Memorització vs. Comprensió

Darrerament, per raons vàries entre les quals hi ha la falta de feina mínimament estable o veure que alguna cosa ha de variar en la meva vida, m’he estat plantejant dedicar-me a l’educació un cop finalitzi la carrera… encara que una part de mi és prou conscient que els professors de filosofia no estan gaire sol·licitats, i posar-me a investigar amb un currículum acadèmic ridícul com el meu és una via que frega els límits de la utopia.

Però les meves reflexions i temors al voltant del meu incert futur no és el tema d’aquesta entrada, sinó la forma d’aprendre.

Des de sempre he criticat molt durament als estudiants que es dedicaven a memoritzar-ho tot i després abocar-ho en el examen, oblidant al cap de pocs dies tot el que se suposa que havien aprés. Això no sé si és un problema del sistema educatiu o dels mateixos alumnes, però els que anomeno estudiants bulímics els considero un problema per a tots.

Avançant-me a alguna oposició a favor de la comprensió davant arguments: Però algunes de les fórmules s’han d’aprendre de memòria! Els diré que si, però no… ara mateix estic bastant rovellat sobre això de les fórmules, però els puc assegurar que dins dels meus records de quan estudiava física durant la ESO, em costava molt més memoritzar les fórmules que comprendre d’on sortien. O sigui, em podien dir que (inventant-m’ho) G=(eH/P²+ax)y. Molt bé, me l’aprenc de memòria per aprovar l’examen sense tenir ni idea d’on surt cada lletra ni per què les haig de posar a cada lloc. De què carai m’ha servit memoritzar-ho? De res, i al cap d’una setmana ja no recordaré res de res. He aprés alguna cosa? Si, i tant! He aprés que per calcular G haig de mirar els apunts del 1r any de carrera, tema 3, pàgina 7. Això significa que si treballo en un futur en física i un bon dia, de cop i volta i sense avisar, haig  de calcular G hauré d’anar a casa mons pares a cercar a la desesperada els apunts del 1r any de carrera, tema 3, pàgina 7; per poder fer-ho, i això si recordo on estava la maleïda fórmula! No és absurd? Ja veig aquest imaginari estudiant bulímic de física anant a treballar amb una maleta amb tots els apunts de la carrera…

Qui sap, potser no puc entendre aquesta forma d’estudiar per ser de lletres, on prima més la comprensió que la memorització. Ara sortirà algun estudiant d’història dient-me que això no és del tot cert… no li retrec la seva observació, però com a resposta li pregunto: què és més important la data en que va començar la guerra civil o les seves causes? Remarcaré una paraula en la pregunta: Què és MÉS important? Saber les causes necessita d’una comprensió més que una memorització, ja que el més sensat és que es pregunti el per què de la guerra civil. I a la meva forma d’entendre aquest per què és que cal fer una reflexió, i un no pot fer cap mena de reflexió si només ha memoritzat. Com es pot criticar la teoria del coneixement de Kant si no l’entens, no la comprens? No es pot, ja us ho dic ara. L’únic que podries fer és exposar-la i després exposar el que has memoritzat de les crítiques d’algun altre autor: Hegel, Marx, Nietzsche… però de la teva part no estàs reflexionant res de res, quin filòsof més estrany!

En l’àmbit dels estudis científics hauria de ser igual, és molt maco saber de memòria l’ús del mètode inductiu i aplicar-lo sense més, sense parar-te i pensar en les problemàtiques que aquest ofereix al fer d’una sèrie de fets concret la confirmació d’una hipòtesis.- Però clar!- Em diran alguns.- No ens podem passar tot el dia pensant en els problemes del discurs científic perquè no hi hauria progrés!- No els dic que no, però una mica de consciència dels problemes de la ciència empírica no els faria mal. Ara m’estic sortint de tema, ho sento.

