La Joana

La Joana era una noia feliç, tenia parella des de feia molts anys i gaudia tan com podia de les seves amistats. Aquesta noia d’uns 23 anys ja acabava la carrera i veia que per davant tenia un futur amb alló que havia estudiat, teologia. La Joana tenia una gran bellesa, ulls verds, cabell castany tirant a ros, un bon cos i un somriure que no dequeia dia a dia. Es trobava tant com podia amb el seu novio per deixar-se emportar pel pecat de la carn, aixó sí, sempre amb compte i utilitzant preservatiu… fins que un bon dia la seva cara va canviar de cop.

un dia… La crisis la va fer adonar que no trobaria feina del que havia estudiat, tot i que el seu treball de fi de carrera on comparava els fonaments de l’ateisme amb els del cristianisme havia sigut tot un exit.

dos dies…les seves amistats eren ara bruixes donades a la hipocresia més rancia.

tres dies.. tenia la sensació de que tenia una dependencia molt gran de la seva parella.

quatre dies… es sentia desorientada en el mon i a sobre s’acabava de barallar amb el seu germà

cinc dies… encara no li ha vingut la menstruació.

sis dies… nervis augmentant, preocupació desenfrenada.

set dies… no voldre follar mai més! què és exactament l’abortament? M’haig de relaxar pero no ho aconsegueixo. Sort que ell m’ajuda en el que pot i prova de tranquil·litzar-me. Que vam fer malament?

vuit dies… aixó no pot ser. Segur que estic embarasada! Que fare? Que farem? Fins el dia deu no puc fer-me la prova, merda! Quina merda no tenir la regla! Aixó és un horror! Que vam fer malament? Segur que alguna cosa s’ens ha passat per alt.

nou dies… desesperació. Si deu exisitis seria un gran fill de puta. Perque a mi? Que he fet jo? Demà la prova, demá hipotecaré la meva vida o per fi podre dormir tranquila.

deu dies…

A voltes la ment ens porta a fer coses poc recomanables.

Mi vida en 65′

Ahir vaig anar a veure la pel·licula de Maria Ripoll Mi vida en 65′. Em va semblar un bon film, em va fer pensar coses que ja havia reflexionat abans i em va fer riure allà on tothom reia, tot i que a vegades em veia tot sol rient (cosa que ja em va passar al teatre veient el LLibertí). Unes petites reflexions:

Els humans es poden separar, entre d’altres coses, pels que han reflexionat o s’han planteja el suïcidi i els que no ho han fet i a més eviten el tema. Perque la mort és un tema tabú com el sexe? Perqué si dius que estas tan fet caldo que et vols fotre’t un tret al cap, la gent s’exclama? Jo he reflexionat sobre el suïcidi i, potser per influències de certs autors, trobo un acte de cobardia negar la vida, ja que és l’únic que tens.

Segons la directora, un nen que de petit era homosexual no ho ha de ser de gran per força… cosa que tambe vol dir que un heterosexual quan es adult pot ser homosexual. Aixo es podria entendre com que la teva orientacio sexual no esta en els gens, sino més aviat en el que t’envolta i et reprimeix.

La vida és com una rentadora, va donant voltes i tot el que hi ha dins es barreja… llavors s’atura deixant el destí de les persones quiet, flotant sobre un munt d’aigua ensabonada i bruta. Jo el que faria és obrir la porta de la rentadora mentres esta netejant.

Per acabar nomes dir que els barcelonins som capaços de quedar-nos sota la pluja i agafar un encostipat tan sol per veure una pel·licula gratis, que és el que va passar ahir… poca gent va marxar quan la pluja queia amb força. Ah! I aixo tambe es pot dir del dissabte al concert de Che Sudaka (molt recomanables per aquells que els agradi la rumba i l’ska).