Crònica Manifestació 29-M

Ahir era un dia per manifestar-se, perquè ja n’hi ha prou d’estar rebent sempre la classe treballadora, perquè no tinc cap mena de futur amb els meus estudis i els joves que van darrere meu encara ho tenen més negre, perquè després no es digui que eren cinc o sis…

Havíem quedat un grup de gent un tant heterogeni a l’entrada del metro del nostre barri cap a les 17h per anar amb temps cap allà… entre el grup una família, un aturat, un mestre, varis estudiants… Descendíem les escales cap a l’andana per veure-la completament plena de gent, coneguts i no coneguts que majoritàriament anaven cap a la manifestació. Per problemes incívics d’una tercera persona el servei de metros va estar parat durant deu minuts. Què havia passat? La imaginació va començar a fer hipòtesis. A Santa Eulàlia ja no hi cabia gairebé ningú, L’Hospitalet demostrava que seguim compromesos amb els nostres drets un cop més, no tenim una història de lluita treballadora en va.

Un cop a Plaça Catalunya, encara en calma, ens dirigim cap a la capçalera de la manifestació majoritària, tot sortejant un gran nombre de persones. A l’arribar al camió amb periodistes i un “speaker” ens vam haver d’aturar perque no es podia avançar més, ja estavem al nostre destí, i les banderes dels sindicats majoritaris així ens ho feien veure. Aquí ja em vaig començar a emprenyar. El senyor del micròfon ens insisitia que comencèssim a baixar cap a Plaça Catalunya, que allò no era una concentració. Com ovelletes vam fer cas quan per sopresa nostre el camió es va parar al cap de pocs metres deixant l’espai necessari per fer la foteta dels nassos on aparaguèssin els secretaris generals dels sindicats… estava en una manifestació a part en aquell moment? Nosaltres anavem baixant i el camió no es movia, vam arribar a la conclusió que hi havia massa gent omplint el buit que s’anava deixant i no permetia avançar als “oficials”.

Durant el recorregut moltes banderes republicanes, alguna grega, uns d’un partit d’ultra-esquerra que feien pinta d’infiltrats els que eren majors d’edat, iaio flautes, molts infants, els bombers i molt de silenci… cap consigna semblava enganxar a la gent, a diferència del 15-M. Les columnes de fum dels contenidors ens marcaven el camí a seguir, com si fòssin senyals de fum, dèiem amb humor, encara que si tenim en compte que hi havia innividors de la senyal dls mòbils durant gran part del recorregut, potser era veritat…

Arribem al final de la manifestació que avançava pacíficament, fins que per sorpresa de tots, just quan anàvem cap al metro, i entre menors d’edat i avis, estudiants i adults que no tenien res a veure amb els fets que passaven a la plaça, ens trobem amb els gasos lagrimògens i una càrrega policial que ens obliga, molt preocupats per la nena petita del grup a anar cap a universitat. Corregudes amunt i avall, cabreig genarelitzat, moltes persones amb els ulls vermells mullant-se amb aigua i sense cobertura… Cada cop que arribàvem a un carrer que es comunicava amb Plaça Catalunya hi havia llançament dels gasos i càrrega. Ens estaven envoltant… per sort vam poder arribar a Plaça Universitat. Dos minuts de retard i no haguèssim sapigut cap a on anar.

Ha servit per alguna cosa? Per què hi havia més gent a la manifestació per la nació? A partir d’ara es dispersaràn als violentas amb gasos lacrimògens amb els danys col·laterals cap als manifestants pacífics? Els oficials van saber-ho? Perquè ningú ens va avisar del que passava?

Aquesta vaga no canviarà la història, més aviat ens ha demostrat que: hi ha gent molt cabrejada i sense cap mena de por al veure’s sense futur que creu que la violència és l’únic camí, i que hem tornat al passat gris.