i, finalment, una desmotivació i desgana pels estudis i les ganes d’aprendre per part dels adolescents. Els factors d’aquesta situació s’haurien d’analitzar en un proper post, però amb aquest panorama la solució ideal no és, doncs, allargar l’educació obligatòria quan un alt percentatge d’alumnes és incapaç d’acabar-la als setze… a més, s’ha de tenir en compte que una part dels que han aprovat la ESO ho han fet amb adaptació curricular…

La meva proposta a tot això és que a primària no s’incideixi tant en continguts sinó en forma: aprendre a llegir, obtenir plaer en la lectura, aprendre a escriure, cuidar la cal·ligrafia, l’ordre i la netedat, aprendre a expressar oralment i per redactat, aprendre a conviure, tenir ganes d’aprendre, tenir curiositat, ganes d’investigar, potenciar el càlcul mental i la lògica… Fer un primer cicle de la ESO general, amb bases senzilles, útils i de contingut clar pels alumnes, per tal que, si volen deixar aquí els seus estudis, estiguin preparats per a la vida quotidiana; per exemple, saber calcular un IVA o un descompte, o saber omplir una inscripció o sol·licitud, saber calcular mentalment el canvi d’una compra… i, evidentment, amb temari més avançat. Al segon cicle ja dividiria entre aquells que no volen estudiar i es treuen la ESO amb adaptació curricular (com a mínim a llengües i matemàtiques, com s’està duent a terme actualment  i ho trobo bastant positiu; amb el suport de professors i família, és clar) i aquells que volen continuar estudiant. Tot i que ho deixaria bastant flexible a canvis. És a dir, si algú comença a adaptació curricular que pugui decidir canviar-se.

I dels setze als divuit anys també els obligaria a continuar amb l’aprenentatge, però no de manera equitativa; sinó que els obligaria a escollir entre Batxillerat (de les cinc branques que ara existeixen) o un cicle de grau mig, ampliant l’oferta d’aquests a cicles teoricopràctics dirigits a l’accés del món laboral, amb una preparació adequada i tenint en compte la conciliació entre l’estudi i el món laboral (em refereixo a l’horari i no a que els cicles estiguin “controlats” per empreses).

El canvi que proposo pot ser imperceptible per a alguns que poden pensar que també allargo l’educació obligatòria fins als divuit anys, però crec que actualment els adolescents necessiten una motivació alternativa a l’aula però no per això se’ls ha de deixar que s’espavilin sols. Altres estudis han denotat que molts adolescents que han acabat la ESO o no, tampoc busquen feina. D’aquesta manera se’ls manté “ocupats” però alhora l’oferta és més variada i se’ls dóna el dret d’escollir el que els agrada, fet  que, en principi, els ha d’ajudar a estar més motivats i preparats per al que vulguin fer en un futur.

El monstre de les sabatilles

Corria per casa meva una llegeda que no em creia pas. Des de petitet vaig estar escoltant cada nit com mon pare m’explicava la història d’un èsser que habita en la nostra llar. Ma mare, quan començava a sentir parlar d’ell marxava a la sala més allunyada.

Aquest èsser era un monstre pelut, però suficientment petit com per poder-se amagar sota els armaris; tenia uns ulls molt grans, ja que així podia veure-s’hi millor per la nit; el seu cos era tan lleuger que ningú l’escoltava caminar, encara que estigués al teu darrere; la seva presència es notava solament per un suau descens de la temperatura, producte del seu especial poder de fer còrrer més lent el temps. El seu aliment preferit eren els peixets de plata que creixen per la pols i els seu passatemps, el de robar les sabatilles als membres de la casa on vivia.

Quantes sabatilles s’han perdut per culpa del Monstre de les Sabatilles! Però que en fa ell? Les amaga en algun racó esperant que hom vulgui començar a jugar amb ell. Llavors mon pare mirava per tota l’habitació, començava a parlar fluixet… per això fills meus heu de ser ordenats i no deixar mai les sabatilles tirades vés a saber on, ja que és quan el Monstre millor actua.

