Guerra de Banderes

L’Àgata i el Pere eren veïns, al replà del segon pis es trobaven esporàdicament entrecreuant breus paraules educades i, a vegades, mirades de sincera simpatia. Ella era una feliç noia amb parella estable i futur més o menys clar. Ell no sabia ben bé què era, què faria ni quin futur tindria, però semblava més o menys feliç en la seva caòtica vida sense cap rumb aparent i plena de moments d’evasió.

Un bon dia l’Àgata va penjar al balcó que dóna al carrer una bandera que onejava al ritme del vent. En veure-ho, el Pere va començar a pensar que potser ell també podria fer-ho, però no es va atrevir.

Van anar passant les setmanes i la bandera de l’Àgata seguia allà, impassible als canvis i el pas del temps. Ell va creure que ja anava essent el moment de respondre a aquella bandera i en va posar una al seu balcó. Al cap de tres dies es van retrobar els dos al replà. La conversa va ser com sempre, sense anomenar-se en cap moment aquells draps de color que ambdós havien penjat, parlant de com anava tot… mers intercanvis de paraules buides de continguts importants.

Els mesos van passar i de cop el Pere va veure com la seva estimada veïna havia penjat una altra bandera, la resposta d’ell va ser immediata.

Poc a poc es va iniciar una guerra de banderes de tal calibre que als balcons del segon pis d’aquell edifici es van anar omplint de tots els colors possibles, deixant la barana quasi imperceptible. Fins que va arribar el dia en que allò era insostenible…

Els dos es van trobar al replà…

–  Hola Àgata!

–  Hola Pere.

–  Crec que hauríem de parlar.

–  Potser si… ja aniria sent hora d’acabar amb aquesta tonteria, no?

–  Si, però jo no vaig començar-ho, ho recordes?

–  Si, però no sé, em va semblar una bona idea, quelcom trencador.

–  Dona, original m’ho va semblar per això et vaig seguir…

–  No t’ho retrec, però ja veig que t’ha passat el mateix que a mi.

–  Jejeje… ja sabies que si anaves penjant banderes com les nostres tard o d’hora això passaria.

Els dos es van posar a riure, mentre el veí de dalt baixava les escales i es parà de sobte atònit de veure els dos joves en el replà d’aquell segon pis completament despullats… “artistes” va pensar mentre treia a passejar el seu gos, sospirant profundament. Es veu que tant l’Àgata com el Pere tenien ben clar que les úniques banderes que els representaven era la roba estesa al balcó… cosa que des d’aleshores els va unir creant una nova amistat.

La Música

Y el agua es café y petróleo, y la música cambia el dolor.

Són les tres de la tarda i el Joaquim gaudeix d’un breu instant de silenci. Preocupat de no escoltar res de res, ni la remor de la ciutat, s’aixeca de la cadira i s’acosta cap al reproductor de música. Està lleugerament trist, malgrat no saber molt bé el perquè. Una contradicció es mou dins seu, l’amor cap al silenci i la perversa soledat que s’hi amaga darrere seu. Sap que no escoltar res de res és sinònim de pensar en els seus problemes fins a límits insuportables. Connecta el seu USB, selecciona una carpeta i s’asseu al sofà relaxat.

Sona Gertrudis.

La rumba el fa sentir alegre, encara que no ho estigui. L’ska l’omple de ganes de festa, tot i el cansament d’una dura setmana que sembla que des de fa mesos no té ni un segon de descans, ni un sol diumenge normal per la resta de gent. El punk el deixa nerviós, reaccionari, violent, disposat a cremar el parlament en qualsevol moment si es dóna l’oportunitat. La música afecta el seu estat d’ànim de manera impecable. Però el Joaquim sap que s’ha d’alçar del sofà, tot i que sigui només per canviar de pista d’audio.

Sona Antònia Font.

El menjador s’omple de surrealisme. En Joaquim repassa amb la mirada el seu voltant, objectes quotidians que poden servir per a qualsevol microrrelat, microrrelats que són una excusa perfecte per exterioritzar en forma d’absurd la seva vida, breu metàfora de la seva existència… sofàs, telèfons, consciències perdudes en la imaginació. Es posa davant l’ordinador.

