Sobre el bé i el mal

Al llarg de la història s’ha parlat molt sobre aquest tema, tant que sembla que està del tot desgastat. Tot i així la discussió sobre el bé i el mal ens ha donat frases tan cèlebres i estúpides com ara “Estem en el millor dels móns possibles”… Hi ha alguna resposta sobre la qüestió?

Benvinguts al món de la ètica i la seva pregunta clau: què és el bé?

Moltes són les respostes…

Per una banda tenim la resposta metafísica-teològica: Déu és el bé suprem i tots tenim com a finalitat arribar a ell, per tant el món, al ser creat a la semblança de Déu és perfecte i només la naturalesa física de l’home el porta a actuar no bé, encara que el mal no existeix. Això t’ho podria afirmar un tal Sant Tomàs d’Aquino… però no sembla ser gaire coherent la resposta en l’actualitat, i menys encara després de la mort de Déu. El ser humà va crear Déu com un mite més i gràcies a Nietzsche (tot i no ser el primer en proclamar aquesta mort) el logos per fi ha superat al mite més arrelat en la nostra tradició. És a dir: Déu no pot ser el bé suprem perquè Déu ja no té utilitat per nosaltres més enllà del mite i la fe.

Modernitat: L’home és un llop per l’home (Hobbes).

Anem al relativisme… el que és bé o mal depèn de molts factors i és relatiu en cada ser humà. La resposta de Sext Empíric als Esbossos Pirrònics (segle I d.C.) i els escèptics sobre l’ètica va començar a agafar força al segle XX. Sobretot després de les dues guerres mundials. Però el relativisme ens ofereix un problema: si tot és relatiu, pot existir la idea de justícia? Com podem viure en comunitat si cadascú té un concepte propi de bé? Més que un problema, el relativisme sembla un tant perillós, perquè ens pot portar al caos absolut on en nom del “tot és relatiu” la utilització de la violència per defensar el pensament propi o qualsevol acció pot ser del tot acceptada. Però de rerefons es destapa una pregunta prou interessant: Hi ha algun tipus de bé absolut? Sembla ser que no. Alguns poden afirmar que la vida pròpia és un bé absolut perquè ningú vol morir, aleshores apareix el suïcida i t’ho rebat, per això el suïcidi era penat pel cristianisme, perquè posava contra les cordes la vida com a principi ètic. I podem fer la mateixa reflexió al voltant del mal. Però llavors queda en certa mesura afirmada la teoria relativista… és massa senzill per ser cert, però és en la senzillesa de l’argument on rau la seva força. Sembla ser que en el món postmodern on qualsevol cosa és possible que aquesta corrent ha agafat per les regnes l’ètica.

Però no és així.

Penso que allò que ha agafat les regnes de l’ètica i ens diu què és el bé i el mal és, com no, el poder. I sempre ha estat així. Entrem al post-estructuralisme i l’hermenèutica.

L’exposició d’aquest argument on el poder és qui mana les nostres vides i ens manipula fent-nos creure que som lliures és un pèl complicat, però per això ja tenim la literatura. Només diré un número: 1984.

El poder té els mitjans necessaris per influenciar en la nostra vida, cada època ha tingut una visió determinada sobre el que és el bé gràcies a això. Una societat feudal no et dirà mai que el bé és la democràcia, i procurarà com sigui evitar que la gent sàpiga què carai és la democràcia per mantenir el seu estatus. Actualment ens diuen que estem en una democràcia, que som lliures, però el bé sembla ser obtenir el major de capital possible per poder consumir tals productes… Estem lligats a la societat de consum i va creixent la creença que els governs dels països desenvolupats estan controlats per les grans empreses. Que el govern espanyol posi una taxa impagable als que opten per l’energia solar alimenta la conspiranoia de que Endesa controla el govern. El mal què és? Allò que la constitució i les lleis ens marca… per molt evident ens sembli que matar a alguna persona és dolent, qui no ha pensat mai en matar a algú? Un medieval et diria que estem marcats pel mal a causa del pecat original, un modern que som dolents per naturalesa i el bé és un pacte social, un postmodern no et sabria què respondre.