En fi, la memorització és útil en algunes coses, però no per aprendre el màxim de bé possible. Considero que, sobretot, s’hauria d’entendre el que memoritzes. La comprensió no només ajuda a que els temes es coneguin molt millor, sinó que et permet aprofundir en l’estudi i ajuda a l’estudiant en el futur, ja que se suposa que l’ensenyament és lineal i el que en el passat vas aprendre pot ser molt bé que reaparegui en el futur. Davant d’aquesta situació probable, l’estudiant bulímic dirà: Merda! Ja no recordo de què anava això! El que ho va comprendre pensarà: Ah clar! Ara entenc alguna cosa que no em quadrava!

Conscienciació vs Càstig

–  No ho facis més o et castigaré!

–  Però per què no ho puc fer?

–  Fes-ho i ja saps què passarà.

La societat està creada a partir del terror del càstig, cosa que em porta a reflexionar al voltant de l’educació actual en termes generals, no sols en l’àmbit de l’escola, i de com és l’ésser humà, quina és la seva naturalesa.

Penso que estem oprimits constantment pel que pugui passar si no fem allò o aquella altra cosa, per les conseqüències negatives sense cap explicació més, ens porta a un estat un tant paradoxal. Hem de creure per no ser castigats, però no sabem per quins set sous hem d’actuar d’una forma o altra. Un exemple d’això seria els set pecats capitals o els deu manaments, si no compleixes amb els manaments seràs castigat eternament… obeeix per no acabar al infern. No és una mica absurd que et diguin “no mataràs” i el perquè tingui un fonament mitològic? Aquí és on entra la paraula conscienciació. No seria molt millor fer entendre que matar a una altra persona perquè si no es bo ni per a tu ni per a la resta de la humanitat?

Un altre exemple que tots hem viscut segurament, l’obligació de fer els deures de l’escola, no perquè sigui bo per a mi i el meu creixement interior, sinó perquè a final de curs suspendràs… Hi ha persones que conec que durant la ESO van renegar dels estudis a causa d’aquesta obligació emparada pel temor al càstig i ara se’n penedeixen al veure que si haguessin assolit certs coneixements bàsics podrien haver arribat més lluny o tindrien un major criteri crític. L’alfabetització no pot ser una imposició, sinó una celebració.

Però si el sistema funciona d’aquesta manera, no serà que és per què els éssers humans no som tan bons com creiem? Entrem a un altre pla de reflexió.

Ai la conscienciació!!!

Una bona amiga meva sempre a defensat que en el tema del reciclatge, la reutilització i la reducció dels residus falta molta cosa d’aquesta. Però si en comptes de sensibilitzar a la gent de com de necessari és fer bé això i s’entra en campanyes publicitàries polèmiques i confoses s’acaba amb els governs decidint multar a aquelles persones que fan les coses malament, malgrat que potser sigui per manca d’educació.

Ai les multes!!!

Quina gran forma d’obligar a seguir les normes sense necessitat de pensar com explicar el perquè s’ha d’actuar d’una manera determinada. Realment som tan idiotes que només la por a un càstig econòmic ens porta a fer allò que el poder considera un comportament correcte? I això ens porta a una altra qüestió, a saber, el poder utilitza allò amb el que ens han estat educant, la por al càstig, per dirigir les nostres vides cap al seu criteri.

Si es necessiten lleis, policia i sancions serà que no som tan bons com creiem o que no som com els que manen volen que siguem… no ho sé, però tot això em preocupa en certa mesura. Qui sap si en una societat completament conscienciada cap al que és el bé comú sembla una utopia on la policia no seria necessària… però què carai és el bé comú?

Ai el maleït relativisme!!!

Però no oblidem del perill que pot arribar a comportar la conscienciació, a saber, la moral de ramat. Com estem conscienciats del que se suposa que és el bé, potser el poder ho pot utilitzar com una arma de control més potent que el càstig… aquesta reflexió ha arribat a un punt estancat on no sé què és millor.

Ai el maleït escepticisme!

Campus Raval de’n peu!

Malgrat que aquest cop no m’he implicat gaire en la lluita estudiantil, tot i que la pujada de taxes ens afecta a tots i totes, he seguit via Internet com poc a poc el campus Raval de la UB ha despertat per tal de veure com mostrar el rebuig a la nova política universitària.