Jo no em creia pas que existis tal monstre, de fet sempre acabaen rient i fen bromes sobre aquest, però durant aquesta darrera setmana sembla que hagi sortit del món imaginari per fer-me la vida impossible. En serio, cada dia em trobo unes sabatilles diferents que intento deixar en un lloc determinat, però després quan a la nit torno a casa, ja no hi són i m’haig de passejar descalç i m’ecostipo… Maleït Monstre de les Sabatilles!!

Que ha passat amb les anti-bolonya??

La vida universitària és un microcosmos ben curiós i digne d’estudiar per a poder extrapolar conclusions a la societat. Per exemple, si miréssim quins són els resultats de les eleccions als estudiants ens adonariem que la majoria dels barcelonins que estan estudiant a la UB no van a votar o s’abstenen reflexionant abans, també que el mapa polític universitari dista molt del parlamentari, on els que tenen el control dels seus electors/socis de sindicat són els nacionalistes/independentistes/comunistes/feministes/… del SEPC; partit suposadament d’esquerres i alternatiu que actua com el Partit Popular.

Un altre exemple curiós a analitzar és el dels moviments socials anti-quelcom, en aquest cas els anti-bolonya. Som molts els que vam començar a veure la problemàtica de la seva mala aplicació tres o quatre anys enrere, però aleshoresningú semblava preocupar-se suficientment. Alguna manifestació de tan en tan, alguna xerrada demagògica i poca letura de la llei. Així fins que va arribar el curs 2008-2009, aleshores… Ostres! Que l’any vinent apliquen els graus!!! Surten assamblees com bolets, s’organitza una “lluita” estudiantil que esta guiada per una colla de radicals que confonen els discursos, es produeixen altercats que surten a la televisió obrint debats esterils sobre l’educació superior, vagues, vagues i més vagues perjudicant als mateixos estudiants (de que serveix que un estudiant faci vaga?? Quan vegi clares les conseqüències pejoratives per a la Universitat potser en parlo bé…) i posant-se els professors en contra… i tot per a res.

Ha començat el nou curs, s’estan aplicant els graus a quasi totes les universitats espanyoles, les assamblees estan dissoltes pels seus problemes dialectals i pel fet de que el fervor de la comunitat universitaria s’ha apagat tan ràpid que gairebé ha semblat un parpellejar aquesta lluita. On estan? Per on corren els que feien performances pel bé de la universitat pública? No ha de continuar la critica constructiva? O es que el que volien era una excusa per enfrontar-se a l’autoritat l’últim any que passaven a la universitat?

Aquesta setmana han començat els judicis pels que estaven a la tancada. Només desitjar-los sort, però que pensin que tanta lluita no va servir per a res…

Si yo tuviera una escoba

Un dia un company em va explicar que a la seva classe el seu professor de castellà de batxillerat els va proposar fer una redacció a partir d’aquest títol tan musical. A veure que són capaces d’escriure les meves mans.

Era una tarde fría de Diciembre, la calle hervía de movimiento de compras navideñas. Arturo veía que su casa, si querida esquina, era arrasada por los encargados de la limpieza, la calle tenia que estar impoluta para que los afamados consumidores no se sintieran mal al despilfarrar envueltos de la máxima miseria.  Los días avanzaban y las escobas limpiaban sin parar los cartones de su casa. Él buscaba de nuevo, creaba de nuevo, pero ante la fuerza de esos barrenderos no tenía opción, cada mañana se encontraba con la destrucción.

Cansado de reconstruir, de andar buscando siempre las mejores paredes, Arturo huyó hacia otros barrios menos comerciales; mas eso era un problema, ya que sus pocos ingressos disminuyeron al trasladarse a un barrio obrero. Pero la cosa no havia terminado aún, sus enemigos volvieron a aparecer armados con coches escoba, capaces de destruir en media hora aquello que antes tardaban dos. Arturo veía impresionado como el poder de esa máquina de destrucción era capaz de dejar impoluto su nueva esquina. Ya no sabia que hacer, como luchar con sus manos ante tales artefactos.

