Any 96 després del desglaçament dels pols. Tota Barcelona esta inundada excepte L’Hospitalet, que va ser la única ciutat de l’àrea metropolitana que se li va passar pel cap posar uns murs de contenció que paralitzassin l’avançament de les aigües, potser perquè era la única que no tenia platja ni turisme, gràcies a la idea del tirà Corbacho II.
La ciutat esta envoltada d’aigua, només es veu a la llunyania els pics de la serralada de Collserola, ara anomenada les Illes dels Repetidors, i les quatre punxes de la Sagrada Familia. La mort de l’emperadora Marín III ha sumit la ciutat en el caos. Desde Bellvitge s’ha alçat una rebel·lió cantonalista contra els burgesos localistes del barri Centre, els cantons rebels estan farts de la centralització del poder i els pocs serveis al llarg de la rambla, sobretot dels cinemes, els teatres, auditoris i la cultura en general. Ha començat la guerra.
Armats fins les dents els localistes reclamen que L’Hospitalet torni a formar part de la resta del reich d’Europa, mentre que els cantonalistes defensen un ciutat forta, independent de la resta del món i socialista, únic front capaç de lluitar contra el malvat Führer, el clon de Sarkozy-Berlusconi, un engendre ultrafeixista que domina quasi tot el món, excepte Rumania, estat-camp de concentració per excel·lència. Al comandament de les forces rebels hi ha l’X, un actor alcohòlic i vividor que li ha tocat manar per ser un viciat dels jocs d’estratégia i que espera ansiosament l’arribada de les ajudes d’Islàndia, la seva única aliada. A l’altre costat hi ha en B, un tenaç i calculador estratega, un xic conservador a la hora de preparar les batalles, que ha aconseguit el suport del Führer.
Després d’anys de petites incursions al Centre, els rebels preparen la última gran acció. Les forces estan minvades, els ànims també, però aquest pla serà el definitiu, o acaben amb els localistes o moriran amb el cap ben alt. Són les dotze del migdia d’un gris dia de tardor, la pluja cau sense parar, el fred cala els ossos dels pobres rebels, que armats amb pals, tapes de clavaguera, canonades de ferro i tot el que han pogut trobar, es dirigeixen cap a la mort segura. La por es fa cada cop més present, com més s’apropen cap a l’ajuntament de L’Hospitalet, el gran quartel general dels opressors. La plaça de l’ajuntament esta deserta, diverses trinxeres es reparteixen al llarg d’ella, lluny queden els crits alegres dels nens jugant mentre els iaios els vigilen, l’únic que es sent és la respiració entretallada dels cantons, un xic desesperançats. Al veure-ho, l’X es posa al capdavant i intenta animar com pot a les seves tropes… ningú l’enten perquè va tan borratxo que se li creuen les paraules, però almenys ho ha intentat pensa la resta. Un gran tro dona pas a la batalla.
Els cossos van caient omplint la plaça de morts, es fa impossible avançar més de quatre metres sense perdre a cap company, però cada cop estan més a prop, cada cop es sent més la victòria. Però de sobte, des sota les pedres han començat a sortir localistes, envoltant als pocs cantons… la batalla ja esta perduda quan de cop i volta apareix en Glam, el comandant islandés, amb un exèrcit d’homosexuals alliberats de Rumania molt cabrejats i amb ganes de venjança. La irrupció d’aquests fa alçar l’ànim dels pocs rebels que ferotjament han començat a repartir cops a les tropes d’en B. Al final la revolta surt victoriosa, però tots lamenten la mort de l’X, que ha patit un coma etíl·lic en la celebració de la victòria.
Almenys L’Hospitalet continuaria sent lliure durant un breu periòde de temps.
ø! 