El meu conte preferit

Aquest conte el vaig escoltar per primera vegada farà cosa de nou anys i des d’aleshores em va deixar fascinat. L’he explicat moltes vegades i sempre m’acabo emocionant quan arribo al final. Per això, i pel bé de les generacions futures, crec que és necessari transmetre’l.

Recordo que quan tenia uns quinze anys vaig anar per primer cop a Barcelona amb els meus amics, sense la companyia dels meus pares. Vam decidir anar al carrer Tallers, ja que havíem escoltat moltes coses sobre aquest carrer i la curiositat ens envaïa. No ens va defraudar. Estava ple de botigues de música i roba més o menys alternativa… però jo em vaig quedar bocabadat amb una botiga en concret, era una botiga de teles. Després d’insistir bastant hi vam entrar. A l’interior em vaig quedar parat davant d’una de les teles en venta, era, com ho diria… fantàstica, no podia deixar de mirar-la, tenia unes formes estranyes i uns colors estrambòtics que variaven segons la perspectiva, era LA TELA! Sense pensar-m’ho dues vegades vaig comprar-la tota.

En arribar a casa vaig estendre la tela damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què fer amb ella, en tenia prou com per fer un preciós abric. Ai! M’encantava aquell abric, no me’l treia per res del món, fos hivern o estiu sempre el portava posat i anava dient als meus amics i coneguts: Mireu quin abric que tinc! Mireu quines formes més rares té la tela! I quins colors! Però va passar el temps i l’abric va començar a fer-se malbé. Tot i això no podia llençar-lo, de manera que vaig posar-lo damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què podia fer.

Després de donar moltes voltes vaig pensar que el millor era fer de l’abric una camisa. Buah! Era genial aquella camisa, tenia uns colors i unes formes inimaginables, brutal! De manera que sempre la portava posada, qualsevol excusa era bona per ensenyar-la a la resta de la gent… fins que una nit de festa se’m va caure un cubata a sobre, deixant una gran taca negre inesborrable. Trist vaig posar la camisa damunt la taula i vaig pensar què carai fer amb la tela, encara es podia aprofitar alguna cosa.

Després de mirar-la i remirar-la vaig saber què podia fer-ne: Un barret. M’encantava aquell barret! Tenia uns colors, unes formes… indescriptibles! Era el millor barret del món i quasi no me’l treia ni per dormir, volia que tothom tingués l’oportunitat de gaudir-lo tant com jo. Però va arribar la tardor i amb les pluges es va mullar tant que es va encongir i ja no em cabia, de manera que capcot me’l mirava damunt la taula del menjador pensant com intentar aprofitar el que em quedava de tela.

Després de pensar-ho molt vaig decidir que el millor era fer un mocador. M’encantava aquell mocador! Era, com ho diria, el millor mocador del món, amb aquells colors estrambòtics i aquelles formes estranyes, tenia rodones, quadrats, cubs… qualsevol forma pensable i més! El portava a tot arreu ben col·locat en la butxaca d’un camisa perquè es veiés. Els meus amics i companys sempre em deien “Carai quin mocador més xulo!” i jo tan content de mostrar aquella joia a la resta de la gent. Fins que un dia em va venir un esternut i sense pensar-hi vaig agafar el mocador. Atxem! I el mocador que tant m’agradava va quedar inservible. Més trist que mai vaig posar el pobre mocador sobre la taula del menjador i vaig començar a pensar què fer amb la poca tela que em quedava.

Després d’unes hores capficat vaig arribar a una conclusió, faria un botó. M’encantava aquell botó! Tenia encara totes aquelles formes genials i aquells colors preciosos! El portava posat en qualsevol peça de roba, fins i tot el banyador! Els meus companys i amics es quedaven de pedra quan el veien, com si aquell botó els hipnotitzés. Era el millor botó del món. Però un dia el botó va caure en un pot d’àcid mentre feia un experiment quedant gairebé destruït. La tristesa m’omplia per complert, el que em quedava de la meva estimada tela era inservible, no hi havia cap cosa a fer. Tot i així vaig posar la poca tela que em quedava, aquella tela que tant m’agradava (amb aquells colors, aquelles formes impossibles), damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què en podria extreure d’ella.

Al cap de poc ho tenia ben clar… d’aquell tros de tela ínfim que tantes bones experiències m’havia donat, que tant m’havia agradat, en trauria aquesta història per vosaltres.

L’Oreneta

Diuen que al caure la Lluna rere les muntanyes de la serralada del litoral s’escolta el so d’una oreneta donant la benvinguda al dia següent. Just després, alça el seu vol elegant sobre els caps de la gent que va o torna de treballar tot dirigint-se cap als núvols a la recerca de la pluja. Però fa massa temps que no hi ha cap rastre d’aquests. Inquieta, l’oreneta torna al seu niu i tot posant-se en els seu racó de pensar, comença a cercar solucions a la sequera.