Recordo que temps enrere van ser moltes les mobilitzacions en contra del Pla de Bolonya, mobilitzacions que van començar tard i malament. Aquell curs el vaig perdre a canvi de fer correctament allò que els estudiants de filosofia esperaven de mi, representar-los en el Claustre i la Junta de Facultats. Els representants estudiantils de la meva facultat vam veure quin era l’únic camí possible aleshores, aconseguir que el professorat s’impliqués per almenys fer del canvi a grau fos més digne. Però d’això fa ja una mica de temps.

Hi ha una norma no escrita dins les universitats catalanes: cada dos anys hi ha vagues i manifestacions a favor d’una universitat pública de qualitat. Però això actualment va a més.

La nova política universitària impulsada pels governs de la Generalitat i Espanya ha aconseguit el que semblava impossible: unir a tota la comunitat universitària, fer que estudiants, professorat i PAS s’alcin, es reuneixin i decideixin entre tots què fer. Un exemple d’això és el campus Raval. En tots els anys que porto estudiant (masses, ho sé) allà mai havia rebut una convocatòria de reunió conjunta de les dues facultats (Història i Geografia per una banda i Filosofia per l’altra) per decidir fer un manifest conjunt sobre la situació de l’educació superior.

Sembla ser que al professorat no li ha assentat gaire bé això d’haver de fer més hores amb més alumnes per aula, cosa que els ha dut a veure el que fa anys que l’alumnat critica. La pujada de taxes produïra una fractura social major, on la classe mitjana desapareixerà del tot. L’augment d’hores de classe anirà en decrement de la investigació, allò que els governs sempre han dit que havia de ser el camí per sortir d’aquest pou sense fons. I no només això, la sobresaturació de les aules és inconcebible amb el pla d’estudis actual… com es podrà fer avaluació continuada a més de cent estudiants d’una manera correcte? Com es podrà fer tutories personalitzades a tants estudiants? Com es farà un seguiment d’aquests? La qualitat de la universitat esta en perill des de l’aplicació del pla de Bolonya, aleshores aquests problemes ja es contemplaven, però gran part del professorat creia que els afectaria.

Però encara hi ha més. Es farà un augment de les taxes i al mateix moment es retallaran pressupostos… !!! … hom més veu certa contradicció? On aniran a parar tots aquests diners? A rescatar més bancs? No, aniran a tapar els forats pressupostaris d’anys passats on els rectors creien que podien engrandir el dèficit sense por, com ha passat a tot arreu. Així que no només han estat els diferents governs els que ens han portat fins a aquest punt insostenible, les mateixes universitats també en tenen part de culpa. Fa quatre anys ja hi havia problemes per contractar nous professors, un dels departaments estava sota mínims i la mateixa universitat els deia que s’apanyessin amb el que tenien. Amb la nova política casos com aquests seran el dia a dia en els departaments.

Per tot això, i segur que d’altres coses que se m’escapen, el Raval s’ha alçat en contra de les polítiques actuals de retallades de forma conjunta sota un sol clam: Per una Universitat Pública de qualitat.

Sobre la Selectivitat

D’aquí menys d’una setmana les universitats catalanes, si és que els i les estudiants no decideixen fer un “piquet informatiu” a les portes, s’ompliran d’alumnes de batxillerat per fer un dels pitjors exàmens de la vida estudiantil, l’altra, pel que m’han explicat, és el de conduir.

Les PAU són de tot menys pau!- amb aquest joc de paraules simple sortia en Joan del primer examen, fastiguejat dels nervis que havia passat sense sentit. Al cap i a la fi no hi havia per tant…

Aquests poden ser els pensaments dels milers d’alumnes de batxillerat al finalitzar l’examen de llengua catalana, el primer d’una tanda de varis dies d’incerteses sobre quines seran les qüestions que sortiran d’un temari de dos anys en que molts han sigut incapaços d’entendre res. Sempre recordaré l’histerisme que hi havia per la facultat de farmàcia deu minuts abans de començar, horrible i contagiós… anaven dient els noms i a mesura que s’aproximava el meu pensava que potser ni hi seria perquè havia fet alguna cosa malament de la maleïda burocràcia.

