Tots Terroristes!

Ahir es van anunciar els canvis que el PP farà en qüestions de seguretat. Algunes persones es sorprenen, suposo que són aquelles persones que els van votar… El canvi ja ha arribat, retallades i mesures d’opressió cada cop més fortes! Si senyor! A veure quan triguen a prohibir els matrimonis homosexuals, l’avortament lliure i el sufragi universal.

Regressió, és la paraula més indicada per explicar senzillament cap a on es dirigeixen les retallades de la nostra llibertat. El nostre estimadíssim Govern que ofega a les classes baixes creu que la millor manera de mantenir l’estabilitat social no és apujant els impostos a les classes altes sinó posant la por a aquells que cada cop tenen un futur tant negre que es veuen capaços de qualsevol cosa. O és que potser són ells els que tenen por?

No nego que provocar aldarulls és penalitzable, però tenint en compte que hi ha bastants imatges on són els mateixos cossos de seguretat qui els inicia, quan la pobresa creix i els bancs segueixen reben diners per part de l’estat, quan ens hem de “preocupar” perquè les grans empreses han tingut uns beneficis d’un 3% i tot i així fan fora els seus treballadors perquè els directius puguin continuar cobrant el mateix o més, quan ens apugen un 7% la factura de la llum a les llars i a les grans empreses només un 0’5% malgrat que són les últimes les que més consumeixen, quan encara es castiga més a l’estat del benestar amb retallades en educació, cultura i sanitat… tot això fa que cada cop creixi més i més el malestar entre la població, masses persones per tancar-les en presons sobresaturades.

El problema ja és més que preocupant quan es nega el dret a la reunió… que faran? Entrar a les universitats si hi ha més de cinc estudiants a la taula del bar? Venir a casa meva si veuen que som més persones del normal al menjador? Això ja no era un esta democràtic, però si aquesta reforma del codi penal tira endavant… on anirem a parar? I millor no entrar al fet de poder penalitzar la resistència pacífica. Ja no estem a la dictadura, sinó que Espanya semblarà la Gran Bretanya colonialista reprimint a l’Índia de Gandhi. És clar que això últim és una clara referència a la por del PP que es torni a alçar el moviment 15-M.

Regressió.

Ja ens podem anar preparant… si la meva família patia quan veia les manifestacions on els Mossos descarregaven la seva ràbia sobre manifestants pacífics, no em vull imaginar ara quan digui que vaig a Plaça Catalunya a fer una “sentada”, em veig trucant des de la comissaria de les Corts. No són conscients els polítics que si és igual de dolent la violència que la no-violència ens fan entendre que ja no hi ha cap límit?

Ara serem tots terroristes, pobre de vosaltres que organitzeu qualsevol cosa via Facebook que encara acabareu al mateix sac que etarres o islamistes… la diferència entre ells i nosaltres està que en si no ens uneix res més que la indignació, ni idealismes ni fanatismes, només veure’s incapaç d’arribar a final de mes mentre els rics no noten gairebé res. Si ha de ser així, almenys deixeu-me fer quelcom més dolent que no pas escriure o dir el que no m’agrada.

I mentre es penja aquesta entrada em faré una última dutxa solitària tot esperant que arribin els SWAT (o que em censurin el blog…).

Somni d’una tarda de diumenge

AVIS!!: No apta per a ments tabus.

Tres estats diferents en la durada d’un somni, tres estats dels quals un em va fer plantejar la meva salut mental o la salut dels meus amics i companys…

Era un dia qualsevol on jo estava fent casals amb un  grup de gent amb la meva edat, tot anava be, era tranquil, jugavem a pilota i tots reiem i ens ho passavem be. Estat de tranquilitat i satisfaccio per treballar amb un bon ambient. De cop…

Un dels nois que coneixia (pero en el somni, en la “realitat” no) va començar a barallar-se amb tot “cristo”, amb una violencia extrema arrencava cabells a les noies, cops de punys i patades a tort i dret a qualsevol que es passés pel davant, fos petit o gran, va començar a trencar els bancs de l’escola on èrem a cops de cap… En un intent de que parés intentava parlar amb ell i fer-li entrar en rao, però era impossible, la ira l’havia posseit i no hi havia manera d’aturar, o si?

Al rebre el primer cop, tot l’odi acumulat cap a diverses persones del meu entorn va sorgir i va fer bategar el cor d’una manera que mai havia sentit, batecs forts i ràpids que bombejaven la sang als músculs i al cervell, impedint controlar qualsevol impuls raciona, de cop èrem ell i jo sols… Vaig còrrer cap al noi, el vaig tirar a terra, li vaig dir de tot, ell no parava, li vaig trencar un braç i alçant-lo el vaig llançar contra un dels bancs que havia trencat, ell continuava forcejant amb mi, el seu cap va tastar la duresa del tronc d’un arbre i el vaig tirar a terra un cop mes, ell es va cagar amb la meva familia i en tots aquells que conec, i boig completament vaig mossegar la seva orella i se la vaig arrencar… per acabar de rematar la feina només l’havia de matar, la seva sang omplia la meva vista, els seus crits m’impedien pensar clar, vaig obrir la boca per arrencar-li la jugular d’una mossegada… just tenia el seu coll davant quan…

De sobte ell havia desaparegut, davant meu un coll completament diferent m’oferia l’oportunitat de besar-lo i d’acariciar-lo, les seves respiracions profundes m’encantaven, la seva pell suau m’encantava, els seus ulls, els seus llavis, tot era satisfacció, no hi havia odi, sols sentiments positius… on estava? vaig alçar la vista, ella estava estirada a la seva habitació, seminua em demanava que l’abraces ben fort i que acabes el que havia començat… al cap d’una estona ella cercava els condons i jo sols pensava en poder penetrar en la seva satisfacció una vegada i una altra, sentint-la gaudir durant una bona estona, sentint aquelles respiracions que m’havien relaxat…

Ara és el moment de que m’ajudeu, estic boig? sóc un psicopata? tinc un problema o l’inconscient és així de juganer?