Al mercat

Són quarts d’onze del matí, el moviment incessant de carros amunt i avall, de les converses sobre les crisis o de com cuinar cada carn, de les cues per torns es van movent de parada en parada, tot aixo em recorda que és dissabte i és hora punta en el mercat. Entro i surto varies vegades per les quatre portes d’accés, cada una té la seva gràcia particular… una té escales, una altra s’obre automaticament, n’hi ha una que sempre rau oberta per poder airejar l’olor del peix i la última és aquella on sempre hi ha un parell de gitanes venen banos, calces lletges, llimones i caps d’alls. Però avui totes tenen una cosa molt especial i que em demostra que és dissabte, un cop traspasses el marc de la porta, una olor a pollastre a l’ast irromp amb força a la meva malmesa fossa nassal.

Explosions de colors, aixó agrada a tothom, les parades de fruita i verdura són una mescla ordenada de colors vius que conviden a mirar, a observar atentament com si d’un quadre impresionista es tractés… penso en Monet, en com li hagués impactat aquella imatge i com hauria estat capaç de plasmar-la en una tela.

Olor de mar, com si viatgéssim en un veler pel Mediterrani sentin la brisa acariciant la nostra cara, les parades de peix i marisc són el punt del mercat més viu, més fresc, veure tots els peixos col·locats mirant al públic, amb aquella cara agressiva i descarada, com aquell dadaïsme que volia trencar amb l’art… i m’imagino Duchamp, creant una performance sobre les sardines i utilitzant com a simbol eròtic les petxines i les llagostes.

I el roig de la sang arriba a la meva retina, la passió transformada en mort bovina i en explosió de gustos al meu paladar, potser les parades més cruels per veure, sobretot quan ets un infant, són les de carn. Conills penjats del revés, cervells, ronyons, fetges, pollastres desplomats i gallines posades com si estiguessin dormint, el terror i el poder que el ser humà es creu que té per damunt de la resta d’animals exposat de cara al públic com si fos un crit desesperat de la naturalesa per acabar amb tant d’antropocentrisme… i se m’apareix de cop el crit de Munch, però amb el murmulli de la gent ningú el pot escoltar.

Marxo direcció a casa, i segueixo pensant, sota totes aquestes imatges vaig créixer influenciat, mort, olors, frescor, colors i vida… m’encanta anar al mercat!