Sobre les Efemèrides

Avui, 14 d’Abril de 2012, fa 4 anys que vaig començar amb el bloc, amb unes minses vistes i 211 entrades. Tot i que s’ha de comptar que vaig estar gairebé dos anys sense renovar. I com s’ha posat de moda celebrar efemèrides, aquest blog no serà menys.

76 anys de la proclamació de la II República espanyola, mirall de democràcia per la resta d’Europa, colpejada pels règims dictatorials de la URSS, Alemanya i Itàlia, i unes França i Gran Bretanya debilitades per factors econòmics i preocupades pel que pogués fer Hitler. Què ha quedat de tot allò? Res. Però aquesta no és la qüestió de l’entrada.

Efemèrides. Per què ens dediquem a celebrar coses del nostre passat? És normal fer un petit recordatori del nostre passat, però potser és molt millor agafar aquests dies claus en el nostre calendari per fer una reflexió sobre com aquells fets ens poden mostrar com dirigir el nostre futur. L’Espanya republicana va ser una resposta a una situació concreta històrica, que pel que sembla torna a repetir-se: vagues generals, aldarulls, pobresa, repressió, retallades de les llibertats, creixement dels nacionalismes, radicalització… mon avi m’explicava l’altre dia que en Pla va fer unes cròniques dels mesos anteriors a la proclamació que malauradament s’assemblen massa al que passa avui en dia. Però hi ha masses diferències, i la principal és el maleït individualisme impulsat pel capitalisme.

Continuo barrejant temes… centrem-nos. Efemèrides…

No és absurd dedicar-nos a recordar quan el present ja és prou fotut?

És possible.

Vivim en una època que sembla haver perdut tota esperança i que dirigeix la mirada cap a enrere per tal de sentir-se un pèl més viva. Com si els temps passats haguessin sigut molt millors. La saturació d’informació ens permetria viure cada dia un moment històric, ja sigui a nivell local com a nivell global, ja sigui en clau obrera com en clau que es vulgui. Tot això és producte d’una mentalitat historicista que ens fa creure que temps enrere no hi havia problemes, cosa que no és certa. Tal com deia Hegel i, després, Marx, la Història és un enfrontament dialectal entre opressors que imposen la seva veritat i oprimits que no l’accepten. O sigui que sempre s’han donat moments en els quals hi havia persones molt perjudicades per unes altres… els ser humà és així d’estúpid.

En definitiva, el procés de canvi que estem vivint molt sutilment no passa en en mirar enrere amb pensaments d’enyorança, sinó de mirar enrere per aprendre. Cosa que no es fa.