Belgium Chronicles II

segona part del viatge, a partir d’aqui tot va canviar, el turisme el vam aparcar per gaudir de la gent d’alla.

Dimecres 22 d’Octubre nit: De que coi parlo?

Aquella mirada em va retornar una sensació que durant dos dies no havia tingut, aquell rau-rau a la panxa que et porta a dir tonteries per no afrontar la gravetat del que pot passar… era ella, si, la noia que cinc anys enrere havia deixat en aquest pais pensant que no trobaria cap d’igual.

La nit ens va dirigir cap a un bar amb la musica massa alta per poder entendre be l’anglés, cossa que produïa mes d’un malentes. Despres d’ensenyar a Sarah a jugar al poker i passar unes quantes cerveses per davant (quatre en vaig contar), ens vam dirigir a un lloc més indicat per ballar. A la gent que li agradi la musica dance i l’electronica té multituds de bars a Leuven per gaudir, jo em vaig haver de conformar a deixar-me emportar una mica pel ritme que tenen (que es poc, la veritat). Despres d’un parell de jaggermaister amb red bull, una barreja un tant estranya pero que no estava mal, la nit va començar a posar-se instintiva.

Al 7 Oaks no hi cabia més gent, i un pesat d’aquells que no paren d’emputxar va intentar lligar amb la belga que ens acompanyava dient-li que era espanyol. La meva reaccio va ser preguntar-li “De donde eres?” ben fort a l’orella, la seva resposta va ser que li parles en angles perque no m’entenia… davant la cara de mala llet que se’m va posar el senyor va marxar i la Bego va canviar-me el lloc perque no em baralles amb el següent capsigrany. La cara de la Sarah quan li vaig explicar va ser de no creure-s’ho. I va ser aleshores quan els acostaments entre ella i jo augmentaven a rao de un mil·limetre per minut fins que els dos cossos es fregaven suament i les mirades es creuaven. Pero tranquils, no hi ha res mes morbos per explicar, de moment.

A les 2 de la nit anavem a dormir creient que eren les set del mati i haviem tancat el Salamandra, bé aixó es el que el cos ens feia creure.

Dijous 23: Patinar sobre gel s’oblida amb el pas del temps?

Despres de fer un dinar digne de qualsevol pis d’estudiants haviem quedat amb la Sarah per patinar sobre gel. Rapidament vaig agafar l’equilibri i lliscava pel gel provant coses noves que em feien caure, logicament, fent riure les meves companyes de diversio. Durant la hora i mitja sobre els patints les mirades es creuaven i les ganes de juntar-se hi eren, pero si un esta sere li costa molt trencar tensions en certa manera estupides. A la tarda vam convidar a la noia belga a sopar amb nosaltres cap a les nou i vam anar a comprar xocolata per la familia i el sopar.

A les nou em vaig dirigir cap a l’estacio del tren amb l’estomac comprimit, volia parlar amb ella i dir-li el que pensava feia cinc anys enrere i actualment com ressorgia, pero per aconseguir-ho necessitava molta concentracio i saber com expressar quelcom ja dificil de dir en catala. 

“I’ve a problem Sarah, five years ago I had some feelings. In five years I thinked sometimes in you, and now I can see you, I can hug you but I can not to do it… you’re some girl special, but it’s something stupid all this feelings.”

“Yes, I know… where is the hostel?”

I despres d’aquesta resposta en que es veia clarament que no volia parlar del tema, l’estomac es va obrir i va continuar la nit esperant una resposta millor. Despres d’un sopar acompanyat amb vi i tot, un cigarro mirant les estrelles i coneixer uns madrilenys propers als trenta anys; varem pujar a l’habitacio la Emma, la Bego, la Sarah i jo, per ensenyar-li a la nostra convidada com eren i perque les noies s’havien de canviar.

