la revolució que no arriba

Era un dissabte plujos, d’aquells que et recorden constantment que tens ressaca i que l’unic que desitja el cos és dormir, i jo jeia apalancat al sofa… Amb el pas de les hores l’esquena em començava a fer molt de mal, un d’aquells mals incòmodes que no et deixen descansar tranquil pero que, curiosament, no fas res per acabar-lo. Mal, cada cop mes mal, què m’obligava a seguir davant la televisio veient pel·licules dolentes? L’apalancada, l’apatia em repetia una vegada i una altra que no valia la pena alçar-se del sofa i sortir al carrer i dir ben alt el mal que em feia l’esquena…

De sobte, un fort soroll va fer-me alçar de cop… unes passes s’escoltaven al terrat de casa, unes passes estranyes que no em recordaven al de cap èsser conegut… pujo o no pujo? PAM! Un cop al terra va fer tremolar els fonaments de casa meva… PAM! La façana va caure, la màscara que em permetia ser un desconegut va caure… PAM! Una trencadissa provinent del terrat em va fer recordar d’on venien els cops. Pujo… uns èssers rars armats fins a les dents, si es que en tenien, observaven el terreny… fugir va ser la meva primera reacció, però mentre baixava les escales vaig tornar al terrat… per que fugir? no és més divertit enfrontar-se a una mort segura?

Els marcians havien invaït casa meva, el menjador era el quartel general d’una guerra entre especies i la meva habitació el punt des d’on es comunicaven amb els alts comandaments… com ho sabia? No ho sé, potser m’havien confós per un d’ells. Vaig decidir parlar amb ells…

– Piripim pimpim piripi pimpim!

Els vaig explicar que era l’espia que havien enviat feia anys enrere i que no m’enrecordava ja de parlar el seu llenguatge… suposo que s’ho van tragar… van preguntar-me si la humanitat estava capacitada per enfrontar-se a ells, els vaig respondre que la humanitat porta tant de temps apalancada al sistema capitalista que es incapaç d’enfrontar-se a uns valors que han perdut tota la seva raó de ser. “Sistema capitalista? Jajajajaj! Són l’espècie més involucionada del sistema solar! Fins i tot els plutins saben que el capital només crea ments manipulables i societats analfabetes culturalment!” diguè un marcianu rient sense parar… “Cal començar una revolució, adoptarem la forma dels humans i ens alçarem contra tot. Aviam que passa…”

I això van fer, la revolució va començar, una turba de marcians/humans va assaltar el parlament amb una ràbia continguda durant anys a causa de la por a l’opressió policial. La nit es va convertir en dia a causa de les flames que fonia els edificis de la ciutat, el vent dels càntics a la llibertat derruïa els castells de cartes construits per cures, politics i els mitjans… tot queia, tot desapareixia i només quedava el no-res… el buit, aquell buit que ens envolta constantment, aquell buit en el saber, en la consciència de la humanitat…

I aquest buit va fer fugir corrents els marcianus, no entenien com era que una espècie aparentment tant progressista (de progrés) estigués tan buida interiorment, els dogmes els havia xuclat “l’anima”, l’esperit crític. Durant un temps ens creiem a la religió, ara a la ciència… estem condemnats a creure tot el que ens venen com a cert quan s’ha demostrat, amb la decadència del cristianisme, que les veritats absolutes no poden ser possibles.

La revolució havia acabat amb tot, però la humanitat era incapaç de crear res de nou. Jo vaig decidir anar al mar, i apalancar-me de nou contant les onades que, com qualsevol intent d’aconseguir una veritat, acabaven trencant-se a l’arribar a la costa del escepticisme.