El problema de tot això rau en el fet que aquest pensament està alimentat pel pensament de Hegel, un filòsof que no crec que s’entengués ni ell mateix per les enrevessades argumentacions que feia. Segons el pensador alemany al llarg de la història tot moment A acaba essent superat per B i així fins a l’actualitat… per exemple: l’època feudal (A) va ser superada per la revolució francesa (B). Sí, estem barrejant ètica amb filosofia de la història i filosofia política, però això és una petita mostra que tot acaba sent relacionat d’una forma o altra. Ara les preguntes problemàtiques: Si tot es va superant ad infinitum quan es superarà la situació actual? Si els conceptes de Bé i de Mal van variant al llarg de la història, podem afirmar que existeixen en si? Qui o què marca el que està bé o malament? On queda la llibertat, en poder comprar x o y? Realment és important preguntar-se per tot això? La ignorància dóna la felicitat i per tant és el bé? Ha guanyat el relativisme?

En conclusió: Què és el bé i el mal? No tinc ni puta idea.

Va de Finals.

Durant el segle XX s’han enunciat el final de la història, de la filosofia, de l’home, de l’art… com si fos una moda macabra dels pensadors postmoderns. El problema està que totes aquestes morts es poden resumir en una de sola: El de la Metafísica.

Explicar el final de la Metafísica Occidental és molt complicat en una entrada de blog, tot i així ho intentaré resumir el màxim de bé possible. Per fer-ho cal mirar molt enrere en la nostra història un segon. Tota la metafísica va començar amb el poema de Parmènides sobre el ser, a partir d’això es va iniciar la reflexió entorn el ser de les coses, l’ontologia, sobre quin és el seu principi i la naturalesa d’aquest principi. I el nostre estimadíssim Plató va ser el que va acabar de liar la troca amb la seva teoria de les idees, donant el cop d’efecte necessari per alimentar el pensament religiós amb fonament teòric-”racional”. Fins aquí el mini-resum de tota la història del pensament antic.

Per no avorrir amb un llarg recorregut sobre l’evolució del pensament que passa per Aristòtil, Plotino, Sant Tomàs, Descartes, Hume, Kant, Hegel… ens situarem al final del segle XIX amb Nietzsche. El pensador alemany va anunciar la mort de déu, aquest anunci el planteja al Zaratustra com un assassinat de la societat occidental necessari al haver-hi un canvi en la mentalitat a causa del progrés. És a dir, déu no ha mort de vell, sinó que som nosaltres els que hem vist que pensar en ell és quelcom caduc. Després d’això comença una llarga reflexió dins de la postmodernitat i el nihilisme, però un nihilisme destructiu on ja no existeix cap veritat absoluta, cap ideal, i per tan res a fer (la mort de la història, etc.), no. En aquest punt hi ha dos camins a escollir, tal com ens plantejava la deessa de Parmènides, refundar la Metafísica o aniquilar-la per crear un nou pensament adient amb el temps que vivim. I aqui apareix una figura dimonitzada per molts: Heidegger.

Heidegger va teoritzar el final de la metafísica com a apertura. Segons ell no es podia parlar del Ser des de la totalitat del món al ser impossible i aleshores va començar a reflexionar sobre l’ontologia del Ser des de la pròpia existència. Dins de la nostra existència hi ha una sola cosa evident: que som ser per a la mort. O sigui que som persones finites i per això el Ser també ho ha de ser. Què comporta tot això? Que hi ha un canvi de perspectiva on la Metafísica careix de sentit, per una banda, i que els valors que s’extreien d’ella ja no valen per una banda, i que només la Història és allò no finit, malgrat que cada època la interpreti segons li sembli.

Seguim avançant en el segle XX, l’hermenèutica i el post-estructuralisme agafarà el testimoni heideggerià per teoritzar partint de la Història. Derrida i Deleuze per una banda es dirigiran cap als clàssics per fer una relectura intentant fer parlar tot allò silenciat en els textos per segles de metafísica cristiana. L’hermenèutica dirigirà l’òptica cap a intentar donar a la societat alguna mena de fonament a l’ètica i la política postmoderna tenint en compte aquells valors que durant la Història s’han mantingut i reflexionant perquè no han patit gaire modificacions. Tot això sembla apuntar cap a Hegel i la seva visió de la Història, i no seria una mala intuïció.