Jo el que em pregunto és si no hi ha una altra forma d’avaluar a l’alumnat i el seu accés als diferents graus. Crec que la pressió a la que esta sotmès l’estudiant és molt gran. En primer lloc trobo un error ajuntar més de tres-centes persones sortint de l’adolescència ja que fins i tot el més tranquil arriba a posar-se dels nervis, recordo que l’any següent vaig anar a mirar una nota a la facultat el mateix dia de la selectivitat (tonto de mi!) i només traspassar la porta una punxada de tensió em va recórrer tot el cos, i això que jo no havia de fer cap examen!

En segon lloc és el gruix de temari, és clar que l’any següent en algunes matèries es trobaran amb exàmens anuals, però no seran de set matèries en tres dies… com a molt tindran dos en un dia i després un altre al cap de dos dies o així. O sigui, aquests dies no representen el que és realment la universitat, on un s’atabala més aviat per fer treballs semblants al treball de recerca (cosa que si que trobo necessari que facin els estudiants de batxillerat).

En tercer lloc és la poca informació que es té a l’hora d’escollir les assignatures a les que un es presenta. Per exemple el meu cas: A qui se li passa pel cap fer Economia d’Empresa si podia fer Història de l’Art? Qui fa Història d’Espanya si pot fer Història de la Filosofia? I més tenint en compte que anava a fer Filosofia… en fi, a principi de curs no en tenia ni idea de com de complicat seria fer Economia, creia que la cosa aniria per una altra banda.

Per acabar hi ha la nota de tall. En aquest cas la falta d’informació sobre el seu funcionament és increïble. Tinc companys que ara són universitaris que encara no saben com va això tan estrany com les notes de tall. La cosa és ben senzilla: llei d’oferta i demanda. Cada grau té com a nota de tall aquella amb la que va entrar l’últim alumne. És a dir, si hi ha un grau de cent alumnes i l’últim entra al Setembre amb un vuit, aquesta serà la nota de tall l’any següent, però potser al cap d’un any per falta d’alumnes s’entra amb un cinc… la nota de tall no és fixa sinó una aproximació del que pot passar, i això no li diuen a ningú. Els graus amb notes de tall altes no tenen perquè ser els graus més complicats, sinó que solen ser els que més demanda tenen.

Si, aquesta ha estat una entrada un tant oportunista però feia dies que no escrivia res i m’ha vingut com anell al dit…

Sobre “Mestres” de TV3

Ja tenim aquí un nou cameo, en aquest cas del Crític de Cine, amic que no es dedica només a mirar pel·lícules tot el dia com algú es pot pensar. En aquest cas ens presenta una crítica sobre la nova sèrie de TV3 “Mestres” des de la visió del professional. Desitjo que us agradi!

Fa uns dies, TV3 ‘la nostra’ va estrenar un programa dedicat íntegrament als ‘MESTRES’. Un programa on mestres, alumnes, escriptors/es, actor i actrius i d’altres personatges reconeguts llencen missatges positius a la societat sobre la tasca que realitzem els docents arreu de Catalunya. Sincerament, penso que és una estratègia més del govern per fer ‘de les seves’. Per què? Anem a pams.

On és la part negativa de ser mestre?

Qualsevol que vegi el programa acaba pensant que ser mestre és una feina meravellosa a temps complert. Que ens passem les vuit hores que estem dins l’escola gaudint i emocionant-nos, que no hi ha temps per fer feines feixugues, per assistir a llargues reunions o per patir conflictes amb alumnes, familiars o altres mestres. És cert que les parts positives superen de carrer les negatives a l’escola, però reflectir només les positives és un acte de demagògia.

El problema és que quan els alts càrrecs del departament vegin el resultat, podran veure unes escoles sòlides, sense fractures, on tot és perfecte i, per tant, no calen grans inversions. Per favor, fotem-li als polítics la veritat de les escoles als morros, perquè la imatge del programa contrasta massa amb les recents manifestacions i mostres de rebuig cap a la gestió del govern.