Ya desesperado se dijo a sí mismo:

-Si yo tuviera una escoba… si yo tuviera una escoba seguro que podria, al menos, enfrentarme cara a cara a estos imperialistas de la limpieza sin miedo a perder. Pero,¿de donde las deben sacar?

El resto de su vida viajó por todo el país buscando el inventor de tal artefacto. Un buen día llegó a un pueblo perdido en la vieja Castilla, allí visitó el museo de la escoba y leyó toda la información sobre el autor… ante su asombro vió en una fotografía que era él, Arturo Diaz Fernández. El texto decía así:

Tras su descubrimiento, Arturo cayó en una locura que le llevó a desaparecer del mapa. Se cuenta que cayó por un precipicio y que después de eso tan solo recordaba su nombre.

…

Perplejo, atónito, corrió hacia la salida lleno de locura, impresionado de saber que aquello que le havia echado de su preciosa esquina no era más que un invento suyo. Se dice que murió, otros que volvió a su barrio a luchar contra los barrenderos con una arma aún más potente; a otros simplemente les da igual lo que pasara.

Es pensa amb el cor…

L’Humbert jeia al costat de la barra immers en tots els seus pensaments, el seu daikiri disminuia lentament, com si fes un petit glop per hora. El seu voltant s’omplia del fum incesant de cada cigarreta que s’encenia, una rere l’altra; creia que així, contaminant constantment els pulmons podia reflexionar millor. Per la porta va entrar una figura femenina, plena de sensualitat. L’Humbert va aixecar el cap per primer cop en tota la nit, alçà la mirada per quedar-se impregnat per aquella bellesa que ell veia indòmita, malgrat que semblava que era l’únic que ho creia.

La Lucia portava mitja nit cercant un bar on poder pendre quelcom lluny de la multitud que omplia els carrers del Gòtic aquell dissabte per la nit. A més tenia la necessitat de trobar un carrer que conegués, els seus amics l’havien portat per primer cop als barris baixos de la ciutat i l’havien deixat abandonada a les primeres de canvi, cosa que li feia plantejar les seves amistats. Al traspassar l’umbral del bar més acollidor va veure una figua masculina, semblava que estigués encorbad pel pes dels seus sentiments, però tot i així notà quelcom estrany dins del seu cos. La Lucia sentia la seva mirada inquisitiva, però no tenia por, més aviat volia apropar-se a aquell home, conèixe’l, estimar-lo… només veure’l va creure que era allò que havia cercat durant temps. Pas a pas avançava, una eternitat producte del nerviosisme de saber qui era, s’aproximava cap a ell mirant-lo fixament.

L’Humbert s’aixecà per anar cap a la Lucia, els seus cors bategaven tan fort que creien que sonaven per damunt de la música formant el ritme descompassat de les vides viscudes fins aleshores. L’entorn es feia cada cop més petit, cada punt més pròxim, era un espai menys entre els dos, el seu cosmos era tan sols l’espai que els separava. A partir de cert moment, els seus alés es trencaven, la respiració anava a batzegades i, per fi, s’establí el primer contacte visual de veritat, en la penombra del local els seus ulls brillaven amb força intentant penetrar dins l’ànima de l’altre, comunicant-se sense necessitat de paraules. Ja estaven cara a cara, el temps s’aturà, creant una nova realitat alternativa on només es veien ells dos junts per sempre més.

Ho sentien, ho sabien, ho pensaven en el seu cor… allò, aquells segons al ralentí, eren l’inici d’un amor incondicional que no s’acabaria mai.

La Lucia sentia que era l’Humbert l’home de la seva vida, al començar a parlar amb ell tot es va acalarir encara més, somreia com mai ho havia fet, sentia el seu afecte i el volia, el necessitava constantment al seu costat per no perdre mai aquella sensació de benestar que li proporcionava l’Humbert. Ell la va col·locar ràpidament en un pedestal ben alt, volia que tothom sapigués que l’estimava amb devoció, que mai acceptaria que se n’anés amb un altre, que la vida sense ella semblava carir de sentit i no la perdria mai, ja que ser abandonat era la seva por i la gelosia el feia tornar boig.

