D’aquí menys d’una setmana les universitats catalanes, si és que els i les estudiants no decideixen fer un “piquet informatiu” a les portes, s’ompliran d’alumnes de batxillerat per fer un dels pitjors exàmens de la vida estudiantil, l’altra, pel que m’han explicat, és el de conduir.
Les PAU són de tot menys pau!- amb aquest joc de paraules simple sortia en Joan del primer examen, fastiguejat dels nervis que havia passat sense sentit. Al cap i a la fi no hi havia per tant…
Aquests poden ser els pensaments dels milers d’alumnes de batxillerat al finalitzar l’examen de llengua catalana, el primer d’una tanda de varis dies d’incerteses sobre quines seran les qüestions que sortiran d’un temari de dos anys en que molts han sigut incapaços d’entendre res. Sempre recordaré l’histerisme que hi havia per la facultat de farmàcia deu minuts abans de començar, horrible i contagiós… anaven dient els noms i a mesura que s’aproximava el meu pensava que potser ni hi seria perquè havia fet alguna cosa malament de la maleïda burocràcia.
Jo el que em pregunto és si no hi ha una altra forma d’avaluar a l’alumnat i el seu accés als diferents graus. Crec que la pressió a la que esta sotmès l’estudiant és molt gran. En primer lloc trobo un error ajuntar més de tres-centes persones sortint de l’adolescència ja que fins i tot el més tranquil arriba a posar-se dels nervis, recordo que l’any següent vaig anar a mirar una nota a la facultat el mateix dia de la selectivitat (tonto de mi!) i només traspassar la porta una punxada de tensió em va recórrer tot el cos, i això que jo no havia de fer cap examen!
En segon lloc és el gruix de temari, és clar que l’any següent en algunes matèries es trobaran amb exàmens anuals, però no seran de set matèries en tres dies… com a molt tindran dos en un dia i després un altre al cap de dos dies o així. O sigui, aquests dies no representen el que és realment la universitat, on un s’atabala més aviat per fer treballs semblants al treball de recerca (cosa que si que trobo necessari que facin els estudiants de batxillerat).
En tercer lloc és la poca informació que es té a l’hora d’escollir les assignatures a les que un es presenta. Per exemple el meu cas: A qui se li passa pel cap fer Economia d’Empresa si podia fer Història de l’Art? Qui fa Història d’Espanya si pot fer Història de la Filosofia? I més tenint en compte que anava a fer Filosofia… en fi, a principi de curs no en tenia ni idea de com de complicat seria fer Economia, creia que la cosa aniria per una altra banda.
Per acabar hi ha la nota de tall. En aquest cas la falta d’informació sobre el seu funcionament és increïble. Tinc companys que ara són universitaris que encara no saben com va això tan estrany com les notes de tall. La cosa és ben senzilla: llei d’oferta i demanda. Cada grau té com a nota de tall aquella amb la que va entrar l’últim alumne. És a dir, si hi ha un grau de cent alumnes i l’últim entra al Setembre amb un vuit, aquesta serà la nota de tall l’any següent, però potser al cap d’un any per falta d’alumnes s’entra amb un cinc… la nota de tall no és fixa sinó una aproximació del que pot passar, i això no li diuen a ningú. Els graus amb notes de tall altes no tenen perquè ser els graus més complicats, sinó que solen ser els que més demanda tenen.
Si, aquesta ha estat una entrada un tant oportunista però feia dies que no escrivia res i m’ha vingut com anell al dit…
ø! 