Nit, dia, hivern, estiu.

Orió brilla intensament davant meu, puc veure clarament cada estrella de la constel·lació en forma de rellotge de sorra. Evidentment és de nit i no vull que el matí arribi mai davant de tal meravella de cel, però és inevitable l’arribada del sol. De sobte passa quelcom estrany, el cel comença a desfer-se, les estrelles cauen com gotes de pluja, unint-se en petits rierols platejats que desemboquen en rius cada cop més grans, jo em quedo bocabadat… la nit i el dia havien desaparegut en un mar de colors intensos on nedo alegrament.

Neva a fora, per la finestra observo els flocs omplint el carrer d’una catifa blanca completament inútil a la ciutat. Tot i així la gent surt a divertir-se, com si mai haguessin vist tal cosa. Penso aleshores en l’estiu, aquells dies calorosos on no hi ha manera de treure’s la xafogor de sobre… i començo a suar. Surto corrents al carrer, necessito treure’m aquella sensació del cos, però a cada passa la neu es fon i el hivern es barreja amb l’estiu gradualment. De la neu a la pluja i de la pluja a un sol imponent que asseca el terra. Els arbres passen d’estar nus a tenir totes les branques plenes de fulles i ocells piulant alegrement. Les persones són cebes a un costat i van quasi despullades a l’altre, en un juguen amb la neu, en l’altre amb la font… l’aigua sembla ser el punt d’unió entre aquesta mescla surrealista, on les boles blanques passen a ser globus d’aigua de colors diversos. I posats a fer, m’ajunto a aquella guerra inofensiva, alegrament.

Dins del llenguatge tenim algunes expressions on fem de la llum i la calor coses positives i de la foscor i el fred quelcom negatiu… això és fruit de la tradició cultural, els nostres avantpassats estaven obsessionats amb aquestes diferències, però en l’actualitat cal? Suposo que alguns pensareu que la riquesa d’una llengua la forma en part l’herència del passat, tot i això sóc del parer que la riquesa també la podem formar nosaltres, creant noves expressions que substitueixin a les que ja comencen a mancar de sentit. La nit ja no és perillosa, o tant perillosa com en el passat, el hivern és igual de positiu que l’estiu, ja que tenim formes eficients per evitar el fred i d’aconseguir menjar. L’esperança que cada cop que arriba la nit, el dia tornarà, que la llum tornarà, em porta a pensar en un llenguatge amb connotacions religioses, la llum… déu és l’esperança, i vivint en la postmodernitat, en la època posterior a la mort de déu i del final de la metafísica, no crec que déu hi tingui gaire cabuda en les nostres vides.

Per això som nosaltres, les generacions digitals que tenim l’esperança un pèl tocada de mort, els que hem de cercar formes alternatives d’expressar-la, i de trobar-la. El llenguatge està viu, i som nosaltres els que li donem vida. Però si no el millorem, si no creem noves metàfores, poc a poc perdrà la seva riquesa i el gran vocabulari quedarà acotat a un petit gruix de paraules, aquelles que més utilitzem. Cada mot, cada frase feta, té una història de fons… cada text, cada obra del passat, ens dóna una visió del pensament d’aleshores. Però clar, nosaltres copsem el passat des de la nostra pròpia realitat, cosa que a filosofia van començar a ser conscients a partir de la segona meitat del s.XX. Ara estic divagant…

El sol ja no sortirà cada dia perquè no ens preocupa si la nit és interminable, juguem amb el llenguatge! Les paraules porten massa temps avorrides d’estar tancades en un calaix! Estan assedegades de noves construccions lingüístiques cansades de veure com només es progressa en la ciència i la poesia sembla enquistada en el passat.

– He trobat feina!- digué en Bernat.

– A si? De què?- va respondre l’Àgata.

– M’han contractat per contar les onades del mar. No paguen molt bé, però és feina.

– No si ja… ja saps, en temps de guerra, a qualsevol forat se li diu trinxera.

– Tens tota la raó, estimada Àgata, tens tota la raó…

Contingut i Forma

Amb la gramàtica hem topat!- va etzibar l’Eustaqui tot tapant-se el cop que s’havia endut. No acabava de comprendre el perquè de tot plegat. Si realment volien que escrivís en català, quin problema hi havia en fer errors gramaticals? Però els fonamentalistes de la llengua seguien allà, destruint la seva obra complerta de textos literaris, sense respondre a les qüestions de l’Eustaqui. Minuts més tard les cendres jugaven davant d’ell, dansa macabra sota la mirada cristal·lina que pensa en totes les hores d’esforç perdudes per la dictadura de la forma.

Contingut o Forma?

Què és més important?

A forma d’avís dir que no menyspreo la feina dels filòlegs, ni molt menys! La meva posició sembla prou clara, no? Potser si que no… Contingut per davant de tot, no sigui cas que algun despistat o alguna despistada no hagi entès el micro-relat del inici.

