La casa es desploma davant meu, tot el que hi tenia desapareix en un minut, impoténcia, desesperació, sé que la meva filla estava a dins en aquell instant horrorós… tot perdut, ella, probablement morta.
Tot al meu voltant denota devastació, la pols encara es manté en suspensió, les cares dels meus veïns deuen ser miralls del que sóc jo. Tothom sembla anar-se’n, però no puc moure’m cap a cap lloc, ella segueix allà sepultada i lentament arrenca un plor. “És ella!” em diu l’esperança perduda, “Corre, segur que encara esta viva!” m’exclama el cap amb alegria.
Corro a la runa i trec tantes pedres com puc. – Tranquil·la! Jo estic aqui filla!- la força surt de cada capil·lar del meu cos castigat, necessito veure-la, almenys abans que mori, sentir la seva mà encara calenta i intentar transmete-li serenitat.
Els plors han cesat. Un no ben fort ressona per la capital.
Envoltada per una bogeria sumada a la impoténcia, retiro les restes de mobles, parets, llibres i elctrodoméstics… i al fons, en la foscor més impenetrable, al final hi veig la seva mà, moribunda, movent-se sense força de costat a costat. Els veïns m’ajuden a poder-li donar una mort com cal, entre braços d’aquells que l’estimen.
Ella ha mort, però entre llàgrimes penso que almenys li he vist el rostre durant la seva agonia final.
…
Dies més tard m’entero que segons uns desgraciats afincats en les seves cases plenes d’opuléncia, ens mereixiem aquest càstig per ser haitians. La misèria ens envolta, el menjar ja no hi és, voldria estar a la tomba on la meva filla vaig deixar.
ø! 