Vies

 

“El tren entra a l’estació, arriba, s’apropa lentament, amb una estranya bellesa plena de melanconia… de cop i volta, uns ulls em vénen al cap… esta avançant quasi silenciós, els seus pròxims passatgers l’esperen ansiosament que pari… com jo espero poder veure’t.

Les vies mostren un camí a seguir… però nosaltres jaiem al seu costat veient escapar futurs incerts, quiets, al costat l’un de l’altre, observem… als trens, que els viatjants han escollit fer… com nosaltres hem escollit parar per besar-nos.”

El destí és un invent més de la nostra imaginació?

En cas de que existeixi, nosaltres podem ser capaços de parar el tren al mig del no-res, baixar-nos i gaudir d’una nova situació lluny de l’aborrida rutina… Fins a quin punt som prou lliures com per fer-ho?