(relat paranoic en 4 capitols) d

PARANOIA FINAL.

La cova es desintegrà lentament, en pols s’anava convertint al ritme del so de la pluja que queia amb força, el vent bufava enfurismat enduent-se qualsevol rastre de pedra d’allí. L’Aitana seguia dormint envoltada per un lloc que es destruïa com si fos un castell de sorra desaparegut pel vendaval. Ara ella somiava des de dalt d’un pujol on l’aire corria i la pluja continuava caient incessant creant rierols cada cop més grans que descendien cap a la vall pels camins, arrossegant còdols i troncs corrent avall. Però ella dormint, tranquil·la, sense immutar-se del que al seu voltant passava.

Els primers rajos després de la tempesta van despertar a l’Aitana, el so de les onades trencant-se al penya-segat del costat, les gavines ajagudes damunt dels seus peus i la suau brisa marina no li donaven ganes d’alçar-se del llit. Es sentia bé, ja ningú la perseguia, res li feia por. Tornava a estar a casa seva, a la natura allunyada de la resta de la humanitat. Com si fos un reclam per a ells, totes les bèsties de la illa on es trobava se li apropaven i es quedaven al seu costat, veien com el Sol sortia. Com més despuntava el dia més animals seien al llit amb ella. Cap emetia ni un sol so, només arribaven, li feien una reverència i dormien arraulits entre els llençols del llit esperant que aquell instant de fragàncies marines no s’acabes mai.

Al vespre, quan Venus començava a brillar durant la posta de l’astre rei plena de colors ataronjats, liles i blaus, l’Aitana va aixecar-se del llit i començà a caminar vora del precipici. L’herba humida entrà en contacte amb els seus peus fent recorre una càrrega emocional per l’esquena de la noia. Mentre gaudia de tot el que la natura li oferia, va iniciar una cançó.

– La nit comença a brillar, el mar continua en moviment, un etern retorn el de les onades cap a la costa que li talla la llibertat.
Oh soledat! Ànima alliberada per tu, gràcies! Mil gràcies!
M’he passat anys, una vida sencera, creient-me que era cert el que em deien, que estava malalta, que era un perill.
Però no! Tot era mentida, com la vida mateixa, com el meu cos mateix i ara, ara estic fora de tota malícia.
Ric! Ric? Estic rient! Estic rient? No m’ho puc creure. Des de que era petita que no ho feia i per fi torna aquesta dolça melodia a sorgir de dins meu… no sé ni com me’n recordo de fer-ho.
Vull continuar cantant amb aquest riure encoratjador, vull seguir cridant que estimo la vida tan com els humans odien la meva i la natura a ells.
Si! La natura ens odia, no hem parat de maltractar-la i a sobre esperem que ens estimi? La humanitat no ha fet res més que tirar-se pedres al seu propi sostre… a sobre pretén que allò que destrueix ens estimi?
Fora! Fora tot! No vull veure més a cap animal racional…
Oh soledat! La nit comença i jo vull ser mar d’un maleïda vegada, destruir falses platges amb les meves onades. Oh soledat!

Una passa cap al buit, una caiguda amb el rugit del mar que trenca de fons, un paisatge que desapareix entre gotes salades, una mirada que s’enfonsa entre peixos encuriosits, un univers blau i dens que es sap on comença i on acaba, tot de qüestions que desapareixen ofegades, un sospir d’assossec humit com la manta que la tapa, i al fons del mar un home tocant el piano creant onades amb les seves melodies. L’Aitana, astorada per trobar-se aquell vell allà, agafà un cadira i l’observà fins que el mar es va assecar.