Un bon dia va rebre la visita del seu amic falcó. Ell també semblava preocupat per la sequera. Així que van decidir anar cap als Pirineus a veure si aconseguien descobrir alguna cosa. D’aquesta manera va ser com van desplegar les seves petites ales i començaren a volar i volar sense gairebé descans. Un cop van deixar enrere Barcelona, van travessar Collserola… aquella serralada que de cara al mar és escarpada i amb poca vegetació, però que la seva vessant nord és completament a la inversa. Allà van sentir el cant del pit-roig. Van baixar a buscar-lo. El pit-roig estava sota l’ombra d’un pi assedegat, els tolls d’aigua, les rieres i rierols, les fonts i tot s’havien assecat. Una minsa espurna podia ser l’inici d’una catàstrofe pel bosc. El pit-roig no els podia acompanyar, massa petit per tan llarga distància, les seves ales no ho suportarien, però malgrat això els va donar el màxim d’ànims possibles a l’oreneta i al falcó.

Les dues aus aventureres van reiniciar el seu viatge.

A l’alçada de Manresa una imponent cigonya els deturà. No podien passar per allà els digué. La resposta a la lògica pregunta que van fer l’oreneta i el falcó, va ser que els forans no tenien dret a passar per aquella zona perquè creien que les cigonyes eren les millors de tot el món animal, i que per tant en el seu territori d’alts campanars no hi tenien accés. Aleshores van haver de recular fins a trobar-se amb la imponent serralada de Montserrat. A prop del Cavall Bernat van trobar un pi on cantava alegrement un rossinyol. L’oreneta li va preguntar si sabia com arribar als frondosos boscos del nord. El rossinyol li respongué tot cantant que ell fa temps que ho volia saber, però va descobrir que l’extensió del territori de les cigonyes avarca quasi tota la zona oest. Amb una mirada trista per les males noticies, el falcó va preguntar-li al rossinyol si els volia acompanyar. D’un bot va començar a cantar: Una Oreneta un bon matí, junt amb un falcó el seu amic, al veure les fonts seques van partir, per cercar els núvols del Cadí.

Van volar cap a l’est, fins arribar al mar Mediterrani. Al veure les platges de sorra daurada acariciades per la brisa i les onades van començar a resseguir la costa cap al nord, tot esperant no trobar-se amb cap més cigonya. Van passar pel Maresme, per Lloret, i a Tossa de Mar van fer una pausa dins del castell que vigila l’entrada a la platja. Mentre queia el Sol rere el mar miraven embadalides com unes gavines perseguien els vaixells pesquers o inclús es llançaven a l’aigua des dels precipicis a pescar. Quins ocells més valents, pensaven l’oreneta i el rossinyol mentre el falcó se’ls mirava tot estranyat, que mai m’han vista caçar aquest parell? Es preguntava. Continua llegint

El monstre de les sabatilles

Corria per casa meva una llegeda que no em creia pas. Des de petitet vaig estar escoltant cada nit com mon pare m’explicava la història d’un èsser que habita en la nostra llar. Ma mare, quan començava a sentir parlar d’ell marxava a la sala més allunyada.

Aquest èsser era un monstre pelut, però suficientment petit com per poder-se amagar sota els armaris; tenia uns ulls molt grans, ja que així podia veure-s’hi millor per la nit; el seu cos era tan lleuger que ningú l’escoltava caminar, encara que estigués al teu darrere; la seva presència es notava solament per un suau descens de la temperatura, producte del seu especial poder de fer còrrer més lent el temps. El seu aliment preferit eren els peixets de plata que creixen per la pols i els seu passatemps, el de robar les sabatilles als membres de la casa on vivia.

Quantes sabatilles s’han perdut per culpa del Monstre de les Sabatilles! Però que en fa ell? Les amaga en algun racó esperant que hom vulgui començar a jugar amb ell. Llavors mon pare mirava per tota l’habitació, començava a parlar fluixet… per això fills meus heu de ser ordenats i no deixar mai les sabatilles tirades vés a saber on, ja que és quan el Monstre millor actua.

Jo no em creia pas que existis tal monstre, de fet sempre acabaen rient i fen bromes sobre aquest, però durant aquesta darrera setmana sembla que hagi sortit del món imaginari per fer-me la vida impossible. En serio, cada dia em trobo unes sabatilles diferents que intento deixar en un lloc determinat, però després quan a la nit torno a casa, ja no hi són i m’haig de passejar descalç i m’ecostipo… Maleït Monstre de les Sabatilles!!