La fonamentació de la ètica

Ahir vaig assistir a una classe on el professor, un catedratic que es vol presentar al rectorat, ens parlava d’aquest tema sense entrar en el que realment importa de la fonamentació. Quin discurs etic es el veritable o el que podem seguir?

S’em va explicar li tipic de sempre, que hi ha dos grans blocs de discursos, els racionalistes i els empiristes,i dins d’aquest diverses formes d’enfocar el fonament ètic. Però d’aquesta exposicio hi veig dos problemes: Com es pot construir un discurs ètic sobre un pilar que per molt fort que sigui pot ser destruit amb una bomba de rellotjeria? Exposar a classe la varietat de discursos ètics, no dona peu a la critica relativista? Una qüestió que no es pot situar enmig dels problemes es la de on queden filosofies que no siguin ni empiristes ni racionals, o es que nomes existeixen aquestes?

Ampliem la primera pregunta. El fonamentisme és un sistema que ha estat criticat per molts pensadors, des de l’escepticisme fins a Carnap. La debilitat d’aquest discurs recau en la petició de principis (un dels 5 tropos d’Agrippa) ja que arriba a un punt on has d’invocar a quelcom indemostrable per poder fonamentar la resta. Per molt irrefutable que sembla que sigui l’imperatiu categoric, aquest esta basat/defensat per una entitat metafisica que em d’acceptar, perque si no ens sembla absurd viure malament la nostra vida si no rebem cap premi en l’eternitat (veieu com el cristianisme va afectar el pensament de Kant). Carnap proposava desde la seva epistemologia el coherentisme, però dins de la ètica es complicat aplicar-ho.

La divagació següent és més obvia i esta més en contra del discurs del professor. Està bé que se’ns expliqui el màxim de coses possibles sobre les corrents i com estan estructurades discursivament, però no és lògic parlar-n’he alegrement sense posar en problemàtica la qüestió del discurs que és la fonamentació ètica. El primer problema és el fonamentista, però el que és molt clar és que hi ha una disparitat de discursos sobre una mateixa cosa que no podem decidir quina és la veritable o quina te més raó que l’altre. Començant per les dos corrents que ja es critiquen entre elles i despres les subcorrents que cada gran bloc filosofic té també es critiquen entre elles. Per exemple, Hume que se suposa que és empirista critica Descartes que es racionalista, però es que al pobre Descartes també va ser criticat per altres racionalistes com Spinoza. O sigui que sense anomenar-lo en el seu discurs, ni voler-ho, el professor estava incentivant el relativisme entre els seus alumnes.

Per acabar deixo una qüestió per reflexionar, qui pot dir quina corrent ètica és millor que una altra?

Potser la resposta mes clara i que ens sorgeix a tots és: Jo mateix. Però sota quines influencies ho afirmes?

què és l’escepticisme?

Fa molts anys, en plena crisi dels valors de la Grècia “clàssica”, va sorgir un seguit de pensaments enfocats plenament a la ètica i la moral, com ara l’estoïcisme, l’epicureisme, els cínics… Pirró de Elis va pensar llavors que la decadencia de la veritat era causada per la existencia dels dogmatics. Cada secta tenia el seu criteri propi de veritat, que curiosament es contradeia moltes vegades amb la resta. I aqui és on Pirró va començar a pensar… què és la veritat?

Basat en un principi bastant relativista, aquest pensador va iniciar el que per molts seria el cancer de la filosofia i per altres una corrent necessària per assolir la veritat: L’escepticisme.

Curiosament, els anys han anat passant i l’escepticisme sembla perdut, sense rumb, derruït… però això és causa de la pèrdua del valor de la filosofia en el món actual i del creixement de la idea que la ciencia és l’únic pensament i saber capaç de donar guanys econòmics… un cop més els diners han pogut més que la recerca de la veritat. I jo em pregunto, què és la veritat?
No es pot saber, cada fonament, cada creença, esta en mans del nostre saber. Com podem arribar a afirmar que tot el que tenim davant es cert? Som capaços de descriure tota la realitat? Realment sabem? La ignorància camina cada dia pels carrers, agafa el metro, esta al bar xerrant i bebent. Aquesta ignorància viu feliç, però viu també enganyada. Si a molts ens sembla absurd que la gent segueixi creient en el Déu cristià, perquè no ens sembla absurd creure en les matematiques? Tan l’un com les altres són
producte de la nostra ment, i per molt que se’m digui que les matemàtiques estan en la naturalesa… no serà que hem intentat demostrar que està quan potser no és així? El poder del llenguatge es molt gran, si tu agafes i mentalment crees una idea (un grafet és un algo que té quatre potes) i després et topes amb allò descrit (ostres un gat, una taula, una cadira, un gos… heus aquí uns quants grafets!), és que hem assolit una veritat? Si amagues un objecte entre uns arbustos i despres el trobes entre aquells arbustos, de què serveix enorgullir-se? Doncs el mateix amb els fonaments matemàtics.

La falsetat omple les ciutats d’aire contaminant, si no som capaços de ser sincers amb els nostres companys… com podem ser tan incrèduls per acceptar com a cert tot el que ens diuen? Això és ridicul.

per acabar:

Volem jugar amb tu, poder mirar els teus somriures, abraçar cada frase amb les orelles ben obertes, degustar els pensaments que ens infonts, que ens aclaren les realitats. Veritat, perduda en les paraules jeus pacient, esperes que la gent et trobi… però no! no podrà ser…

Ens hem deixat captivar per la falsetat.