Tota aquesta evolució que he resumit no és gratuïta, el final de la Metafísica és el final de la Filosofia com sempre ha sigut coneguda, cosa que teoritza actualment Gianni Vattimo agafant el relleu de tot el pensament continental del segle XX. A partir d’aquest punt el filòsof pot començar a crear, fer nihilisme constructiu on la veritat, malgrat a estar subjecte al moment en que ens trobem i per tant no pot ser possible una veritat 100% objectiva. I ni tan sols l’art (com deia Heidegger) o la ciència, el progrés és present, això vol dir que el que avui és cert en ciència, demà potser no ho és a causa d’aquest progrés. Però pot crear noves perspectives sense intentar superar la Metafísica, ja que això seria continuar amb el joc dialectal. Un exemple d’això seria advertir que les religions no tenen cap mena de sentit, però que hi ha valors com el respecte o la solidaritat que caldria marcar com a necessaris per a la societat malgrat semblar oblidats per l’individualisme alimentat pel capitalisme.

Tots aquests finals són el final dels ideals utòpics, de la mala lectura de Parmènides per part de Plató que tan de mal ha fet durant segles, de l’idealisme, per fer del nihilisme quelcom productiu tenint sempre present la finitud de la nostra existència i el que la Història ens pot encara ensenyar, una mirada cap a enrere per encarar el futur amb certa esperança de poder canviar encara alguna cosa.

Sobre la Tolerància

Malgrat que pel títol pugueu creure que aquest post anirà sobre el racisme, he cregut convenient enfocar-lo cap a un altre tipus de tolerància.

Dins de la nostra societat hi ha un parell de valors en els quals se’ns educa a la majoria des de petits, valors que són fonamentals per a una vida plenament democràtica però que algunes persones se n’aprofiten per poder fer el que vulguin. M’estic referint a la convivència i la tolerància.

Encara que sembli mentira en nom de la tolerància hem d’aguantar dins dels nostres cercles socials situacions al límit, on la gent intenta posar-nos a prova per tal de veure fins a quin punt pot estirar la corda de la nostra paciència i bona fe. Fent que la nostra intenció de provar d’actuar dins dels valors del civisme caigui com un castell de cartes i que tot i ser elles qui actuen malament siguem nosaltres els que quedem en evidència. Som com adolescents que cerquen el punt al qual poden desafiar als seus progenitors.
Doncs jo ja me n’he cansat.

Estic fart de demanar disculpes a persones pel simple fet del “Ja saps com són!”, però que l’únic que intenten és destruir la convivència a partir de mentires i accions carents de bones intencions. Estic fart de sentir que m’he rebaixat al seu nivell i que per mostrar que s’és millor persona dins dels valors del civisme haig de deixar-los fer el que vulguin i recriminar-los a partir d’arguments que són incapaços d’escoltar. Cada cop que escolto la maleïda frase no puc deixar d’imaginar-me un judici on l’advocat d’un psicòpata es dirigeix a les famílies de les seves víctimes dient-la i que aquestes diguessin “Es clar, es clar… pobret…” (si això és una reducció a l’absurd, però ja sabeu com sóc…).

En fi, la tolerància és necessària en les societats per tal de mantenir el contracte social vigent i inalterable, però s’ha arribat a un punt on l’individualisme d’alguns personatges pot trencar-lo pel benefici propi. És com si pel propi interès s’hagués trobat un buit dins del civisme per tal de tractar-nos a la resta d’estúpids, demostrant que ens falta esperit crític davant d’algunes situacions.

El problema recau en el fet de no saber com actuar davant això, si fos un nen petit que reclama constantment l’atenció s’ignoraria durant un temps per tal de no entrar en el seu joc… però caldria fer-ho amb persones adultes? Potser si, sembla mentira però així tens un problema menys en el qual pensar i al final, davant la visió de no poder trobar límit perquè és inexistent aquestes persones decideixen sortir del teu cercle, cosa que s’agraeix.

Nihilisme personal

Malgrat les clares influències de Nietzsche, desde que vaig començar la carrera fins al dia d’avui el meu pensament propi ha anat evolucionant a mesura que coneixia més en quins pensaments s’assemblaven, cosa que m’ha permés canviar i començar a perfilar una forma d’entendre el món.

Una de les coses que tinc més clares és que tot el que comença acabarà, ja sigui per la possibilitat última de la mort pròpia com perquè és lògic. Pensament que em fa mirar l’experiència del dia a dia diferent, considero que tota cosa bona acaba i tota dolenta també… però no em deixo embriagar per cap dels dos estats, tal com em diuen “tens cacaolat a les venes”. Això vol dir que no mostro gairebé mai els sentiments perquè no en tinc. Ric, m’enfado, em desespero… però mai sento tristesa o alegria, cosa que em porta a un estat de tranquil·litat. Aquesta és la part ètica.