Casos concrets

El programa es nodreix de casos específics de persones amb noms i cognoms que deixen entrar les càmeres a la seva aula. I què ens ensenyen? Doncs 5 minuts en total de les cinc o sis hores que els alumnes es passen dins l’aula. Res de conflictes, res d’alumnes amb necessitats educatives, ràtios reduïdes,… No us ensenyen com no podem atendre un alumne de forma individualitzada perquè no disposem de recursos humans suficients; com queden 24 alumnes desatesos perquè algun infant no ha pogut aguantar les seves necessitats vitals i se l’ha de canviar o com mestres de secundària són menyspreats per alumnes i famílies. No us expliquen que la intenció del departament és reduir plantilla i augmentar les ràtios l’any vinent.

No dubto de la professionalitat de les persones que hi surten. Tot al contrari; tenen tota la meva admiració. Però de ben segur que durant tot el dia que els va estar gravant van sorgir coses negatives que ‘no quedaven bé en el muntatge final’ segons la direcció del programa. I això em planteja la següent pregunta.

Per què un programa dedicat als mestres ARA?

Diran que ho fan perquè la societat vegi la importància de la tasca docent i es recuperi la valoració que els mestres tenien fins fa un anys. Jo no m’ho crec. Quina casualitat que aparegui un programa d’aquestes característiques alhora que s’anuncien retallades i canvis en el sistema educatiu. Aquest programa el considero una ensabonada descomunal cap als mestres perquè estiguem contents i per donar una excusa més a la societat per dir allò de ‘No et queixis, que ets mestre’

M’agradaria que la gent, en veure aquest programa recuperi la fe i la confiança en els mestres d’arreu, però em penso que la reacció serà la contraria. I el govern ja hi compta amb això.

Reflexions educatives (2) · per Laura

Esteu d’acord de fer una setmana de vacances escolar al mes de febrer?

Aquesta era la pregunta de debat d’avui, dimarts 1 de desembre, als Matins de tv3. La majoria de vots a les 9:41h eren totalment en contra (bàsicament perquè només es pot dir SI o NO). Aquest resultat m’ha sorprès i he cregut convenient un altre post.

Els sindicats i pares hi estan en contra perquè diuen que seria complicat combinar-se una setmana de vacances amb la seva situació laboral. A més, també creuen que aquesta decisió del Conseller no és fruit d’una reflexió purament educativa sinó que també econòmica… clar! No és d’estranyar pensar això desprès que el conseller recomanés a les famílies anar a esquiar durant aquesta setmana…

Evidentment el comentari del senyor Conseller d’Educació sobre la seva afició a l’esquí és totalment, i si em permeteu el comentari, una pixada fora de test. Pel tema de l’esquí també hi podríem tenir un post a part. Però si obviem aquest desafortunat comentari i ens parem a pensar sobre els avantatges i desavantatges reals d’aquest canvi, per mi, la balança es decanta pel SI.

Davant dels pressupòsits que les vacances d’estiu són dos mesos gairebé interminables per molts nens i famílies, que el segon trimestre és el més llarg del curs i que el rendiment del cervell depèn de les hores treballades, és a dir, que els nens es cansen d’unes vacances tan llargues (i tornen sense saber escriure com qui diu) i d’un segon trimestre tan llarg. Per tant, sembla ser que moure una setmana de vacances de setembre i traslladar-la a finals de febrer seria una opció encertada per fer el curs més lleuger pels nens i als mestres que els han d’aguantar.

Pel que fa a les crítiques que han fet els pares sobre la seva dificultat de compaginar aquesta setmana de vacances amb la situació laboral, crec que és una crítica poc fonamentada ja que no és afegir una setmana de vacances sinó moure-la. Pels pares que apunten als seus fills a casals i campus durant el mes de setembre, segurament aquesta oferta també existirà, o hauria d’existir durant aquesta setmana de vacances al febrer. I pels pares que prefereixen tenir les vacances amb els seus fills que apuntar-los a un casal, és tan fàcil com treballar al setembre i agafar-se festa la setmana del febrer, els dies de festa són exactament els mateixos.

Aquesta és la meva opinió fonamentada tan bonament com he pogut des del punt de vista de l’infant, professor i pares, però m’agradaria saber si la vostra opinió és també el NO rotund que ha sorgit de l’enquesta dels Matins i perquè.