Aprofitant la benentesa Sarah i jo ens vam estirar al llit, al cap de mitja hora ja tornavem a estar al mateix punt que la nit anterior, molt junts pero sense que cap dels dos actues… s’ha d’afegir que en aquells moments els meus sentiments vivien dividits entre el que crec que m’estimo a la meva ciutat i el que crec que hi ha alla Leuven… dos sentiments semblants pero amb una petita diferencia que ja s’explicara.

La festa del dijous va ser mooolt llarga:

 

  1. Festa d’historia en un local de tres pisos d’estil victoria que semblava ocupat, en aquesta festa la gent anava molt curta de roba i fins i tot hi havia un noi en calçotets (amb el fred que feia a fora!)… despres ens van explicar que era un festa guarra, potser per aixo van posar una canço de reggeaton. Alla vam explicar a les belgues que el Chiki-chiki era una broma.
  2. Flying noseque party, 6€ l’entrada, 1’5€ la cervesa, 30cts el lavabo. La musica era un altre vagada electronica i els dj’s molt dolents, cada canço tenia un silenci de dos o tres segons i aixo encara em tallava mes el rotllo. Aquella festa no es va animar fins que va arribar la Sarah, que es sap totes les cançons i les gaudeix d’una manera a voltes exagerada.
  3. Al carrer uns nois van practicar sexe amb una estatua d’una dona estirada, s’ha de dir que cinc dies veient-la no haviem caigut cap dels tres catalans en fer-ho i ens va sorpendre molt. Durant els cinc minuts que vam passar en aquella cantonada dos nois van provar-ho i un va començar a pixar al carrer intimidat pels nostres crits de “don’t piss here!! don’t piss here!!”.
  4. Vam anar al 7 Oaks, com estava molt ple de gent vam estar uns breus minuts i am tornar al carrer per anar a una altra festa.
  5. Un cop al carrer vam mirar la hora i era un xic tard, les 4h, i haviem de tornar a l’hostal ja que l’endema a les 9 haviem d’estar dempeus per marxar a les 10. Moment tràgicomedic, l’adeu.

 

Mentres Sarah i jo ens acomiadavem entre abraçades i cares de mitja tristesa, pero sense vessar llagrima, la Emma plorava i reia alhora amb una belga que feia menys d’una hora que haviem conegut. Ens vam separar i veient que elea no marxava vaig tornar a abraçar-la per ultima vegada… en aquell instant quelcom va recorrer tota la columna vertebral, potser era fred o potser una altra cosa, i ella em va assegurar que ens tornariem a veure i que allo que li havia dit avans de sopar, ella tambe ho sentia…

Uns metres mes tard caminavem pels carrers de Leuven cantant “Al mati surt el sol” amb la sensació que un cop més ens deixavem una vida nova a tenir.

Divendres 24: Que em fa tornar?

No visiteu mai Bruseles amb ressaca ni cansats, la ciutat la recordava pitjor. Despres de sis hores passejant per la ciutat encara em pregunto com es que els ciutadants de Bruseles es senten orgullosos del Mannaken Piss, tenen obres molt més interessants i un ajuntament impresionant.

Bèlgica es va acomiadar de nosaltres amb un temps tipicament atlantic que representava prou be els nostres sentiments.

 

Emma, Bego i jo

Emma, Bego i jo

 

 

Dema, i ja com a final del tot, les conclusions que he extret de mi mateix durant aquests cinc dies. Ja no tornare a parlar mes de Belgica fins que hi torni.

Belgium Chronicles I

Volia fer un post en anglés sobre el viatge que m’ha mantingut lluny d’internet durant cinc dies, però m’he adonat que parlar anglés i posar-se a escriure’l és realment una cosa diferent… és curios el llenguatge no?

Dilluns 20 d’Octubre: Com pot ser tan llarg un dia?