La gramàtica és important, però no és un tant absurd seguir les normes gramaticals de fa més d’un segle? Si fossin més senzilles, almenys… ja ho sé, ja ho sé… això dóna riquesa a la llengua, no dic que no, però… trobo més interessant poder plasmar pensaments o idees i que els altres ho entenguin que no pas si està perfectament escrit. Com si tant sols els llicenciats en filologia tinguessin el dret a fer-ho!

Hom potser es preguntarà: I tot això a què ve?

Ni idea… és la reflexió de la setmana. Cal que segueixi exposant? El contingut és molt més important perquè ¬pq careix de sentit en el llenguatge lògic si no sabem el contingut de [p] i [q]… què faig parlant de lògica? Ah, clar, per posar alguna cosa coherent a aquest sense sentit.

Una mà es va posar a la seva espatlla, tot tranquil·litzant a l’Eustaqui. La seva musa, la meva Joana, s’apropà a la seva orella i amb un xiuxiueig va dir-li tot el que necessitava. Ell s’aixecà de sobte, ple d’energia, i com un boig començà a córrer cap a casa seva, pujant les escales de tres en tres va abalançar-se a l’escriptori obrint aquell bloc de notes, regal d’un aniversari passat.

Els dies van passar sense saber-se res d’ell, fins que aparegué amb unes ulleres fins a terra, però amb un somriure d’orella a orella, havia omplert tot el bloc i el guardaria com si fos un tresor per no tornar a patir el dolor que significa perdre el contingut de tota una vida de creació.

No al surrealista!

El surrealisme és un art, com la majoria de gent sap, que es basa en les investigacions que durant la època en que va sorgir es feien sobre l’inconscient i la psiquiatría en general. Per això se’l va anomenar, i es sol anomenar, l’art de l’inconscient. Pels mateixos anys aparegué el dadaisme al cabaret Voltaire, si no m’erro a Zurich, o sigui l’art de l’absurd. Arribats a aquest punt jo dic… Perquè el llenguatge ha decidit anomenat certes situacions, converses i events com a surrealistes? Posarem varis exemples:

En Pepet i la Marieta estan en un bar prenen unes cerveses quan un home que l’acaben de fer fora se’ls uneix a la conversa i a la nit en general, acabant els tres en un altre bar escoltant les penes del home. Això sol anomenar-se surrealista, doncs no! Jo li diria situació de borratxo que s’uneix a una conversa o <Joder! Aquest ja m’ha donat la nit!>

En Pepet, la Marieta, la Roser i en Juanitu anaven d’excursió al Pedraforca, a mig camí es troben amb uns altres excursionistes que semblen perduts. Els perduts estaven anant a fer el Kilimanjaro però per falta de pressupost van optar pel Pedraforca. Aixi que comencen a pujar tots en grup i a dalt els sorpren una ventada, comença a nevar i al tornar al bon temps, es troben al massís del Cadí. (D’acord, reconec que és poc probable que passi.) Surrealista? No, estrany.

fotografia de Conjuntbuit

fotografia de Conjuntbuit

En Pepet i la Marieta marxen a buscar bolets, tenen previst fer un camí circular per Campdevànol tot aturant-se a la meitat per dormir. Arriba la nit i ja han recollit uns quants bolets bons i uns altres de no tan bons, depenen de per a que es vulguin, i se n’adonen que fa fred i que no havien portat prou roba d’abric. Encenen un foc i al cap de pocs minuts els bombers, els forestals i els mossos es presenten pensant-se que era un incendi. Surrealista? No, insensats per encendre un foc en època d’alerta per incendis.

I per últim, el Pepet, la Marieta, la Roser i en Juanitu aprofiten la nit d’agost il·luminada per la Lluna plena per anar a banyar-se a unes bases prop d’Oliana. Durant la nit escolten veus i pasos entre les herbes altes i els pins petits, tots quatre començen a cridar i a fer bromes com <<Si sou els Mossos aqui tenim maria per a vosaltres!>> o << Un ós polar Marieta!>>. Al cap d’unes hores marxen a cercar el cotxe i es troben un 4×4 dels mossos d’esquadra preguntant si èrem nosaltres els que estavem a les bases i que la pròxima vegada possèssim una nota al cotxe avisant-los d’això. Surrealista? No, desinfromats.

És curiós que la majoria d’accions i situacions absurdes ens ho semblen quan ens passen i solen ser en un estat d’embriaguesa considerable. Tot i això des d’aquí proposo dues coses:

Una és que si heu tingut alguna experiència així l’expliqueu per així riure una miqueta entre tots.

L’altre és que a partir d’ara intentem recuperar el mot estrambòtic per explicar aquestes situacions, ja que penso que les defineix millor i no desautoritza el bell surrealisme.