Peter Punk

El Peter era un jove inconformista que creia que els anys setanta encara no s’havien acabat. Passejava els seus pantalons de pitillo, la xupa negra, les botes militars i una gran cresta rosa pels carrers de Londres. El Peter tenia un grup de música que es deia “Els Nens Perduts” i cada nit actuaven al pub Neverland, bar on la seva propietària tenia el sobrenom de Campaneta, ja que es deia que tenia una gola molt petita. Aquell noi d’uns disset anys tothom el coneixia com al Peter Punk.

Una tarda plujosa d’hivern, el Peter Punk deambulava pel barri de Notting Hill quan es va quedar quiet davant d’una finestra. A l’altra banda hi havia una noia que es deia Wendy cantant una cançó de bressol al seus germans. La Wendy era una noia d’uns setze anys, filla d’un banquer, tenia una melena d’or fi que li queia fins a mitja esquena, ulls verds i somriure juganer. La veu d’aquella jove va deixar al Peter tan impactat que des d’aleshores anava cada tarda a escoltar-la.

Un dia el Peter Punk es va apropar tant a la finestra que la Wendy el va veure’l. Encuriosida es va dirigir cap a aquell estrany noi, mai havia vist a ningú vestir d’aquella manera tan estrafolària. El Peter en veure-ho va fugir corrents, amb tanta mala sort que es va entropessar amb un arbust caient sobre la humida gespa del jardí de la casa. La noia es va acostar ràpidament i amb un somriure va ajudar al Peter Punk a aixecar-se.

– Hola!

– Hola…- va respondre en Peter tímidament.

– Per què m’espiaves?

– No t’espiava… només… només t’escoltava cantar.

– Saps que esta molt malament això?

– Això qui ho diu

– Home, doncs no sé… és el que m’han ensenyat.

– A la merda els bons modals.

– És curiós. Mai m’havia parat a pensar d’aquesta forma.

– Has de venir amb mi.

– A on?

– A conèixer els meus amics. Els he parlat molt de tu i volen escoltar-te cantant.

– De debò?

– Si. Em presentaré, em dic Peter Punk.

– Jo Wendy, encantada.

– Vens o no?

– I deixar sols als meus germans?

– Segur que estaran bé. Anem?

– Va, per què no?

– La parada de metro està allà.

– Metro? Hem d’agafar el metro?

– No ho has fet mai?

– No.

– És molt senzill, només has de seguir-me i fer exactament el mateix que jo. Continua llegint