El dilluns al matí em vaig aixecar del llit de cop, gairebe no havia dormit pels nervis i al sonar el despertador a les 4’30 del matí no vaig ni queixar-me. Anava a Belgica amb dues noies amb les que havia compartit cinc anys enrere un intercanvi al poble de Tienen, a la zona flamenca, i tornavem per retrobar-nos amb els belgues. A les 11 varem arribar a Belgica, una hora mes tard passejavem pels carrers de la ciutat universitària de Leuven juntament amb Selina, una noia que parlava molt i que procurava que cada moviment seu mostres que ella era una noia encantadora i molt glamurosa. Despres de visitar unes facultats amb classes gegantsi de preguntar per la facultat de filosofia, que la Selina no sabia per on parava, varem anar a dinar a un kebab.

A les tres ens instalarem a l’hostal i una hora mes tard partiem cap a Tienen. Allà vaig poder veure que la crisi no només afecta a Espanya, la majoria dels bars que anys enrere restaven oberts fins tard, ara estaven clausurats i caient a trossos… va ser una imatge una mica culpidora, llastima que no tingui fotos dels vidres trencats… despres de fer una bona cervesa, que desitjava des de l’arribada a Leuven, conversar amb un senyor que tenia un mussol i de riure una estona i posar-nos al dia de les nostres respectives vides, vam sopar. A l’arribar a l’hostal ja tenia companys d’habitacions, un portugues que estava d’Erasmus i un japonés (diría) que cada dia guardava les seves coses en una taquilla a l’entrada de l’alberg.

A les dotze de la nit anava a dormir pensant que l’avio l’havia agafat el diumenge i no el dilluns.

Dimarts 21: Amberes, Anvers i Antwerpen són el mateix?

Després de mirar la nostra guía (on posava Amberes), un mapa de l’hostal (Anvers) i de preguntar-ho als venedors de bitllets de tren, vaig extreure la conclusió de que els noms propis no s’haurien de traduir. A les 11 estavem per Antwerpen acompanyats pel clima atlàntic més ranci, pluja, fred i vent, però aixo no ens va desanimar. Tots els pobles que he visitat es caracteritzen per tenir una esglèsia gótica o catedral i uns ajuntaments que són veritables obres d’art. Suposo, i en aquesta especulació mostrare la meva ignorancia historica, que durant la epoca en que es van erigir, Belgica era aquella monarquia amb colonies com el Congo, d’on van extreure el màxim d’or i diamants possibles i d’on importaven la xocolata. Molts edificis daurats, torres altes i ostentació de poder, així és l’arquitectura monumental de la regió del Flandes.

Al perdre’ns cercant un lloc per dinar varem arribar a un pita, dos dinars iguals en dos dies… Vam passejar per la ciutat fins que el cos ens va dir prou i al tornar ens vam adonar que a Belgica els comerços tanquen a les set com a molt tard i que eren les… vuit!! Molts carrers amunt i avall trobarem un lloc on comprar-nos el sopar, uns fideus com els que es menja el doctor Slump, que es preparen amb aigua calenta (en cinc dies l’unic que he tastat de la cuina belga han sigut els waffels, els gofres). Per la nit vam anar a fer un petit tast de la nit universitària, pero estavem massa cansats per fer mes que un parell de cerveses i discutir sobre el criteri de veritat, si el vaig treure jo el tema.

Dimecres 22: Perque em mira aquella noia?

Pel matí vam fer una mica els vagos perque ho necessitavem, a les 13h haviem quedat amb unes bessones que estudien la mateixa carrera, viuen juntes i en comptes de voler diferenciar-se, s’assemblen molt. Una estona més tard va arribar Selina i vam anar a dinar a un restaurant que va resultar ser un lloc realment bo, encara que una mica car. A la tarda vam anar a comprar el sopar i vam fer la migdiada, ja que per la nit sortiem de festa amb tres persones que durant l’intercanvi haviem mantingut molt bona relació, el Kent, el Sander i la Sarah.

Eren les nou de la nit, estavem a la plaça major esperant la noia que faltava… jo recordava una mica el seu rostre, pero no sabia si podria reconeixe-la despres de tant de temps. Una noia rossa em mirava i s’apropava, era ella? no ho sé pero em posava nerviós sentir els seus ulls clavats a la meva cara…

En dos dies la segona part.