Olors

Diuen que l’olfacte és el sentit amb el qual podem recordar més coses. Diuen que cada imatge va lligada a una olor i sempre és més forta la reminiscència de les fragàncies que no pas d’allò que veiem, potser perquè el que copsa la nostra visió pot acabar desdibuixant-se. Avui toca un exercici de descripció només amb l’olfacte.

Resto assegut sobre una roca il·luminada pel Sol, tanco els ulls i inspiro amb força anhelant reconèixer cada una de les fragàncies que corren per l’aire.

La primera en arribar és la pinassa del bosc del costat, aquells arbres que tan em poden transportar fins al prepirineu com a la costa com al interior, olor agradable però que amb el pas de les hores pot arribar a marejar si s’uneix amb la xafogor.

Olor del nostre territori.

Una brisa acaricia els meus sentits amb la marinada, aquella unió perfecte de sal i aigua que m’obre la ment com el mar cap a l’infinit horitzó. Olor de llibertat, del nostre passat, present i futur, de records alegres, de viatges, d’excursions.

Olor de Mediterrani que tantes persones ha inspirat.

Em començo a concentrar en altres aromes més dèbils. La sorra de la platja sembla propera, noto la barreja de la terra impactada constantment pel mar, una força d’elements que fa obrir les fosses nassals. Olor de crema solar, de les fustes de les pales, de tovalloles molles, d’entrepans de mortadel·la.

Olor d’estiu.

Per darrere m’arriba quelcom desconegut, sembla un perfum embriagador com cap altre, que tapa tota la resta, que m’omple de sensacions que feia temps que no sentia. Olor de bellesa interior, d’instints primaris, de somriures, de carícies, dolç, agradable, inigualable. La respiració es dispara mentre s’apropa per darrere, cada cop sento més forta la seva presència. Amb el nas ressegueixo el seu cos, volen per captar al màxim la seva fragància i no oblidar-la mai. Olor de pinassa, mar, platja, crema solar. Olor de territori, de Mediterrani, d’estiu tot unit amb la seva…

Olor de sentiments perduts.