Tots Terroristes!

Ahir es van anunciar els canvis que el PP farà en qüestions de seguretat. Algunes persones es sorprenen, suposo que són aquelles persones que els van votar… El canvi ja ha arribat, retallades i mesures d’opressió cada cop més fortes! Si senyor! A veure quan triguen a prohibir els matrimonis homosexuals, l’avortament lliure i el sufragi universal.

Regressió, és la paraula més indicada per explicar senzillament cap a on es dirigeixen les retallades de la nostra llibertat. El nostre estimadíssim Govern que ofega a les classes baixes creu que la millor manera de mantenir l’estabilitat social no és apujant els impostos a les classes altes sinó posant la por a aquells que cada cop tenen un futur tant negre que es veuen capaços de qualsevol cosa. O és que potser són ells els que tenen por?

No nego que provocar aldarulls és penalitzable, però tenint en compte que hi ha bastants imatges on són els mateixos cossos de seguretat qui els inicia, quan la pobresa creix i els bancs segueixen reben diners per part de l’estat, quan ens hem de “preocupar” perquè les grans empreses han tingut uns beneficis d’un 3% i tot i així fan fora els seus treballadors perquè els directius puguin continuar cobrant el mateix o més, quan ens apugen un 7% la factura de la llum a les llars i a les grans empreses només un 0’5% malgrat que són les últimes les que més consumeixen, quan encara es castiga més a l’estat del benestar amb retallades en educació, cultura i sanitat… tot això fa que cada cop creixi més i més el malestar entre la població, masses persones per tancar-les en presons sobresaturades.

El problema ja és més que preocupant quan es nega el dret a la reunió… que faran? Entrar a les universitats si hi ha més de cinc estudiants a la taula del bar? Venir a casa meva si veuen que som més persones del normal al menjador? Això ja no era un esta democràtic, però si aquesta reforma del codi penal tira endavant… on anirem a parar? I millor no entrar al fet de poder penalitzar la resistència pacífica. Ja no estem a la dictadura, sinó que Espanya semblarà la Gran Bretanya colonialista reprimint a l’Índia de Gandhi. És clar que això últim és una clara referència a la por del PP que es torni a alçar el moviment 15-M.

Regressió.

Ja ens podem anar preparant… si la meva família patia quan veia les manifestacions on els Mossos descarregaven la seva ràbia sobre manifestants pacífics, no em vull imaginar ara quan digui que vaig a Plaça Catalunya a fer una “sentada”, em veig trucant des de la comissaria de les Corts. No són conscients els polítics que si és igual de dolent la violència que la no-violència ens fan entendre que ja no hi ha cap límit?

Ara serem tots terroristes, pobre de vosaltres que organitzeu qualsevol cosa via Facebook que encara acabareu al mateix sac que etarres o islamistes… la diferència entre ells i nosaltres està que en si no ens uneix res més que la indignació, ni idealismes ni fanatismes, només veure’s incapaç d’arribar a final de mes mentre els rics no noten gairebé res. Si ha de ser així, almenys deixeu-me fer quelcom més dolent que no pas escriure o dir el que no m’agrada.

I mentre es penja aquesta entrada em faré una última dutxa solitària tot esperant que arribin els SWAT (o que em censurin el blog…).

Mítings i Debats

L’altre dia al teatre on treballo va haver-hi un míting de CiU per a la gent de L’H i Cornellà, coneguts bastions de la convergència. Per sort no vaig haver d’assistir, malgrat l’aparició estelar d’en Pujol pare que va fer omplir les 215 localitats de jubilats ansiosos d’escoltar el seu heroi i tenir caramels gratis.

La qúestió, no obstant, no és aquesta. Les campanyes electorals basades en mítings són una farsa, un espectacle per als de casa, on es parla molt i no es convenç a ningú. És a dir, que són completament inútils i a sobre tenen molt més ressò mediàtic als mitjans que qualsevol debat. I el pitjor de tot és que gran part d’aquests actes estan subvencionats amb els nostres diners, quan a la majoria de la població no els interessa gens ni mica. Els mitings són un robatori consentit.