Amor idealista, incondicional, devot, era la forja d’una relació sentida des del més fons del cor, o això és el que ells repetíen sempre. <Ho sento aqui dins!> es deien, es miraven i reien com uns adolescents irracionals. Aquella unió era com la fe del cristià, un pur dogmatisme on no veien l’error al qual estaven abocats.

Un dia, anys més tard, la Lucia va rebre la primera pallissa per part de l’Humbert pel simple fet d’haver anat a sopar amb unes amigues de la feina i fer unes copes fins les dotze de la nit sense el seu consentiment. <No passa res, perquè noto que és l’amor de la meva vida i sé que en realitat no em vol cap mal. Potser és perque m’ho mereixo…> es va repetir durant tota la nit i cada cop que rebia. Al cap de cinc anys de maltractaments continuats per part del seu estimat príncep blau va voler marxar de casa. Ho va aconseguir, però no viva.

canvi d’hora

El diumenge, les tres de la matinada es van convertir en les dues. Els animals continuaven el seu ritme de vida com sempre, mentre els racionals homes dormien (en teoria) una hora més. I arribats aqui jo em pregunto, de que serveix aquest canvi?

En serio, se’ns diu que això suporta un estalvi energètic, cosa que no sembla certa. A les sis de la tarda ja es fa de nit quan el dia anterior passava a les set, amb això que vull dir? Doncs que l’estalvi es produirà al matí, perque per la tarda es comença a consumir electricitat abans. Ja sé que sortirà algú dient que vaig en contra del progrés, que aixì es va pensar per gastar menys carbò i coses així. Però siguem lógics per favor, quan hi ha gent més desperta, a les 6 del mati o les sis de la tarda?

És una pregunta retòrica, ja que la resposta és evident. Com a punt final sols afegir que Tomàs Molina va escriure en un diari que l’estalvi sols era d’un 5%… hi ha tradicions que no sé perquè es segueixen…

Derechos asertivos

Asertivo: Es aquel estilo de comunicación abierto a las opiniones ajenas, dándoles la misma importancia que a las propias. Parte del respeto hacia los demás y hacia uno mismo, planteando con seguridad y confianza lo que se quiere, aceptando que la postura de los demás no tiene por qué coincidir con la propia y evitando los conflictos de forma directa, abierta y honesta. (més informació a aquí)

1. Derecho a ser tratado con respeto y dignidad.
2. En ocasiones, derecho a ser el primero.
3. Derecho a equivocarse y a hacerse responsable de sus propios errores.
4. Derecho a tener sus propios valores, opiniones y creencias.
5. Derecho a tener sus propias necesidades y que éstas sean tan importantes como las de los demás.
6. Derecho a experimentar y a expresar los propios sentimientos y emociones, haciéndose responsable de ellos.
7. Derecho a cambiar de opinión, idea o línea de acción.
8. Derecho a protestar cuando se es tratado de una manera injusta.
9. Derecho a cambiar lo que no nos es satisfactorio.
10. Derecho a detenerse y pensar antes de actuar.
11. Derecho a pedir lo que se quiere.
12. Derecho a ser independiente.
13. Derecho a superarse, aun superando a los demás. (Castanyer: 1996:48)
14. Derecho a que se le reconozca un trabajo bien hecho.
15. Derecho a decidir qué hacer con el propio cuerpo, tiempo y propiedades.
16. Derecho a hacer menos de lo que humanamente se es capaz de hacer.
17. Derecho a ignorar los consejos de los demás.
18. Derecho a rechazar peticiones sin sentirse culpable o egoísta.
19. Derecho a estar solo aun cuando otras personas deseen nuestra compañía.
20. Derecho a no justificarse ante los demás.
21. Derecho a decidir si uno quiere o no responsabilizarse de los problemas de otros.
22. Derecho a no anticiparse a las necesidades y deseos de los demás.
23. Derecho a no estar pendiente de la buena voluntad de los demás.
24. Derecho a elegir entre responder o no hacerlo.
25. Derecho a sentir y expresar el dolor.
26. Derecho a hablar sobre un problema con la persona implicada y, en los casos límite en los que los derechos de cada uno no estén del todo claros, llegar a un compromiso viable.
27. Derecho a no comportarse de forma asertiva o socialmente hábil.
28. Derecho a vulnerar, de forma ocasional, algunos de los derechos personales.
29. Derecho a hacer cualquier cosa mientras no se violen los derechos de otra persona.
30. Derecho a tener derechos.
31. Derecho a renunciar o a hacer uso de estos derechos.

