Sobre el bé i el mal

Al llarg de la història s’ha parlat molt sobre aquest tema, tant que sembla que està del tot desgastat. Tot i així la discussió sobre el bé i el mal ens ha donat frases tan cèlebres i estúpides com ara “Estem en el millor dels móns possibles”… Hi ha alguna resposta sobre la qüestió?

Benvinguts al món de la ètica i la seva pregunta clau: què és el bé?

Moltes són les respostes…

Per una banda tenim la resposta metafísica-teològica: Déu és el bé suprem i tots tenim com a finalitat arribar a ell, per tant el món, al ser creat a la semblança de Déu és perfecte i només la naturalesa física de l’home el porta a actuar no bé, encara que el mal no existeix. Això t’ho podria afirmar un tal Sant Tomàs d’Aquino… però no sembla ser gaire coherent la resposta en l’actualitat, i menys encara després de la mort de Déu. El ser humà va crear Déu com un mite més i gràcies a Nietzsche (tot i no ser el primer en proclamar aquesta mort) el logos per fi ha superat al mite més arrelat en la nostra tradició. És a dir: Déu no pot ser el bé suprem perquè Déu ja no té utilitat per nosaltres més enllà del mite i la fe.

Modernitat: L’home és un llop per l’home (Hobbes).

Anem al relativisme… el que és bé o mal depèn de molts factors i és relatiu en cada ser humà. La resposta de Sext Empíric als Esbossos Pirrònics (segle I d.C.) i els escèptics sobre l’ètica va començar a agafar força al segle XX. Sobretot després de les dues guerres mundials. Però el relativisme ens ofereix un problema: si tot és relatiu, pot existir la idea de justícia? Com podem viure en comunitat si cadascú té un concepte propi de bé? Més que un problema, el relativisme sembla un tant perillós, perquè ens pot portar al caos absolut on en nom del “tot és relatiu” la utilització de la violència per defensar el pensament propi o qualsevol acció pot ser del tot acceptada. Però de rerefons es destapa una pregunta prou interessant: Hi ha algun tipus de bé absolut? Sembla ser que no. Alguns poden afirmar que la vida pròpia és un bé absolut perquè ningú vol morir, aleshores apareix el suïcida i t’ho rebat, per això el suïcidi era penat pel cristianisme, perquè posava contra les cordes la vida com a principi ètic. I podem fer la mateixa reflexió al voltant del mal. Però llavors queda en certa mesura afirmada la teoria relativista… és massa senzill per ser cert, però és en la senzillesa de l’argument on rau la seva força. Sembla ser que en el món postmodern on qualsevol cosa és possible que aquesta corrent ha agafat per les regnes l’ètica.

Però no és així.

Penso que allò que ha agafat les regnes de l’ètica i ens diu què és el bé i el mal és, com no, el poder. I sempre ha estat així. Entrem al post-estructuralisme i l’hermenèutica.

L’exposició d’aquest argument on el poder és qui mana les nostres vides i ens manipula fent-nos creure que som lliures és un pèl complicat, però per això ja tenim la literatura. Només diré un número: 1984.

El poder té els mitjans necessaris per influenciar en la nostra vida, cada època ha tingut una visió determinada sobre el que és el bé gràcies a això. Una societat feudal no et dirà mai que el bé és la democràcia, i procurarà com sigui evitar que la gent sàpiga què carai és la democràcia per mantenir el seu estatus. Actualment ens diuen que estem en una democràcia, que som lliures, però el bé sembla ser obtenir el major de capital possible per poder consumir tals productes… Estem lligats a la societat de consum i va creixent la creença que els governs dels països desenvolupats estan controlats per les grans empreses. Que el govern espanyol posi una taxa impagable als que opten per l’energia solar alimenta la conspiranoia de que Endesa controla el govern. El mal què és? Allò que la constitució i les lleis ens marca… per molt evident ens sembli que matar a alguna persona és dolent, qui no ha pensat mai en matar a algú? Un medieval et diria que estem marcats pel mal a causa del pecat original, un modern que som dolents per naturalesa i el bé és un pacte social, un postmodern no et sabria què respondre.

El problema de tot això rau en el fet que aquest pensament està alimentat pel pensament de Hegel, un filòsof que no crec que s’entengués ni ell mateix per les enrevessades argumentacions que feia. Segons el pensador alemany al llarg de la història tot moment A acaba essent superat per B i així fins a l’actualitat… per exemple: l’època feudal (A) va ser superada per la revolució francesa (B). Sí, estem barrejant ètica amb filosofia de la història i filosofia política, però això és una petita mostra que tot acaba sent relacionat d’una forma o altra. Ara les preguntes problemàtiques: Si tot es va superant ad infinitum quan es superarà la situació actual? Si els conceptes de Bé i de Mal van variant al llarg de la història, podem afirmar que existeixen en si? Qui o què marca el que està bé o malament? On queda la llibertat, en poder comprar x o y? Realment és important preguntar-se per tot això? La ignorància dóna la felicitat i per tant és el bé? Ha guanyat el relativisme?

En conclusió: Què és el bé i el mal? No tinc ni puta idea.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s