Sobre les Efemèrides

Avui, 14 d’Abril de 2012, fa 4 anys que vaig començar amb el bloc, amb unes minses vistes i 211 entrades. Tot i que s’ha de comptar que vaig estar gairebé dos anys sense renovar. I com s’ha posat de moda celebrar efemèrides, aquest blog no serà menys.

76 anys de la proclamació de la II República espanyola, mirall de democràcia per la resta d’Europa, colpejada pels règims dictatorials de la URSS, Alemanya i Itàlia, i unes França i Gran Bretanya debilitades per factors econòmics i preocupades pel que pogués fer Hitler. Què ha quedat de tot allò? Res. Però aquesta no és la qüestió de l’entrada.

Efemèrides. Per què ens dediquem a celebrar coses del nostre passat? És normal fer un petit recordatori del nostre passat, però potser és molt millor agafar aquests dies claus en el nostre calendari per fer una reflexió sobre com aquells fets ens poden mostrar com dirigir el nostre futur. L’Espanya republicana va ser una resposta a una situació concreta històrica, que pel que sembla torna a repetir-se: vagues generals, aldarulls, pobresa, repressió, retallades de les llibertats, creixement dels nacionalismes, radicalització… mon avi m’explicava l’altre dia que en Pla va fer unes cròniques dels mesos anteriors a la proclamació que malauradament s’assemblen massa al que passa avui en dia. Però hi ha masses diferències, i la principal és el maleït individualisme impulsat pel capitalisme.

Continuo barrejant temes… centrem-nos. Efemèrides…

No és absurd dedicar-nos a recordar quan el present ja és prou fotut?

És possible.

Vivim en una època que sembla haver perdut tota esperança i que dirigeix la mirada cap a enrere per tal de sentir-se un pèl més viva. Com si els temps passats haguessin sigut molt millors. La saturació d’informació ens permetria viure cada dia un moment històric, ja sigui a nivell local com a nivell global, ja sigui en clau obrera com en clau que es vulgui. Tot això és producte d’una mentalitat historicista que ens fa creure que temps enrere no hi havia problemes, cosa que no és certa. Tal com deia Hegel i, després, Marx, la Història és un enfrontament dialectal entre opressors que imposen la seva veritat i oprimits que no l’accepten. O sigui que sempre s’han donat moments en els quals hi havia persones molt perjudicades per unes altres… els ser humà és així d’estúpid.

En definitiva, el procés de canvi que estem vivint molt sutilment no passa en en mirar enrere amb pensaments d’enyorança, sinó de mirar enrere per aprendre. Cosa que no es fa.

Sobre la Tolerància

Malgrat que pel títol pugueu creure que aquest post anirà sobre el racisme, he cregut convenient enfocar-lo cap a un altre tipus de tolerància.

Dins de la nostra societat hi ha un parell de valors en els quals se’ns educa a la majoria des de petits, valors que són fonamentals per a una vida plenament democràtica però que algunes persones se n’aprofiten per poder fer el que vulguin. M’estic referint a la convivència i la tolerància.

Encara que sembli mentira en nom de la tolerància hem d’aguantar dins dels nostres cercles socials situacions al límit, on la gent intenta posar-nos a prova per tal de veure fins a quin punt pot estirar la corda de la nostra paciència i bona fe. Fent que la nostra intenció de provar d’actuar dins dels valors del civisme caigui com un castell de cartes i que tot i ser elles qui actuen malament siguem nosaltres els que quedem en evidència. Som com adolescents que cerquen el punt al qual poden desafiar als seus progenitors.
Doncs jo ja me n’he cansat.

Estic fart de demanar disculpes a persones pel simple fet del “Ja saps com són!”, però que l’únic que intenten és destruir la convivència a partir de mentires i accions carents de bones intencions. Estic fart de sentir que m’he rebaixat al seu nivell i que per mostrar que s’és millor persona dins dels valors del civisme haig de deixar-los fer el que vulguin i recriminar-los a partir d’arguments que són incapaços d’escoltar. Cada cop que escolto la maleïda frase no puc deixar d’imaginar-me un judici on l’advocat d’un psicòpata es dirigeix a les famílies de les seves víctimes dient-la i que aquestes diguessin “Es clar, es clar… pobret…” (si això és una reducció a l’absurd, però ja sabeu com sóc…).

En fi, la tolerància és necessària en les societats per tal de mantenir el contracte social vigent i inalterable, però s’ha arribat a un punt on l’individualisme d’alguns personatges pot trencar-lo pel benefici propi. És com si pel propi interès s’hagués trobat un buit dins del civisme per tal de tractar-nos a la resta d’estúpids, demostrant que ens falta esperit crític davant d’algunes situacions.

El problema recau en el fet de no saber com actuar davant això, si fos un nen petit que reclama constantment l’atenció s’ignoraria durant un temps per tal de no entrar en el seu joc… però caldria fer-ho amb persones adultes? Potser si, sembla mentira però així tens un problema menys en el qual pensar i al final, davant la visió de no poder trobar límit perquè és inexistent aquestes persones decideixen sortir del teu cercle, cosa que s’agraeix.