Una cançó li ve a la ment, una cançó que per desgràcia ja no té, una cançó que inspira el probable inici per una entrada al seu blog. Dusminguet sembla ser una bona font d’inspiració. Sempre ho ha sigut, pensa en Joaquim. Potser si que la música canvia el dolor, no el físic, sinó el d’una existència alimentada per les contradiccions de veure com es volen fer masses coses i després ser engolit pel sistema. Però amb música de fons sembla ser que tot això desapareix de la seva ment, fent-la fluir cap a móns inexpressables o incompresos.

Una breu visita a la nevera, poca cosa hi ha.

Sona Manel.

La pantalla sembla desfer-se en amargues llàgrimes d’una suposada enyorança. Què se n’ha fet de l’amor? A la merda! No vull ser com la gent normal ni vull celebrar cap aniversari ni anar al mar ni esperar ser benvolgut per un ex… Un bumerang és la vida del Joaquim, un noi que ja a perdut el nord i no sap ben bé on està el sud, només pensa en com ha variat la seva vida impossible de redreçar. No hi ha rumb per a ell, només caos.

Les relacions de parella que escolta li semblen vagues històries de fades, contes plens d’imaginació i buits de continguts. La incomprensió davant del suposat amor arriba a límits insospitables, conclusions precipitades apareixen en la seva ment, com si el concepte no fos més que una metàfora de les complicades relacions socials. Quan ja no es creu en alguna cosa, com es pot esperar trobar-la?

Hauria d’anar a dormir? Escau la possibilitat.

Sona Rumba sin Rumbo.

Somnis d’una joventut que s’acaba a peus de gegant.

Sona Streetlight Manifesto.

El pis és una pila plena d’energia.

Sona La Troba Kung-Fú.

En Joaquim es desenganxa per fi de l’ordinador i balla alegre.

Pausa Final de Curs

Com a persona que treballa amb infants ha arribat la pitjor i millor època: El Final de Curs.
Qui està en la mateixa situació que jo, m’entendrà.
És per aquest motiu que fins el dia 25 de Juny, aquest bloc farà una breu aturada, ja que a part se m’ha ajuntat els examens finals… com sempre.
En fi, espero que no em trobeu gaire a faltar! Jejeje!

Sobre els Parcs Temàtics

Durant la primera meitat del s.XX, Walter Benjamin ja va avisar d’un procés que va començar a portar-se a terme des del s.XIX, a saber, l’abús de l’experiència del xoc que ens conduiria a una societat apàtica. No s’equivocava gaire, la veritat. Com a exemple posava els parcs d’atraccions.

Fa poc vaig estar amb la família a Port Aventura, m’ho vaig passar bé? En certa mesura, ja que les atraccions no són precisament un “m’agrada” al Facebook… però això no és el que més ens interessa. Durant els dos dies que hi vaig estar, vaig passar-me el primer analitzant l’entorn. I no són poques les coses que vaig veure.

En primer lloc hi ha la incomprensió de com ens pot agradar fer cua per qualsevol cosa. Les aglomeracions mai m’han agradat, però arriba a un cert punt d’absurd veure com gairebé s’ha de fer cua fins i tot per anar a pixar. També hi havia incomprensió en l’haver de pagar per gairebé tot. Era com veure cap a on es dirigeix el capitalisme més salvatge. Si vols seure a primera filera pagues tant, si vols entrar més ràpid pagues tal, si vols utilitzar un assecador per si t’has mullat massa i no fa sol paga… sort que et deixen portar el menjar de casa! L’entrada la considero prou cara com per no oferir aquests serveis de manera gratuïta.

L’altra és la utilització de tòpics constants. M’agradaria saber com es deuen sentir els mexicans quan van a Port Aventura i a la zona de Mèxic només s’escolten ranxeres… que només s’escolta aquesta música a Mèxic? Només hi ha cultura asteca? A la Polinèsia només hi ha nois i noies lleugeres de roba que fan moviments sensuals? Crec que això ho fan perquè és el que ven, però si el que es cerca mostrar la riquesa cultural del món, potser caldria obrir una mica la ment als visitants. M’imagino que a nosaltres no ens agradaria anar a un parc temàtic on hi hagués una zona d’Espanya i tot fos paella, toros, sevillanes i siesta.