Per altra banda, considero que hi ha una realitat, és evident, però, tal com deia Husserl, s’ha de posar entreparentèsis tota evidència per tal d’enfocar una mirada sobre els objectes completament diferent, captant el fenòmen i no l’objecte. Jo diria que s’ha de posar tota realitat sota sospita i negar-la rotundament per tal de després reedificar un nou pensament, on ja no es parli ni d’evidències, ni dualitats, ni tonteries que es porten masses anys discutint… jo sóc, els altres també, i com som, sempre hi haurà opressió. La conclusió final de l’escepticisme no és que tot és relatiu, sinò que hi ha una realitat que no es pot refutar (això Sext Empíric ho deixa clar en els Esbossos Pirrònics).

Durant anys se m’ha intentat col·locar en algun àmbit, que si ets un idealista, que si ets un escèptic, que si ets un nihilista, que si ets un postmodern… l’actualitat dona pena, em desencanta, fa que cada cop que trobi una espurna d’esperança, aquesta s’apagui ràpidament… no confío en la humanitat, per molt que sembli aparèixer una bocanada d’aire fresc amb perfum de canvi, sigui aixafada per la roda del Capital. Però no em conformo, sinò no escriuria, no intentaria fer saber el que passa al meu voltant, no criticaria la societat; si em conformés faria com ella, seure còmodament i esperar que alguna cosa pasi.

Derechos asertivos

Asertivo: Es aquel estilo de comunicación abierto a las opiniones ajenas, dándoles la misma importancia que a las propias. Parte del respeto hacia los demás y hacia uno mismo, planteando con seguridad y confianza lo que se quiere, aceptando que la postura de los demás no tiene por qué coincidir con la propia y evitando los conflictos de forma directa, abierta y honesta. (més informació a aquí)

1. Derecho a ser tratado con respeto y dignidad.
2. En ocasiones, derecho a ser el primero.
3. Derecho a equivocarse y a hacerse responsable de sus propios errores.
4. Derecho a tener sus propios valores, opiniones y creencias.
5. Derecho a tener sus propias necesidades y que éstas sean tan importantes como las de los demás.
6. Derecho a experimentar y a expresar los propios sentimientos y emociones, haciéndose responsable de ellos.
7. Derecho a cambiar de opinión, idea o línea de acción.
8. Derecho a protestar cuando se es tratado de una manera injusta.
9. Derecho a cambiar lo que no nos es satisfactorio.
10. Derecho a detenerse y pensar antes de actuar.
11. Derecho a pedir lo que se quiere.
12. Derecho a ser independiente.
13. Derecho a superarse, aun superando a los demás. (Castanyer: 1996:48)
14. Derecho a que se le reconozca un trabajo bien hecho.
15. Derecho a decidir qué hacer con el propio cuerpo, tiempo y propiedades.
16. Derecho a hacer menos de lo que humanamente se es capaz de hacer.
17. Derecho a ignorar los consejos de los demás.
18. Derecho a rechazar peticiones sin sentirse culpable o egoísta.
19. Derecho a estar solo aun cuando otras personas deseen nuestra compañía.
20. Derecho a no justificarse ante los demás.
21. Derecho a decidir si uno quiere o no responsabilizarse de los problemas de otros.
22. Derecho a no anticiparse a las necesidades y deseos de los demás.
23. Derecho a no estar pendiente de la buena voluntad de los demás.
24. Derecho a elegir entre responder o no hacerlo.
25. Derecho a sentir y expresar el dolor.
26. Derecho a hablar sobre un problema con la persona implicada y, en los casos límite en los que los derechos de cada uno no estén del todo claros, llegar a un compromiso viable.
27. Derecho a no comportarse de forma asertiva o socialmente hábil.
28. Derecho a vulnerar, de forma ocasional, algunos de los derechos personales.
29. Derecho a hacer cualquier cosa mientras no se violen los derechos de otra persona.
30. Derecho a tener derechos.
31. Derecho a renunciar o a hacer uso de estos derechos.

