Un parell de Micro-Relats

Vist que si vull fer alguna cosa aquest cap de setmana m’haig de passar dos dies tancat a casa amb quatre capes de roba per tal d’evitar que la grip vagi a més, només puc dormir, mirar la televisió, pensar o escriure… el resultat: un parell de micro-relats pel blog.

SOL D’HIVERN

La nit havia sigut freda, feia una setmana que els núvols no marxaven, la tristesa omplia els carrers de l’Hospitalet del Llobregat. El negre de les jaquetes era el reflex dels pensaments de la gent,que caminava ràpid de la feina a casa per tal de gaudir de les seves calefaccions, qui en tenia, i no sortir de casa fins al dia següent. Al vespre tot el Districte 1 era un desert gelat, tota l’agitació nocturna de l’estiu havia fugit com a un mer record amagat ja en l’inconscient.

El matí es començava a alçar i uns rajos quasi desconeguts banyaven la ciutat. Les parets dels edificis prenien el sol mentre als seus peus l’activitat començava a bullir. Com si fossin cargols, les persones sortien a gaudir d’uns instants de llum i calor naturals, traient la pols de les seves ulleres de sol i dels abrics de colors més vius. Cadascú redescobria el barri a la seva manera, ja fos trepitjant la plaça de l’ajuntament tot jugant a pilota o passejant per la rambla alegres de poder treure’s de sobre l’encarcarament que duien a sobre.

Però quan el cel passava d’un blau immaculat a una gamma de taronges intensos i blaus cada cop més foscos presidits per la lluna plena sempre acompanyada per Venus, els habitants fugien cames ajudeu-me cap a les seves llars.

Els Sol d’Hivern havia marxat animant a la població durant un breu dia.

COSES QUE PASSEN

Tinc un problema i es diu timidesa, en serio… i és un problema molt gran, sobretot quan es tracta de lligar amb persones que m’atrauen sexualment. Cada cop que se’m presenta algú que m’obre la porta a l’esperança de dormir acompanyat fico la pota fins al fons. D’entre les moltes coses que m’han arribat a passar, com marxar corrents, començar a tenir singlot sense parar o riure nerviosament, sempre recordaré en especial un dia.

Farà cosa de tres setmanes, abans d’un concert estava amb els meus companys de grup fen el cigaló i el xarrup d’escalfament (pels habitants de l’àrea metropolitana el carajillo i el xupito). I això que quan ja carregava amb les dues begudes, una a cada mà, se’m presenta una persona al davant, d’ulls verds, cabells negres i d’un físic força interessant. Em va somriure i em va preguntar si era tal de tal lloc, jo li vaig dir que si, i, mirant-me de dalt a baix, em va demanar el mòbil. Jo, com podeu suposar, vaig baixar les mans per buscar-lo ràpidament entre les butxaques, amb tanta mala sort que el cigaló i el xarrup van anar a petar damunt de la persona interessada davant la mirada atònita dels meus companys. Total, que aquella nit em vaig quedar sense cigaló, sense xarrup, i el que és més important, sense sexe.

I d’aquest fet n’extrec una conclusió molt important: si algú et demana el mòbil, t’està demanant el número i no el telèfon en si.