I per últim hi ha el que ha obert aquesta entrada, l’abús de l’experiència del xoc. Aquesta experiència és aquella sensació que tenim quan sentim un fort soroll i anem a veure què ha passat, és el sobresalt. L’abús ens ha portat lentament a mostrar-nos impassibles cada cop més davant aquestes situacions. El bombardeig constant de sobresalts ens ha fet gairebé immunes a aquests. Per exemple, alguns membres de la meva família va pujar vàries vegades seguides a una atracció amb una forta baixada al principi que la primera vegada els va deixar sense alè, però a l’última ja no. I això que té de dolent? Doncs que aquesta immunitat fa que al final si escoltem trets a pis del costat, els ignorarem, serem incapaços d’actuar ja que ho considerarem completament normal. Això crea una apatia social, on acabarem veient qualsevol atac cap a nosaltres com a normal, essent mers titelles del poder. El xoc en el passat feia que la gent saltés al carrer, ara el xoc és considerat un entreteniment més. El sobresalt era una picada d’abella social, ara és una diversió fent de la sorpresa una cosa difícil de trobar.

Poesia?

La sopa de lletres és ben bona i divertida, potser massa entretinguda per a qui estimi les paraules… ràpidament s’enfreda mentre la meva àvia em diu que deixi de jugar a crear paraules i mengi d’una vegada. No puc evitar-ho. Frases incomplertes per falta de lletres que ja estan a l’estómac digeri

Un punt. Solament un punt. Això és el que em cal per tornar a començar, un punt. Clar que només si és seguit… i punt.

La coma, la semicorxera dels símbols de puntuació, petites respiracions entre paraules, la que marca el ritme de la frase, la separació d’enumeracions…

Punt i coma… mai he sabut on posar-la… potser aquí pot anar una; no ho crec.

…

Com? Quan? Per què? On? Què?

Digues! Parla! Queixa’t! Enfada’t! Crida! Exclama!

Si.

No.

Potser.

Estat Laic?

A partir d’avui s’inaugura un nou dia de publicació que girarà al voltant de reflexions, ja siguin entorn la societat, ja siguin més de caire “filosòfiques”.

El laïcisme actualment en el nostre país és com déu, difícilment demostrable…

Aquests darrers dies s’ha parlat molt de la llei Wert, uns comentaven el tema de la revàlida, un retorn a l’educació franquista, altres la qüestió de la llengua (catalana, mallorquina, valenciana, lapao…?) a Catalunya, alguns el fet que no es doni oportunitats a tothom a accedir a l’educació superior i uns quants a la reincorporació de la religió a l’educació pública. A aquest últim comentari, o preocupació, els dic… De què us estranyeu?

No som un estat laic, cal demostrar-ho? Potser si…

La introducció de la religió en l’educació no és més que una demostració més del pes que té l’església catòlica en la política espanyola. El nostre estimadíssim president va anar a la “coronació” del nou papa, ho feia a títol personal o en representació de tots els espanyols? Es gasten milers d’euros en les visites del màxim dirigent del catolicisme, euros que es podrien haver gastat en altres coses, però clar! S’ha de tenir a l’església contenta! No fos cas que els feligresos s’enfadessin.

De moment tenim un llei d’avortament digna de qualsevol país desenvolupat, però de nou el catolicisme fa de les seves i intenta per tots els mecanismes que es retorni al segle passat. Hauran les dones que vulguin avortar tornar a marxar a Anglaterra per fer-ho? I espereu que això no és tot, amb una mica de mala sort la llei de matrimonis també serà modificada.

Per altra banda hi ha l’opció en la declaració de fer donacions a l’església catòlica, que no hi ha més religions en aquest país? Només puc fer donacions a ONG’s i als catòlics? I la resta què? No és una falta de respecte cap als demés?

Tot això em porta a una petita resposta al títol de l’entrada: No ho som pas.

Mentre la política continuï lligada a la religió no avançarem. Mentre les subvencions més grans van a parar al catolicisme, la cultura, l’esport o altres associacions no podran créixer i, fins i tot, podrien desaparèixer mentre veiem com bisbes s’envolten de certa opulència. Per què no es separa d’una vegada per totes la religió de la política? De què tenen por els nostres polítics? El Vaticà no ha de dirigir la nostra moralitat, va en contra de la nostra llibertat de pensament…

Potser d’aquí uns anys, i si tot va a pitjor, per entrar a la Universitat hauràs d’estar batejat, hauràs d’haver fet la comunió i la confirmació, ser verge fins al matrimoni… I si ets bastard estaràs condemnat a fer els pitjors treballs.

