Va de Finals.

Durant el segle XX s’han enunciat el final de la història, de la filosofia, de l’home, de l’art… com si fos una moda macabra dels pensadors postmoderns. El problema està que totes aquestes morts es poden resumir en una de sola: El de la Metafísica.

Explicar el final de la Metafísica Occidental és molt complicat en una entrada de blog, tot i així ho intentaré resumir el màxim de bé possible. Per fer-ho cal mirar molt enrere en la nostra història un segon. Tota la metafísica va començar amb el poema de Parmènides sobre el ser, a partir d’això es va iniciar la reflexió entorn el ser de les coses, l’ontologia, sobre quin és el seu principi i la naturalesa d’aquest principi. I el nostre estimadíssim Plató va ser el que va acabar de liar la troca amb la seva teoria de les idees, donant el cop d’efecte necessari per alimentar el pensament religiós amb fonament teòric-”racional”. Fins aquí el mini-resum de tota la història del pensament antic.

Per no avorrir amb un llarg recorregut sobre l’evolució del pensament que passa per Aristòtil, Plotino, Sant Tomàs, Descartes, Hume, Kant, Hegel… ens situarem al final del segle XIX amb Nietzsche. El pensador alemany va anunciar la mort de déu, aquest anunci el planteja al Zaratustra com un assassinat de la societat occidental necessari al haver-hi un canvi en la mentalitat a causa del progrés. És a dir, déu no ha mort de vell, sinó que som nosaltres els que hem vist que pensar en ell és quelcom caduc. Després d’això comença una llarga reflexió dins de la postmodernitat i el nihilisme, però un nihilisme destructiu on ja no existeix cap veritat absoluta, cap ideal, i per tan res a fer (la mort de la història, etc.), no. En aquest punt hi ha dos camins a escollir, tal com ens plantejava la deessa de Parmènides, refundar la Metafísica o aniquilar-la per crear un nou pensament adient amb el temps que vivim. I aqui apareix una figura dimonitzada per molts: Heidegger.

Heidegger va teoritzar el final de la metafísica com a apertura. Segons ell no es podia parlar del Ser des de la totalitat del món al ser impossible i aleshores va començar a reflexionar sobre l’ontologia del Ser des de la pròpia existència. Dins de la nostra existència hi ha una sola cosa evident: que som ser per a la mort. O sigui que som persones finites i per això el Ser també ho ha de ser. Què comporta tot això? Que hi ha un canvi de perspectiva on la Metafísica careix de sentit, per una banda, i que els valors que s’extreien d’ella ja no valen per una banda, i que només la Història és allò no finit, malgrat que cada època la interpreti segons li sembli.

Seguim avançant en el segle XX, l’hermenèutica i el post-estructuralisme agafarà el testimoni heideggerià per teoritzar partint de la Història. Derrida i Deleuze per una banda es dirigiran cap als clàssics per fer una relectura intentant fer parlar tot allò silenciat en els textos per segles de metafísica cristiana. L’hermenèutica dirigirà l’òptica cap a intentar donar a la societat alguna mena de fonament a l’ètica i la política postmoderna tenint en compte aquells valors que durant la Història s’han mantingut i reflexionant perquè no han patit gaire modificacions. Tot això sembla apuntar cap a Hegel i la seva visió de la Història, i no seria una mala intuïció.

Tota aquesta evolució que he resumit no és gratuïta, el final de la Metafísica és el final de la Filosofia com sempre ha sigut coneguda, cosa que teoritza actualment Gianni Vattimo agafant el relleu de tot el pensament continental del segle XX. A partir d’aquest punt el filòsof pot començar a crear, fer nihilisme constructiu on la veritat, malgrat a estar subjecte al moment en que ens trobem i per tant no pot ser possible una veritat 100% objectiva. I ni tan sols l’art (com deia Heidegger) o la ciència, el progrés és present, això vol dir que el que avui és cert en ciència, demà potser no ho és a causa d’aquest progrés. Però pot crear noves perspectives sense intentar superar la Metafísica, ja que això seria continuar amb el joc dialectal. Un exemple d’això seria advertir que les religions no tenen cap mena de sentit, però que hi ha valors com el respecte o la solidaritat que caldria marcar com a necessaris per a la societat malgrat semblar oblidats per l’individualisme alimentat pel capitalisme.

Tots aquests finals són el final dels ideals utòpics, de la mala lectura de Parmènides per part de Plató que tan de mal ha fet durant segles, de l’idealisme, per fer del nihilisme quelcom productiu tenint sempre present la finitud de la nostra existència i el que la Història ens pot encara ensenyar, una mirada cap a enrere per encarar el futur amb certa esperança de poder canviar encara alguna cosa.

La mort

Influenciat per Heidegger i les classes d’en Santiago Lopez Petit, porto uns quants dies pensant entorn d’un sol tema, la mort. Però jo no li tinc por, ni que m’arribi la hora ni que li arribi a un èsser estimat, allò que el destí ens depara sols té un fi, acabar amb la vida. El viure no és més que un pas cap a la mort i la millor manera de fer aquest camí és assaborint la vida sense necessitat d’aferrar-se quan morim (aqui és on més m’apropo al pensador feixista).

És a dir, defenso la vida com un pas entre un no-res i el no-res, i la millor manera d’omplir el conjunt buit de la realitat és amb accions i projectes a curta distancia, ja que fer-ho a llarga distancia ens pot provocar un intent desesperat per evitar la mort. Jo puc morir ara i estaria tranquil, no tinc cap projecte personal ambicios i aquells que estan en proces es poden quedar inacabats. Llavors, que em preocupa? La reacció de la meva familia i amistats.

El meu enterrament és el que em preocupa, em preocupa que al tenir mitja familia catolica puguin acceptar que un cura faci apologia dels valors cristians posant la meva persona com a exemple (allo tipic de ‘en tal va ser un bon cristia’… no ho he sigut ni ho serè mai de cristia!). Em preocupa que la gent em recordi amb tristesa, instaria a que aquella nit fessin una gran festa en honor meu, pero aixo és, potser, demanar massa. Almenys voldria que durant el dia de dol es pogues agafar el millor text que tinc perdut per l’ordinador anomenat Dic. i es llegís en record del que pensava en aquella epoca de total penombra sentimental. Però tot això són coses que desitjaria que es molt possible que no es facin.

Almenys sé que quan arribi el moment de retornar al no-res podré encarar-li la mirada, somriure i dir-li ‘Joder, podries haver trigat menys no?’. Tota la resta són bestieses que penso ara, la por que més córrer entre el jovent és la de ser oblidats un cop morts i aixó és culpa de les influencies Andy Warhol i els seus quinze minuts de fama… potser per aixó escric un blog? Si, escau la possibilitat que només ho faci per poder ser recordat en un lloc tant poc físic com és internet.

Pero per alguna cosa estem a la societat de l’espectacle, on només seràs recordat si intentes trencar el mur de la rutina o si ets un actor que despunta dins d’aquesta… ser un titella politic que surti per la televisió, encara que només sigui per les cagades que has fet.

Prefereixo intentar trencar el mur.