Bé, és una curiositat que em vaig trobar enun centre cultural i creia convenient mostrar-los i veure que en penseu. Per part meva, penso que alguns dels drets estarien dins del que es diria sentit comú. També crec que aquests drets poden ser una alternativa als drets humans liberals (i això últim no és una opinió, els drets humans són liberals) o mostren que es pot pensar diferent i crear nous camins i pactes socials.

L’Hedonisme egoísta

Porto un temps llarg intentant compendre la societat del meu voltant, cercant quines són les seves caréncies com a tal i per quines raons a vegades em sento completament distant del meu entorn tot i mantenir-hi un contacte directe i costant. Tota la reflexió pretenia ser una dura crítica a la hipocresía, però lentament et vas omplint de merda fins adonar-te que ella no és la culpable, sino la conseqüència de la postura moral i ètica que ha adoptat la major part de la gent: l’hedonisme egoísta.

Estem en una societat ultra-hedonista que es pensa que el fonament és Epicur, però la majoria pensa en Epicur com un pensador irracional i completament donat als plaers més cinétics… una visió massa llunyana al que ens explica Diogenes Laercio (<Vida de filosofos antiguos> llibre X>). Aquesta afirmació és una evidència empírica, només cal passejar-se per Barcelona un dia de cada dia per la nit o pels carrers de qualsevol altra ciutat divendres i dissabte per la nit. L’alcohol, el sexe i el menjar com uns porcs és per a molts la seva única meta a la vida. El motor de la societat esta basat en aixó i tots els mitjans ho saben i ho exploten sense parar. Algú sap quants bars hi ha a Bellvitge? Un parell o tres per cada bloc de pisos (o fitxa de dominó), aproximadament la distribució és bar, banc, fruiteria, bar, forn de pa, banc, bar. I si parlessim de Tallers o altres carrers de Barcelona els bars encara en són més. Això no és més que una mostra del que he afirmat al principi.

Egoista, aquest és l’adjectiu que més s’avé a l’hedonisme. Per què? En una societat tan individualista com la nostra el més evident és que tots intentem escombrar cap a casa. L’egoísme ens porta a arrossegar els nostres companys a on nosaltres volguem i fer un ús de la doxa per tal d’aconseguir el que desitjem per sobre de tot. Avui vull anar a tal lloc tan si vols com si no, sé que estaràs cansat perque portes tot el dia currant i jo dormint però, com que tinc una gran capacitat de persuasió i necessito que algú m’acompanyi per tenir una conversa superflua, et menjare el tarro tan com pugui per a que vinguis… però em comptes de dir-li així utilitzes l’hipocresia per aconseguir-ho. És egoista també en el sentit que acabes ajuntant-te amb aquells que creus que et donaran el que vols, o sigui que no es cerca mai el bé comú sinò el propi.

Malgrat que aquest discurs fa aigües per moltes bandes, és només el preàmbul d’un anàlisi més profund (sense necessitat d’adentrar-me en la historia del pensament) procuran millorar els fonaments d’aquesta afirmació i cercant exemples molt més clarificadors, sobretot amb la part del egoísme. Tot i això, penso que un dels factors que porta a la gent a no actuar en comunitat i pensar <<Mentre no em molestin m’és igual el que passi!>> sense cercar un bé comú terrenal és aquest hedonisme egoista radical.

Regals

Durant uns dies no aconsegueixo entendre la utilitat que tenen els regals, ho trobo una cosa absurda que la gent valori les amistats per coses materials que es donen quasi obligatòriament. Mai he demanat a ningú que em regali res, quan dic mai em refereixo des de que tinc un ús de la raó coherent amb el que penso. Aquest any, pel meu aniversari no vaig rebre res i estic la mar de feliç per que per fi els meus amics ho han entés. No necessito que se’m demostri el fervor amigal a base de regals, si no de bones converses, confiança i aconteixements.

Moralment no em veig obligat a actuar com em dicta lo socialment ben vist, les meves màximes no entendran aquesta necessitat imposada i que no sé qui se la va inventar. Si algú pensa alguna vegada en regalar-me quelcom, que sigui original i que vagi més enllà del materialisme purament simbólic que t’obliga a retornar-li tard o d’hora. Que em regali la mort… així podré agrair-li tota la vida.