Uf! Millor que acabi la carrera abans que això passi!

La Tempesta

Un llamp parteix el cel com si fos el flaix d’un radar que considera que les gotes de l’aiguat van massa ràpid. La calamarsa colpeja amb força el terra com si volgués trencar el ciment per arribar fins al sòl veritable, a la terra natural, martells que repiquen atemorint als humans més urbanites.

Dins la casa tot és relaxació, el constant impacte de la pluja crea una simfonia imperfecte però plena de bellesa per les meva castigada oïda, massa acostumada als sorolls de la ciutat. Rius més efectius que qualsevol brigada de neteja indiquen el desnivell dels carrers. Si ço ho considero calma, què vindrà quan acabi la tempesta? El nirvana? Em pregunto assegut en una butaca de Ikea gaudint del instant.

Goteres que fan del terra massa polit una pista de gel improvisada, el moment perfecte per jugar, per ser un infant que correteja per intentar lliscar el màxim de lluny possible fins que la sensatesa em pari recordant-me que potser ja no tinc edat per fer aquestes coses… Bah! Bestieses! Respon una part de mi.

Converses de preocupació sobre què passarà l’endemà si la tempesta continua, i què més dóna l’endemà? Replico mentre em calço les botes impermeables per sortir a mullar-me i intentar trepitjar el màxim de bassals possibles, diversió major que qualsevol atracció, i a sobre gratuïta. Dutxa calenta i a dormir, el que demà passi serà cosa del jo de demà…

La pluja sempre m’ha obsessionat, potser perquè treu de mi l’alegria del infant inconscient que el seny té lligat en algun lloc del meu interior. La llibertat del joc s’enfronta a les preocupacions del dia a dia, a les cadenes de la quotidianitat perversa del “bon” temps… alliberament semblant al que fer art, ser creatiu, a vegades m’ofereix.

El Sofà

– No té perquè tenir tot un sentit.- Va dir una persona, un dia, en un lloc…

Hi havia una vegada un sofà al costat d’un contenidor d’envasos, tot sol, vell, trencat i trist. Temps enrere havia sigut el millor sofà del món, la joia de la botiga de mobles, en aquell passat mai s’hagués pensat que acabaria d’aquella manera, buit d’esplendor, decadent, sense cap motiu per continuar vivint. Va ser aleshores, quan tota espurna d’esperança havia desaparegut, quan una jove parella es va plantar davant seu. Necessitaven un sofà on seure, fos com fos, i no tenien prous diners per permetre’s ni tan sols comprar un de vuitena mà.

Ella es deia Àgata, era de mitjana estatura, d’ulls marrons i grans, amb un cabell curt i negre, llavis carnosos i petits, nas allargat, prima i amb unes cames llargues. Ell es deia Cesc, era un noi alt i pàl·lid, amb una mica de sobrepès, braços llargs i forts, lleugerament camacurt i una barba rossa i arrissada.

Amb un intercanvi de paraules no dites van seure satisfets en el sofà. Era molt còmode, van pensar els dos alhora, i sense dir-se cap paraula es van aixecar i palplantats davant el sofà, van començar a pensar en com es mourien fins al lloc on el volien.

–  Podríeu agafar-me un per cada banda.

–  Si, però no és gaire original.

–  I si l’arrosseguem, Àgata?

–  Seria una bona idea, però aleshores se’m trencarien les potes.

–  No m’havia planteja això. Tens tota la raó, sofà.

–  Cesc, pensa una mica home!

–  Ja ho sé!- va exclamar l’Àgata.- Ens tornem a seure i pensem en el lloc on volem que vagi.

–  Potser ens teletransportem fins allà!

–  És una bona idea.

I dit i fet, la parella es va pujar al sofà, l’Àgata a l’esquerra i el Cesc al seu costat agafat ben fort a ella com si anessin en motocicleta. Els dos van pensar únicament en la plaça on volien seure, però ho van fer tan intensament que el sofà es va trencar en vàries peces. Entre els crits de dolor del sofà, la parella intentava ajuntar les peces, però no sabien com fer-ho i els xiscles cada cop més forts no ajudaven massa. El Cesc va induir al coma el sofà per tal de poder pensar millor. L’Àgata va treure una bossa d’esport gegant de la butxaca i van posar totes les parts del sofà a dins. Després el van portar a la plaça i amb l’ajuda d’una parella d’avis encantadors, el van muntar.

