Belgium Chronicles II

segona part del viatge, a partir d’aqui tot va canviar, el turisme el vam aparcar per gaudir de la gent d’alla.

Dimecres 22 d’Octubre nit: De que coi parlo?

Aquella mirada em va retornar una sensació que durant dos dies no havia tingut, aquell rau-rau a la panxa que et porta a dir tonteries per no afrontar la gravetat del que pot passar… era ella, si, la noia que cinc anys enrere havia deixat en aquest pais pensant que no trobaria cap d’igual.

La nit ens va dirigir cap a un bar amb la musica massa alta per poder entendre be l’anglés, cossa que produïa mes d’un malentes. Despres d’ensenyar a Sarah a jugar al poker i passar unes quantes cerveses per davant (quatre en vaig contar), ens vam dirigir a un lloc més indicat per ballar. A la gent que li agradi la musica dance i l’electronica té multituds de bars a Leuven per gaudir, jo em vaig haver de conformar a deixar-me emportar una mica pel ritme que tenen (que es poc, la veritat). Despres d’un parell de jaggermaister amb red bull, una barreja un tant estranya pero que no estava mal, la nit va començar a posar-se instintiva.

Al 7 Oaks no hi cabia més gent, i un pesat d’aquells que no paren d’emputxar va intentar lligar amb la belga que ens acompanyava dient-li que era espanyol. La meva reaccio va ser preguntar-li “De donde eres?” ben fort a l’orella, la seva resposta va ser que li parles en angles perque no m’entenia… davant la cara de mala llet que se’m va posar el senyor va marxar i la Bego va canviar-me el lloc perque no em baralles amb el següent capsigrany. La cara de la Sarah quan li vaig explicar va ser de no creure-s’ho. I va ser aleshores quan els acostaments entre ella i jo augmentaven a rao de un mil·limetre per minut fins que els dos cossos es fregaven suament i les mirades es creuaven. Pero tranquils, no hi ha res mes morbos per explicar, de moment.

A les 2 de la nit anavem a dormir creient que eren les set del mati i haviem tancat el Salamandra, bé aixó es el que el cos ens feia creure.

Dijous 23: Patinar sobre gel s’oblida amb el pas del temps?

Despres de fer un dinar digne de qualsevol pis d’estudiants haviem quedat amb la Sarah per patinar sobre gel. Rapidament vaig agafar l’equilibri i lliscava pel gel provant coses noves que em feien caure, logicament, fent riure les meves companyes de diversio. Durant la hora i mitja sobre els patints les mirades es creuaven i les ganes de juntar-se hi eren, pero si un esta sere li costa molt trencar tensions en certa manera estupides. A la tarda vam convidar a la noia belga a sopar amb nosaltres cap a les nou i vam anar a comprar xocolata per la familia i el sopar.

A les nou em vaig dirigir cap a l’estacio del tren amb l’estomac comprimit, volia parlar amb ella i dir-li el que pensava feia cinc anys enrere i actualment com ressorgia, pero per aconseguir-ho necessitava molta concentracio i saber com expressar quelcom ja dificil de dir en catala. 

“I’ve a problem Sarah, five years ago I had some feelings. In five years I thinked sometimes in you, and now I can see you, I can hug you but I can not to do it… you’re some girl special, but it’s something stupid all this feelings.”

“Yes, I know… where is the hostel?”

I despres d’aquesta resposta en que es veia clarament que no volia parlar del tema, l’estomac es va obrir i va continuar la nit esperant una resposta millor. Despres d’un sopar acompanyat amb vi i tot, un cigarro mirant les estrelles i coneixer uns madrilenys propers als trenta anys; varem pujar a l’habitacio la Emma, la Bego, la Sarah i jo, per ensenyar-li a la nostra convidada com eren i perque les noies s’havien de canviar.

Aprofitant la benentesa Sarah i jo ens vam estirar al llit, al cap de mitja hora ja tornavem a estar al mateix punt que la nit anterior, molt junts pero sense que cap dels dos actues… s’ha d’afegir que en aquells moments els meus sentiments vivien dividits entre el que crec que m’estimo a la meva ciutat i el que crec que hi ha alla Leuven… dos sentiments semblants pero amb una petita diferencia que ja s’explicara.

La festa del dijous va ser mooolt llarga:

 

  1. Festa d’historia en un local de tres pisos d’estil victoria que semblava ocupat, en aquesta festa la gent anava molt curta de roba i fins i tot hi havia un noi en calçotets (amb el fred que feia a fora!)… despres ens van explicar que era un festa guarra, potser per aixo van posar una canço de reggeaton. Alla vam explicar a les belgues que el Chiki-chiki era una broma.
  2. Flying noseque party, 6€ l’entrada, 1’5€ la cervesa, 30cts el lavabo. La musica era un altre vagada electronica i els dj’s molt dolents, cada canço tenia un silenci de dos o tres segons i aixo encara em tallava mes el rotllo. Aquella festa no es va animar fins que va arribar la Sarah, que es sap totes les cançons i les gaudeix d’una manera a voltes exagerada.
  3. Al carrer uns nois van practicar sexe amb una estatua d’una dona estirada, s’ha de dir que cinc dies veient-la no haviem caigut cap dels tres catalans en fer-ho i ens va sorpendre molt. Durant els cinc minuts que vam passar en aquella cantonada dos nois van provar-ho i un va començar a pixar al carrer intimidat pels nostres crits de “don’t piss here!! don’t piss here!!”.
  4. Vam anar al 7 Oaks, com estava molt ple de gent vam estar uns breus minuts i am tornar al carrer per anar a una altra festa.
  5. Un cop al carrer vam mirar la hora i era un xic tard, les 4h, i haviem de tornar a l’hostal ja que l’endema a les 9 haviem d’estar dempeus per marxar a les 10. Moment tràgicomedic, l’adeu.

 

Mentres Sarah i jo ens acomiadavem entre abraçades i cares de mitja tristesa, pero sense vessar llagrima, la Emma plorava i reia alhora amb una belga que feia menys d’una hora que haviem conegut. Ens vam separar i veient que elea no marxava vaig tornar a abraçar-la per ultima vegada… en aquell instant quelcom va recorrer tota la columna vertebral, potser era fred o potser una altra cosa, i ella em va assegurar que ens tornariem a veure i que allo que li havia dit avans de sopar, ella tambe ho sentia…

Uns metres mes tard caminavem pels carrers de Leuven cantant “Al mati surt el sol” amb la sensació que un cop més ens deixavem una vida nova a tenir.

Divendres 24: Que em fa tornar?

No visiteu mai Bruseles amb ressaca ni cansats, la ciutat la recordava pitjor. Despres de sis hores passejant per la ciutat encara em pregunto com es que els ciutadants de Bruseles es senten orgullosos del Mannaken Piss, tenen obres molt més interessants i un ajuntament impresionant.

Bèlgica es va acomiadar de nosaltres amb un temps tipicament atlantic que representava prou be els nostres sentiments.

 

Emma, Bego i jo

Emma, Bego i jo

 

 

Dema, i ja com a final del tot, les conclusions que he extret de mi mateix durant aquests cinc dies. Ja no tornare a parlar mes de Belgica fins que hi torni.