Prudéncia

Després de passar-me una setmana analitzant i intentant comparar la carta de Meneceu d’Epicur i un apartat del llibre III dels Esbossos Pirrònics de Sext Empíric, he vist que les influències en les ètiques hel·lèniques per part d’Aristòtil van ser majúscules. Com a conclusió del treball que vaig presentar a Ètica per intentar aprovar-la d’una vegada (cosa que per desgràcia, no ha succeït) diré que la prudéncia com a virtut podria arribar a ser un bon fonament per començar.

<< El prudent no aspira a la felicitat, si no a l’absència de dolor>>, frase ja celebre per a mi d’Aristotil a la ètica a Nicòmac no és més que la descripció o el significat de l’ataraxia hel·lènica, l’absència de dolor. La prudéncia és… per fer una metàfora sencilla i típica… és la vara del funambulista, que camina per la corda fluixa sobre un forat de dolor i que per mantindre l’equilibri es preocupa més per no caure que no pas en allò que no pot abastar, la felicitat. Si fos teòleg diria que la felicitat és Déu nostre senyor, si, aquell que li sembla fatal que l’estat espanyol tendeixi cap al laïcisme, que hi hagi eutanàsia a Itàlia i moltes altres coses. Però no, no sóc teòleg. Per a mi la felicitat no es més que un conte que des de petits ens expliquen, però que mai acabem perque ens adormim abans del final.

He estat reflexionant sobre aquesta virtud i trobo que és un valor que s’hauria de recuperar. Si camines ferm cap a una direcció però sense mirar cap a on vas, pot ser molt fàcil que t’emportis una bona trompada. Tot i aixó, deixar-se embriagar per la prudéncia et pot portar a un estat d’inacció igual de perjudicial.

Però, no serveix per a gaire pensar una virtut que fonamenti una ètica pròpia. El final del pensament i de la raó pràctica està arribant… ja no queden espais on erigir nous castells, ja no queden platges verges amb sorra neta. Facis el que facis, si crees, si penses, si reflexiones, estas sent un immoral sense dret a res, sols a donar les gràcies per deixar-te trepitjar. (Que nihilista m’ha quedat aixó, no?)

 

La mort

Influenciat per Heidegger i les classes d’en Santiago Lopez Petit, porto uns quants dies pensant entorn d’un sol tema, la mort. Però jo no li tinc por, ni que m’arribi la hora ni que li arribi a un èsser estimat, allò que el destí ens depara sols té un fi, acabar amb la vida. El viure no és més que un pas cap a la mort i la millor manera de fer aquest camí és assaborint la vida sense necessitat d’aferrar-se quan morim (aqui és on més m’apropo al pensador feixista).

És a dir, defenso la vida com un pas entre un no-res i el no-res, i la millor manera d’omplir el conjunt buit de la realitat és amb accions i projectes a curta distancia, ja que fer-ho a llarga distancia ens pot provocar un intent desesperat per evitar la mort. Jo puc morir ara i estaria tranquil, no tinc cap projecte personal ambicios i aquells que estan en proces es poden quedar inacabats. Llavors, que em preocupa? La reacció de la meva familia i amistats.

El meu enterrament és el que em preocupa, em preocupa que al tenir mitja familia catolica puguin acceptar que un cura faci apologia dels valors cristians posant la meva persona com a exemple (allo tipic de ‘en tal va ser un bon cristia’… no ho he sigut ni ho serè mai de cristia!). Em preocupa que la gent em recordi amb tristesa, instaria a que aquella nit fessin una gran festa en honor meu, pero aixo és, potser, demanar massa. Almenys voldria que durant el dia de dol es pogues agafar el millor text que tinc perdut per l’ordinador anomenat Dic. i es llegís en record del que pensava en aquella epoca de total penombra sentimental. Però tot això són coses que desitjaria que es molt possible que no es facin.

Almenys sé que quan arribi el moment de retornar al no-res podré encarar-li la mirada, somriure i dir-li ‘Joder, podries haver trigat menys no?’. Tota la resta són bestieses que penso ara, la por que més córrer entre el jovent és la de ser oblidats un cop morts i aixó és culpa de les influencies Andy Warhol i els seus quinze minuts de fama… potser per aixó escric un blog? Si, escau la possibilitat que només ho faci per poder ser recordat en un lloc tant poc físic com és internet.

Pero per alguna cosa estem a la societat de l’espectacle, on només seràs recordat si intentes trencar el mur de la rutina o si ets un actor que despunta dins d’aquesta… ser un titella politic que surti per la televisió, encara que només sigui per les cagades que has fet.

