Les mans t’acaricien el cos per carreteres infinites, entre muntanyes i valls. Cada camí nou és diferent, encara que el recorregut sigui anomenat igual, un camí que desemboca al nostre estimat mar. Les cales mostren el fons d’un mar d’interrogants, on cada códol és un sentiment oblidat. En la pineda de la imaginació una veu respira a prop meu, m’inspira nous instants… instants deslleials, llunyans als que observen uns ulls cansats de cercar respotes i tan sols veure onades perdudes dins la ment de la humanitat.
-
Segueix
S'està seguint
Already have a WordPress.com account? Log in now.
ø! 
Woo!
Ara t’atreveixes amb la prosa poètica i tot?
Quina versalitat d’estils!
la acaricio, la toco a más no poder! pero tiene menos curvas que una pista de aterrizaje…
AG: En certa manera, sempre he tendit mes a la prosa poetica que als escrits mes, diguem-ne, academics… el q passa es que la meva prosa tendeix ser curta, pero alhora intento que sigui lo mes intensa possible.
BN: jejeje, m’agrada la teva reflexió.
He entrat molt cops però fins avui no m’he decidit a escriure… però aquest text m’ha cautivat i m’ha posat tonto… molt bé nano!