El sofà estava radiant d’alegria, no només l’havien arreglat a la perfecció, sinó que també l’havien restaurat, recuperant la seva esplendor original. De sobte, el sofà, va reconèixer a la parella d’avis encantadors, eren els seus pares!

L’Àgata i el Cesc es van donar de la mà i van desaparèixer per l’horitzó del mar pujats en un vaixell de paper.

Nihilisme Constructiu

La gràcia d’un castell de sorra està en que un cop ensorrat, al reconstruir-lo segurament hi haurà grans de sorra nous i, per tant, el castell mai serà igual.

A finals del segle XIX el nihilisme radical dominava gran part del discurs filosòfic d’Europa, cosa que va portar a Nietzsche a criticar-lo i parlar de nihilisme constructiu. Quina és la diferència? Els primers només destrueixen els discursos per quedar-se en el no-res, és a dir, el no-res és el fonament del seu plantejament, són el lleó que acaba amb el camell. En canvi, el segon ve a ser el nen, aquell que juga amb la moral i cosmovisió que en un principi li ha sigut imposat, modificant les normes, és a dir, aquell que del no-res construeix nous jocs.

Això ha sigut un resum molt curt i ràpid de dues de les tres figures de Nietzsche… potser massa curt, però el que interessa aquí no és parlar d’això, sinó de la figura del nen.

Per una altra banda podríem fer un breu recordatori de Kant, de fet de l’únic que m’ha interessat de tota la seva filosofia. Segons el xinés Konigsberg, tot filòsof ha de passar per una etapa d’escepticisme on es posa en suspensió de judici tot el que s’ha aprés per tal de poder crear un nou pensament.

Per poder fer del nihilisme quelcom constructiu és necessari primer destruir el teu propi pensament, pensament que està influenciat per un moment històric, una cultura, una educació, l’entorn social… per tant, s’ha de destruir també totes aquestes influències. Per exemple: sóc català, d’una ciutat més aviat obrera, formo part del postmodernisme, de família en certa mesura cristiana i d’un entorn d’amistats majoritàriament d’esquerres. Anem per passos…

Què hagués passat si…?

Colom no hagués descobert Amèrica.

Any 1492, oceà Atlàntic, enmig d’una gran tempesta les tres embarcacions dirigides per Colom amb el propòsit de trobar una ruta comercial més ràpida amb les indies són engolides per unes enormes onades. Això fa créixer la llegenda que aquelles zones del oceà són massa perilloses, cosa que porta a que el continent americà no hagi estat descobert. I sense aquest descobriment hi ha una llista de coses que no han passat…

1. No s’ha demostrat que la terra sigui rodona.
2. En conseqüència, el pensament europeu continua ancorat en la metafísica neoplatònica i aristotèlica cristiana. Per tant la modernitat no ha arribat. Per tant la revolució francesa no ha arribat. Per tant…
3. Les civilitzacions del continent americà no han estat massacrades i han anat evolucionant.
4. No s’ha exportat la patata ni la xocolata, entre altres productes.
5. El regne espanyol no arriba a ser l’imperi on mai es pon el sol.
6. Els negres no són portats com esclaus al continent americà.
7. En conseqüència, no existeixen les cançons de recollida del cotó ni tota l’evolució posterior d’aquestes (blues, rock, pop, swing, jazz…)
8. L’1 de maig no és festiu, ja que mai es fa la vaga a EUA que li dona origen.
9. No es descobreix l’electricitat, ni tot el que li ve al darrere.
10. El Amazones no és desforestada.
11. El Pare Noel segueix sent verd.
12. El meu avi no ha anat a Cuba a bordo del Català.
13. No tenim les fantàstiques pel·lícules de qualitat que ens ofereix Hollywood.
14. Només hi ha una primera guerra mundial amb el triomf indiscutible dels alemanys, ara tota Europa està en les seves mans… bé, aquesta no és que sigui gaire diferent.
15. … Continuem la llista?