Bé, és una curiositat que em vaig trobar enun centre cultural i creia convenient mostrar-los i veure que en penseu. Per part meva, penso que alguns dels drets estarien dins del que es diria sentit comú. També crec que aquests drets poden ser una alternativa als drets humans liberals (i això últim no és una opinió, els drets humans són liberals) o mostren que es pot pensar diferent i crear nous camins i pactes socials.

Em cago amb l’ajuntament de L’H!!!

Estic de la mala gestió per part de la Núria Marin i els socialistes i de les obres del plan E fins als pebrots. Ja vaig dir en un post que no entenia com podia ser que es donessin diners als principals promotors de la crisi immobiliària, o sigui les constructores. Ara ja no puc més, després de passar tot l’estiu aixecant-me a les 10 del matí per culpa del soroll de les màquines només em calia patir un parell de situacions que mostren com d’inutils són els nostres dirigents.

El primer és de no fixar-se amb les coses: el teatre Centre Catòlic té una sortida d’emergència a un carrer, doncs els planificadors només se’ls va passar pel cap posar-hi davant un forat per posar un arbre. A una sortida d’emergència!!!! Al cap d’un parell de mesos insistint, ho van canviar i la regidora es va disculpar a l’entitat… així qualsevol fa de polític.

Divendres em va arribar el segon cop, molt baix i que ha afectat seriament la meva alegria momentània. Al barri centre estan arreglant les voreres, fent-les més grans i col·locant arbres, donant als habitants una falsa sensació de benestar. Doncs bé, un dels pocs carrers ja arbrats de tot L’Hospitalet, tan que era conegut com el carrer dels pins tot i tenir nom de poeta català, va ser arrassat. Ni un sol pi en tot el carrer (mes de 60), ni un sol arbre que durant tota la meva vida i dels meus familiars ens havien donat el bon dia, que omplien el dur agost d’olor de pinassa, que donaven habitatge a pardals i altres ocellets, ara han desaparegut per sempre. No ho entenc, a tot el barri posaran arbres i a un carrer on ja n’hi han els talen… també ens donaran disculpes??

Sembla mentida com pot arribar a afectar això, sembla broma, però no. Penseu en un lloc que us estimeu i que de cop el canvien radicalment, traien allò que el feia atractiu… se’t glaça el cos davant la visió de l’acció de l’ajuntament genocida. Voldria saber el perquè! Perquè m’he quedat sense els pins!!??

Ha arribat el moment que, ja sense els pocs simbols d’identitat que tenia amb casa meva, emigri a una altra banda.

No al surrealista!

El surrealisme és un art, com la majoria de gent sap, que es basa en les investigacions que durant la època en que va sorgir es feien sobre l’inconscient i la psiquiatría en general. Per això se’l va anomenar, i es sol anomenar, l’art de l’inconscient. Pels mateixos anys aparegué el dadaisme al cabaret Voltaire, si no m’erro a Zurich, o sigui l’art de l’absurd. Arribats a aquest punt jo dic… Perquè el llenguatge ha decidit anomenat certes situacions, converses i events com a surrealistes? Posarem varis exemples:

En Pepet i la Marieta estan en un bar prenen unes cerveses quan un home que l’acaben de fer fora se’ls uneix a la conversa i a la nit en general, acabant els tres en un altre bar escoltant les penes del home. Això sol anomenar-se surrealista, doncs no! Jo li diria situació de borratxo que s’uneix a una conversa o <Joder! Aquest ja m’ha donat la nit!>

En Pepet, la Marieta, la Roser i en Juanitu anaven d’excursió al Pedraforca, a mig camí es troben amb uns altres excursionistes que semblen perduts. Els perduts estaven anant a fer el Kilimanjaro però per falta de pressupost van optar pel Pedraforca. Aixi que comencen a pujar tots en grup i a dalt els sorpren una ventada, comença a nevar i al tornar al bon temps, es troben al massís del Cadí. (D’acord, reconec que és poc probable que passi.) Surrealista? No, estrany.

