Barcelona no havia dormit gaire be, la calor angoixant d’aquell Juliol sumat a les males condicions en les que vivíen els seus ciutadants, com el soroll dels turistes o la deixadesa dels carrers, feien apujar des de feia molt de temps la mosca al nas dels barcelonins. Lentament el Sol va començar a despuntar pel Sud mentre la Lluna es negava a ofegar-se al Mare Nostrum i la ira es desfermava des del Raval fins a Sant Gervasi… l’hereu Borbó havia reclamat la tornada del exèrcit a Montjuic i els canons tornaven a apuntar la ciutat des de la Ciutadella, segons ell la imatge que les mobilitzacions que treballadors i universitaris havien protagonitzat últimament pels carrers destrossaven la imatge turística de la marca BCN que les Olimpíades, el Fórum i el Tour havien aconseguit, cosa que feia perdre clientela als seus burgesos hostalers.
Armats amb el que trobàven pel carrer, els ciutadans avançàven sota un mateix lema ‘L’únic hotel que ha de fer llum aquesta nit és el que cremi!’. La revolta havia començat sense por a perdre res, cosa que havien aprés dels iranians i els francesos dels barris baixos de les grans urbs. Massa violència acumulada, massa tensió provocada per la canícula, masses tonteries havien acceptat dels seus polítics.
Dies més tard l’exèrcit va entrar amb virolència a la ciutat Comptal, repressiu com feia anys que no es veia… la guerra havia retornat, i amb ella la por que els carrers ja creien oblidats. Una setmana més tard la falsa tranquil·litat de les columnes de fum provocades pels bombardejos constants no feia oblidar la barbàrie viscuda per culpa d’un príncep malcriat.
ø! 