Prefereixo intentar trencar el mur.

Cristianisme i paradoxes

La moral crisitiana esta fonamentada en aquests deu manaments, en un principi. Tal com ja criticava en Federico N, aquesta moral esta basada en la negació, és purament nihilista, i ha influenciat  massa en el pensament occidental. Tota metafísica pensada a partir de la creació de l’esglesia cristiana esta influenciada per aquest, Descartes es va veure obligat a afirmar la possible existencia de deu per no acabar a la foguera, del medieval millor no parlar-n’he, Montaigne defensava un escepticisme en la rao pero el cristianisme en la religio (un esceptic dogmatic?) i Kant no para de fer apologia del pensament cristia en cada obra seva, sobretot a les dues critiques de la rao.

En fi, començarem per veure els deu manaments i ara veure les paradoxes que el mateix cristianisme ha donat durant el llarg de la historia.

1. Estimaràs Déu sobre totes les coses i no tindràs déus aliens davant meu.
2. No et faràs imatges de res que estigui als cels, ni a la terra, ni al mar, ni les adoraràs.
3. No et prendràs el nom de Déu a la lleugera.
4. Descansaràs el setè dia, dissabte.
5. Honraràs el teu pare i la teva mare.
6. No mataràs.
7. No cometràs adulteri.
8. No robaràs ni furtaràs.
9. No donaràs fals testimoni.
10. No desitjaràs els béns del proïsme

 

1.  Els sants no són entitats divines a part de Déu? Perque s’adoren els sants si només hauriem de fer-ho d’un sol deu omnipresent, es que potser era necessari per l’esglesia mantenir certes costums paganes? Perr descomptat, però aixo topa amb el primer manament.
2. El segon és més del mateix, ja que els sants són imatges d’unes persones que segons ells van fer un miracle, i aquests estaven a la terra.
3. Jajajaja!! Em sembla que aquest manament cau pel seu propi pes en cada discurs de Bush o de qualsevol cura donant missa. En nom de deu s’han dit grans tonteries en contra de la llibertat.
4. Aquest és un manament jueu… el cristia diu que es respectin els dies festius. Clar que alguns tenen festa cada dia de la setmana, com els reis escollits per la gracia del seu deu.
5. Encara que et maltractin. El respecte cap a la gent no hauria de ser cap màxima obligatòria, hauria de sortir d’un mateix. Però honrar els primogénits és caure en una espiral carca, ja que cada generacio perdra aquella adolescencia en que destrueixes tot valor familiar.
6. Jajaja!! Com si no hagues potenciat l’assasinat l’esglesia! Caça de bruixes, la Santa Inquisició, la Guerra Santa, la conquesta de Sud-America i Africa, l’holocaust jueu, les guerres que fa EUA… demanant perdo es pot dir que no s’han saltat aquest manament? A part de matar en sentit mes metaforic molts pensaments, cultures senceres i ciencies ocultes interessants com ara l’alquimia.
7. Aixo es un atemptat contra la llibertat sexual i la felicitat del ser huma, si no pots cometre adulteri i has de passar-te tota la vida amb la mateixa persona pots estar creant un problema mental molt gran a aqeusta gent. Si estic casat i estic temptat per la carn d’una altra, reprimir-ho nomes fara creixer una bola que acabara amb la relació. Que cadascú faci el que vulgui.
8. … l’or azteca i maya, les ciutats del proxim orient, el gra dels camperols a base d’impostos, el control de les riqueses de les grans monarquies europees… La ciutat del Vatica no va ser construida gratuitament. Pero nosaltres no podem robar per poder sobreviure, quins pebrots.
9. Deu existeix no es un fals testimoni? Les seves possibles demostracions no son falsos testimonis?
10. Aquest fonament és el mateix que el de no robaràs ni el del adulteri, perque tenen aquest sentiment de por a que els iguals, els cristians, es robin, matin i follin entre ells?

Aquesta es la religio de l’autorepressio, un racionalisme radical basat en una metafisica completament indemostrable que te 2000 anys d’història… amb els canvis que ha tingut la cosmovisió europea, jo encara no em puc creure que hi hagi crisitians. Espero que tard o d’hora la religio cristiana desaparegui del mapa, i aquell dia penso esta en primera linia preparat per canviar els espais religiosos per espais de reflexio i discussio.