Felicitat, on deu ser?

Es estupid, soc estupid, som estupids… creixem amb una idea que ens pertorba dia rere dia, ens bombardejen amb aquest pensament, amb aquesta moral, hem de ser feliços!

Pero que és realment la felicitat? Es un estat de satisfaccio per les coses que et passen, dirien alguns… per mi, es un sentiment que durant breus moments de la meva curta vida apareix i se’n va sense dir res. Un dia et despertes capaç d’escriure els textos mes alegres que mai haguessis imaginat i al cap de pocs dies, i per causes propies majoritariament, et veus una altra vegada immers en aquell pou de creativitat nihilista anomenada tristesa.

On has marxat? visc afligit per culpa dels meus actes, odio la meva etica, la meva (im)moralitat. Ens diuen que per ser feliç has de tenir amics, treball, parella i temps per a un mateix… gran error. En aquests instants puc perdre-ho tot, per un error infantil i idiota com cap altre, puc quedar-me sense cap d’aquests fonaments de la felicitat que ens venen. Que es la felicitat?

Per coses que he estudiat i llegit, em temo que la concepcio actual d’aquesta dista molt de la que jo veig. En la epoca helenistica creien que la felicitat estava en la tranquilitat de l’anima, que per a ells seria la tranquilitat de consciencia, la tranquilitat de la ment o el que volguem nosaltres anomenar anima. Es una definicio que m’agrada, tranquilitat=felicitat, pero no. No pots esperar estar tranquil ja que vivint en una ciutat plena de nervis i persones que volen el teu mal, l’unic que rebs sense parar son osties.

Estic trist, estic completament destructor. Cada persona que em parla pot rebre una riuada de codols dialectics.

Tranquilitat, lluny d’aqui estas… no pot ser que despres d’un cap de setmana al poble que tant m’agrada hagi tornat mes enyorat de tu…

tranquilitat, qui et pogues abraçar!… per les nits reso la teva arribada, més sé que no serà com esperava…

tranquilitat, no m’odiis!… encara que m’ho mereixi, retorna’m la felicitat que recorria cada exhalacio d’aire…

ja no respiro mes que fum per poder adonar-me’n que estic viu.