fotografia de Conjuntbuit

En Pepet i la Marieta marxen a buscar bolets, tenen previst fer un camí circular per Campdevànol tot aturant-se a la meitat per dormir. Arriba la nit i ja han recollit uns quants bolets bons i uns altres de no tan bons, depenen de per a que es vulguin, i se n’adonen que fa fred i que no havien portat prou roba d’abric. Encenen un foc i al cap de pocs minuts els bombers, els forestals i els mossos es presenten pensant-se que era un incendi. Surrealista? No, insensats per encendre un foc en època d’alerta per incendis.

I per últim, el Pepet, la Marieta, la Roser i en Juanitu aprofiten la nit d’agost il·luminada per la Lluna plena per anar a banyar-se a unes bases prop d’Oliana. Durant la nit escolten veus i pasos entre les herbes altes i els pins petits, tots quatre començen a cridar i a fer bromes com <<Si sou els Mossos aqui tenim maria per a vosaltres!>> o << Un ós polar Marieta!>>. Al cap d’unes hores marxen a cercar el cotxe i es troben un 4×4 dels mossos d’esquadra preguntant si èrem nosaltres els que estavem a les bases i que la pròxima vegada possèssim una nota al cotxe avisant-los d’això. Surrealista? No, desinfromats.

És curiós que la majoria d’accions i situacions absurdes ens ho semblen quan ens passen i solen ser en un estat d’embriaguesa considerable. Tot i això des d’aquí proposo dues coses:

Una és que si heu tingut alguna experiència així l’expliqueu per així riure una miqueta entre tots.

L’altre és que a partir d’ara intentem recuperar el mot estrambòtic per explicar aquestes situacions, ja que penso que les defineix millor i no desautoritza el bell surrealisme.

Radicalitat

Ha arribat el moment de canviar les bones paraules, de deixar de queixar-se sense cridar i de mirar i no actuar, és el moment dels discursos radicals. Com sempre en època de canvi de valors i de forma d’actuar de la societat, els radicalismes guanyen força. Suposo que la majoria tenim un discurs a on agafar-nos amb força i defensar-lo fins a la mort, per part meva no és gaire clar. A vaure fins a quin nivell arriba avui…

L’altre dia vaig estar pensant seriosament en diverses formes d’acabar amb els problemes ambientals i socials que se’ns donen. L’única solució factible per poder finalitzar amb la gana al món, la contaminació i el canvi climàtic, és una destrucció quasi total de la humanitat. Per tal d’aconseguir-ho aniquilaria a tot el món occidental, deixant en mans de la resta del món totes les armes  i que ells mateixos ja fèssin la resta de la feina. Seria el millor per a tots.

També vaig reflexionar sobre les causes de la fallida de la democràcia al nostre país. Una de molt clara és que la seguretat social està malalta a causa de la gent gran que la col·lapsa dia rere dia, la solució? Obligar a baixar l’esperança de vida als 70 anys. Això faria millorar la qualitat de la sanitat, apujaria el nombre d’adults alfabets i seria més complicat pendre el pél als votants. L’altre solució va dirigida als ignorants, proposaria que cada cinc anys la gent passes proves d’intel·ligència molt senzills (sumes, restes i multiplicacions, llegir i comentar un llibre del Teo…), tots aquells que no l’aprovin seran <<retirats>> de la societat i no podran optar mai a un càrrec polític.

L’últim que se’m va passar pel cap va ser prohibir la creació de més cries d’èsser humà, així tots els habitants actuals serien tractats per tal de deixar-los sense la possiblitat de procrear. Us imaginaeu un món sense nens?? Seria fantàstic no haver d’aguantar-los plorant a tot arreu, escoltant les seves rebequeneries i poder menjar tranquil·lament en un restaurant sense escotar crits histèrics ni pares donant-los la llauna. I el millor arribaria amb la desaparició dels adolescents! M’encanta!