Nihilisme personal

Malgrat les clares influències de Nietzsche, desde que vaig començar la carrera fins al dia d’avui el meu pensament propi ha anat evolucionant a mesura que coneixia més en quins pensaments s’assemblaven, cosa que m’ha permés canviar i començar a perfilar una forma d’entendre el món.

Una de les coses que tinc més clares és que tot el que comença acabarà, ja sigui per la possibilitat última de la mort pròpia com perquè és lògic. Pensament que em fa mirar l’experiència del dia a dia diferent, considero que tota cosa bona acaba i tota dolenta també… però no em deixo embriagar per cap dels dos estats, tal com em diuen “tens cacaolat a les venes”. Això vol dir que no mostro gairebé mai els sentiments perquè no en tinc. Ric, m’enfado, em desespero… però mai sento tristesa o alegria, cosa que em porta a un estat de tranquil·litat. Aquesta és la part ètica.

Per altra banda, considero que hi ha una realitat, és evident, però, tal com deia Husserl, s’ha de posar entreparentèsis tota evidència per tal d’enfocar una mirada sobre els objectes completament diferent, captant el fenòmen i no l’objecte. Jo diria que s’ha de posar tota realitat sota sospita i negar-la rotundament per tal de després reedificar un nou pensament, on ja no es parli ni d’evidències, ni dualitats, ni tonteries que es porten masses anys discutint… jo sóc, els altres també, i com som, sempre hi haurà opressió. La conclusió final de l’escepticisme no és que tot és relatiu, sinò que hi ha una realitat que no es pot refutar (això Sext Empíric ho deixa clar en els Esbossos Pirrònics).

Durant anys se m’ha intentat col·locar en algun àmbit, que si ets un idealista, que si ets un escèptic, que si ets un nihilista, que si ets un postmodern… l’actualitat dona pena, em desencanta, fa que cada cop que trobi una espurna d’esperança, aquesta s’apagui ràpidament… no confío en la humanitat, per molt que sembli aparèixer una bocanada d’aire fresc amb perfum de canvi, sigui aixafada per la roda del Capital. Però no em conformo, sinò no escriuria, no intentaria fer saber el que passa al meu voltant, no criticaria la societat; si em conformés faria com ella, seure còmodament i esperar que alguna cosa pasi.