Per altra banda tenim els debats, com el d’ahir de TV3. És aquí on es veu per on aniran els trets, quins són els polítics més ben preparats i quins repeteixen constantment el mateix. Cocnlusió del debat d’ahir: CiU pot pactar amb PP i ERC, ICV pot pactar amb PSC o ERC, PSC diu que governarà sol, C’s vol pactar amb tot déu, el PP té la pitjor política que he vist en la mevca vida, en Joan Herrera és el qui vaig veure millor orador, el Montilla estava molt nerviós però cap al final va deixar anar una gran perla (Ara CiU i PP es barallen però acabaran pactant), Puigcercòs repetia tota l’estona el mateix (el pacte fiscal, Espanaya ens roba), el Mas parlava amb una gran seguretat que guanyarà i evitava qualsevol pregunta compromesa i el Ribera va mostrar-se moderat fins que va sortir el tema de la llengua.

Com a votant a favor del vot nul em sentia molt interessat per escoltar que proposaven i com es tiraven ganivetades a tort i dret. Curiós que els partits minoritaris eren els més atacats (PP amb l’economía, C’s amb la llengua i ICV amb les infraestructures), era com si els majoritaris tinguessin por de perdre vots cap a una banda i altra, mentre ERC sols rebia crítiques del PP. Una cosa que es va repetir des dels partits del Tripartit era clara i lògica: No es poden augmentar les ajudes i mantenir l’estat del benestar (si és que existeix) abaixant els impostos.

Total, que amb dues hores de debat vaig escoltar i valorar molt més els polítics que ens han de governar que no pas veient les notícies sobre els mítings que es fan dia rere dia. Més debats i menys actes per pujar l’autoestima dels caps de llista.

Demagògia electoral

Queda una mica més d’un mes per a les eleccions al Parlament de Catalunya i des de fa mesos que s’ha iniciat la campanya demagògica dels partits conservadors. Cada quatre anys estem igual i això ja comença a cansar, per culpa del petit francés amb aires de grandesa que té mig pais paralitzat (Sarkozy per alguns) que va tirar endevant les expulsions dels gitanos del pais, el discurs xenòfob s’ha instal·lat a gairebé tota europa, a excepció d’Islandia com ja va explicar l’Arqueòleg, i com no a Espanya (malgrat que els conservadors oblident que la immigració a baixat aquest darrer any.

La desafecció política ciutadana no només s’alimenta de la sensació que per una banda hi ha els polítics i per l’altra els ciutadants, sinò també pels repetitius discursos electorals i la demagògia que els alimenta. Un immigrant roba i per això tots els immigrants són dolents, sense tenir en compte que treballen del que gairebé ningú vol fer-ho. En una escola potser només es parla castellà a la classe de castellà i ja passa a totes les escoles i universitats, quan jo he estudiat gairebé tota la meva curta vida en castellà per tal de donar l’oportunitat a tots els alumnes d’apendre (i al meu institut no hi havia immigrants casi), i així s’alimenta el discurs conservador, d’un fet en faig una generalització.

Per altra banda començaran els insults, el “jo vaig fer tal i tu no”, la desqualificació dels partits, donan més pes als partits minoritaris que són oblidats i que aprofiten les disputes dels partits majoritaris per guanyar vots entre els catalans més perduts. Ciutdants ja ho va aprofitar fa quatre anys, d’allò en van pendre nota els carreteros i laportes que veuen una escletxa poru gran com per aconseguir algun vot.

Miro les notícies i em sento estúpid, sento com si els polítics estiguessin més preocupats en arribar al poder en comptes d’intentar proposar noves vies per tal que la situació en la qual estem canvïi. Tots ens parlaran del canvi, ho sé, però el seu discurs estarà impregnat de la rutina electoral de sempre. I això em fa ràbia perquè sé que és important anar a votar per evitar l’augment del conservadorisme allà on visc, però per altra banda penso que tot és una gran merda.